Després del fracàs de l'efímera Primera República Espanyola, s'inicia a finals del 1874 el període de la Restauració Borbònica. El rei Alfons XII, per intentar assolir una certa estabilitat política després de dècades d'agitació, acorda amb els dos grans partits espanyols l'alternança pactada, que va rebre el nom del torn dinàstic . D'aquesta manera, el liberal Práxedes Mateo Sagasta i el conservador Antonio Cánovas del Castillo es van alternar en el poder a través d'un sistema electoral d'aparença democràtica però en el qual tot estava pactat prèviament i s'executava a través de pràctiques caciquistes. Aquest mètode va tenir com a conseqüència el naixement d'una casta política i la perpetuació dels candidats en la seva circumscripció electoral. Per exemple, el diputat conservador Rafael Cabezas va ser elegit al districte de Tremp ininterrompudament en vuit eleccions entre els anys 1876 i 1898. Al marge del clientelisme, les tupinades i el frau electoral, dos factors determinants van contribuir a fossilitzar el bipartidisme pactat. D'una banda, la classe treballadora tenia una creixent actitud apolítica, en gran part per influència de l'internacionalisme. De l'altra, el catalanisme es va autoexcloure d'aquests processos electorals en resposta al frau permanent i a la falta de solucions als problemes catalans. En aquest sentit, el moviment catalanista va prioritzar la construcció d'un espai cultural, econòmic i social que va cristal·litzar, l'any 1891, en la creació de la Unió Catalanista, pas previ a l'esclat del catalanisme polític.
