Sarkozy obre una guerra de successió
La retirada de Nicolas Sarkozy obre el debat sobre la seva successió en el si del seu partit, la Unió per un Moviment Popular. Els suport a l'extrema dreta i la independència divideixen la formació.
PARÍSNicolas Sarkozy va abandonar ahir l'escena política insinuant una retirada definitiva, tal com havia promès repetidament durant la campanya. "Després de 35 anys de mandats polítics i de cinc anys al capdavant de l'estat, em disposo a tornar a ser un francès entre els francesos", va dir. Sarkozy va assegurar que el seu compromís amb França "ha estat total" i va lamentar "no haver estat capaç de convèncer una majoria de francesos" durant aquesta contesa electoral. "Tinc tota la responsabilitat d'aquesta desfeta. No sóc un home que no assumeixi la seva responsabilitat. Quan hi ha un fracàs, és el número 1 qui n'ha d'extreure les conclusions", va explicar.
Així s'acomiadava un president que només haurà governat durant cinc anys, però deixarà una petjada considerable en l'imaginari polític. El sarkozisme serà recordat com una doctrina política fonamentada en el moviment permanent en totes les direccions possibles, a través d'un voluntarisme constant però, en vista dels resultats, també força estèril. Deixarà el record d'una legislatura en forma de muntanya russa, durant la qual no haurà aconseguit transformar França tant com desitjava. En part, a causa de la irrupció del daltabaix econòmic. Però també d'una personalitat exhibicionista, ostentosa i provocadora, que ha irritat nombrosos ciutadans en un país que espera més pudor per part dels seus líders.
La derrota de Sarkozy situa el seu partit, la Unió per un Moviment Popular (UMP), en una situació d'extrema fragilitat. El partit creat per Jacques Chirac el 2002 per unificar les diferents famílies del centredreta francès s'enfronta ara a una difícil transició. El final del lideratge fàctic que Sarkozy exercia des del 2004 obre les portes a una guerra de successió entre els aspirants a succeir-lo.
En primer lloc, l'actual secretari general del partit, Jean-François Copé, exministre de Chirac i antic cap del grup parlamentari conservador a l'Assemblea Nacional. No és cap secret que aspira a portar els colors del centredreta a les presidencials del 2017, com ell mateix ha dit repetidament els últims anys, ni que pretén conservar el control d'un partit en què ha sabut estendre una poderosa xarxa d'influències.
Però l'ambiciós Copé no estarà sol en la cursa pel lideratge. Al davant tindrà un rival d'altura: el fins ara primer ministre francès, François Fillon, un primer espasa extremadament popular entre les bases. Els dos homes, que s'odien cordialment, lliuraran batalla en el congrés previst per a l'octubre. En cas d'un risc d'explosió, l'ex primer ministre Alain Juppé -actual titular d'Exteriors, membre fundador del partit i delfí del chiraquisme reconciliat amb Sarkozy- ja ha anunciat que liderarà una candidatura de consens.
De moment, el partit procurarà mantenir una fràgil unitat a través d'una direcció col·legiada que avui quedarà constituïda en un buró polític convocat amb caràcter d'urgència. Aquesta cúpula provisional tindrà la missió de situar unes tropes desencantades en ordre de batalla per a les legislatives del juny.
A falta d'obtenir-hi una victòria improbable, el partit haurà d'aconseguir un grup parlamentari significatiu per poder preparar la reconquesta. Mentrestant, el debat estratègic començarà a fer soroll. El partit ja es debat sobre la necessitat de negociar amb l'extrema dreta de Marine Le Pen, potser la guanyadora moral d'aquests comicis. El sector centrista s'hi nega, mentre que d'altres hi veuen la condició necessària per preparar l'alternança d'aquí a cinc anys.
