És molt difícil posar-se a la pell del president de la Generalitat en aquest moment de la nostra història. Tècnicament, ell és el màxim representant de l'Estat a Catalunya, un estat que ahir més d'1.500.000 persones rebutjaven com a projecte de futur. Artur Mas ha d'escoltar la veu dels que ahir van voler sortir al carrer per expressar que ja en tenen prou de viure pendents d'Espanya, i també li correspon administrar amb intel·ligència els temps polítics, aquí i a Madrid, per traduir aquest clam en acció.
L'èpica d'aquest Onze de Setembre del 2012 rep una galleda d'aigua freda cada dos per tres sobre el conseller Andreu Mas-Colell i el president Artur Mas quan reclamen a l'Estat liquiditat per fer front a les obligacions econòmiques que no pot resoldre Catalunya tota sola, mentre no pugui administrar tots els seus impostos. És un bany de realitat que no casa amb les emocions que ahir caminaven per Barcelona: els ulls dels més menuts, trasbalsats per la il·lusió dels adults, els ulls dels més grans, exaltats de poder arribar a viure el que han somiat sempre. Serà difícil, molt difícil, administrar les emocions i traduir-les assenyadament, però la tarda d'ahir no es pot traduir només en un acte d'afirmació nacional.
Aquesta manifestació, la més gran de la nostra història, és un clam unitari i pacífic que inequívocament ha demanat la independència per a Catalunya. No hi ha cap dubte que una manifestació pública d'aquestes característiques no es pot ignorar políticament. És un desafiament a l'Estat i també a la classe política, que l'ha d'interpretar i actuar en conseqüència. Les persones que viuen en aquest país volen formar part d'un estat propi, volen que les seves infrastructures les controli el seu govern, volen que les decisions sobre el seu model econòmic, judicial, lingüístic, educatiu, sanitari, mediàtic i de transport es prenguin a Catalunya. Milers de famílies hi van anar amb els seus fills, perquè quedés clar que no era una manifestació pensant només en la generació d'ara, sinó en les futures.
Hem viscut el primer acte d'una representació anomenada Independència . Les criatures que hi han assistit duien pintats els colors del paisatge que volen en els pròxims anys. No serà una representació fàcil. Els actors i les actrius que la representen tenen esculls complexos de superar, fins i tot un guió que pot obligar a improvisar a meitat d'escena, sense cap apuntador. Però la platea és plena de gom a gom, eufòrica, ferma, convençuda, i vol que l'obra continuï fins al final. Aquest primer acte ha estat esborronador. Els mitjans de comunicació d'arreu del món que han seguit amb interès la riuada humana que cridava immòbil a la capital catalana no tenen dubtes sobre què ha volgut dir Catalunya al món. A Suïssa ho han entès, al Regne Unit també, i també als Estats Units. El periodisme seriós que ens envolta ha reconegut que s'ha expressat al carrer el que encara no es pot expressar a les urnes, i que s'ha expressat pacíficament, democràticament.
La sensació és que ens trobem en el primer acte d'una representació que pot ser llarga, lenta a estones, feixuga, hi pot haver actors que no sàpiguen ben bé el paper que els toca interpretar, que dubtin, que tinguin por -que en tindran-, però allà, davant d'ells, un poble més unit que mai tindrà paciència, els inspirarà i esperarà al final per aplaudir-los. No serà fàcil. Segurament és l'obra més difícil que ha tocat interpretar en els últims tres segles. Però la societat té ganes de viure aquest moment, perquè ja ha pagat massa entrades d'altres funcions que l'han decebut, frustrat, entristit i desanimat, i no poden més.
El segon acte, avui mateix. El president Mas ha volgut sortir a primera hora a interpretar aquesta manifestació. I el següent tindrà menys actors. Serà a la Moncloa, el dia 20 de setembre. Allà haurem d'escatir quin és el marge de negociació política que té un dels protagonistes, Artur Mas, amb l'Estat. I així ho anirem vivint. Amb paciència, però amb una imatge molt present en tots els escenaris: la d'aquesta tarda, amb la capital d'un país petit, petit, inundada de persones amb un sol desig expressat amb tota contundència: independència. Com recordava Joan Fuster, en veu de Pepa López, ahir al matí, al Parc de la Ciutadella, "qui ho vulgui entendre que ho entengui".
En qualsevol cas, però, hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots, classe política i societat civil. La més important: que no es trenqui el clima d'unitat i cohesió que es va expressar ahir, però que ha d'anar més enllà, per aplegar en un projecte que ens il·lusioni totes les persones que viuen aquí. Al carrer n'hi havia 1.500.000, o potser més. Les que no hi eren han de sentir-se part d'aquesta obra, perquè ells també hi han de creure i expressar-ho a les urnes quan arribi el moment, sigui quina sigui la seva sensibilitat social i política.
Som un país integrador i no ho volem deixar de ser, a cap preu. I són les urnes les que han de definir el futur d'aquest país. La societat civil, a través de l'Assemblea Nacional Catalana i de l'Associació de Municipis per la Independència, ha ajudat decisivament a representar aquest primer acte. Ahir va baixar el teló amb grans aplaudiments. Avui s'aixeca altre cop. Segon acte, president. A escena.
