“Sembla que la guerra s’acaba”

Els familiars de Josep Ferré Macià, ferit a l’Ebre i enterrat l’agost del 1938 a la fossa del Soleràs, mostren les seves últimes cartes

“Tot hauria sigut tan diferent si ell no hagués mort...” És una frase que repetia sovint la dona de Josep Farré Macià, un soldat que va morir l’1 d’agost de 1938, a les 19.00 hores -així consta al certificat de defunció que va firmar el metge Antonio Porta Escayola-, després que li amputessin la cama dreta. Deixava enrere dos fills petits: el Josep, de 6 anys, i el Jordi, de 3. La seva viuda va fer l’impossible per sortir-se’n i va buscar-se diverses feines. Amb els dos fills va visitar sovint el lloc on sabia que hi havia el seu marit, però treure’l d’allà era impensable. No ha sigut fins al cap de 80 anys, tres generacions després, que podran recuperar les restes de l’avi. “Crec que al meu pare, que va morir fa 15 anys, això l’hauria fet feliç”, comenta Josep Farré, net de Josep Farré i Macià. Si les anàlisis d’ADN confirmen que són les despulles del seu avi, se l’enduran al poble per enterrar-lo amb la resta de la família.

“La seva dona explicava que quan va morir va venir de seguida un veí a casa, que havia estat amb ell al front de l’Ebre, i va dir que quan l’havien ferit [el 28 de juliol] havia intentat ajudar-lo a escapar-se, però el Josep Maria li havia dit que marxés o moririen els dos. No sabem quant temps va estar allà fins que el van portar a l’hospital”, explica Antònia Capdevila, la jove del soldat mort. “La padrina explicava que era molt treballador, que si no hagués mort la seva vida hauria sigut molt diferent”, afegeix. Les cartes que Josep Farré Macià va deixar escrites abans de morir constaten que era un home generós i optimista a qui sobretot el neguitejava que es preocupessin per ell. Quan escrivia insistia que es trobava bé, no es queixava, i sobretot lamentava que, com que ell era al front, els altres havien de carregar amb tota la feina del camp. Li agradava fer de pagès, estimava la terra, i feia moltes preguntes sobre la collita i la sega.

Enyorança dels fills

En una de les primeres cartes demanava a la seva dona que sobretot li enviés una foto dels fills. Quan la va rebre va estar molt content perquè la podia contemplar sempre que pensava en els dos nens. A les cartes insistia que no hi havia perill, que hi havia molta calma: “Si ens envien al front, serà el front de l’Ebre, que és un dels més tranquils perquè el riu és molt difícil de travessar. Sembla que la guerra s’acaba”, va escriure el 7 de juny de 1938.

Sol·licitava sovint material per poder escriure. El 17 de juliol anotava: “També et dic que em va fer plorar allò que em dius de la canalla, que quan feies el paquet deien que era per al pare, i això demostra que pensen molt en mi i jo també penso molt en ells”. El 22 de juliol enviava l’última missiva: “També et dic que al canal, entre les faves i el Parac, hi ha un bancal de trepadella que, si en teniu l’ocasió, regueu-lo, que si no, com que és feta de l’any passat, es morirà. També em diràs si l’aufals i les faves han anat bé. També et dic que si et sembla no escriguis tan sovint perquè tens molta feina i solament sabent que esteu bons ja n’hi ha prou. No et creguis que jo quan rebo carta teva no tinc una gran alegria, però tens massa feina i no pot ser”. Aquestes van ser les últimes paraules de Josep Farré Macià que va rebre la família.