SIS MESOS DESPRÉS DEL 17-A

Supervivents: la lluita per tirar endavant

Un instant fatídic els va canviar la vida, els va arrencar éssers estimats del costat, els va deixar ferides físiques i psicològiques de les quals avui encara es recuperen. Són víctimes, se’n van sortir i miren de sobreposar-se cada dia

Supervivents: la lluita per tirar endavant / PERE TORDERA
SELENA SORO / ALÍCIA SANS / MARIA ORTEGA / ELENA FREIXA

El 17 i 18 d’agost, 16 persones van morir als atemptats de Barcelona i Cambrils. Hi va haver 130 ferits, l’últim dels quals va sortir de l’hospital al novembre Les víctimes eren de 30 nacionalitats i van ser ateses en 20 centres sanitaris catalans

“Adoro Barcelona i crec que ja no hi podré tornar mai”

L’Elisabet, veïna de Sant Hipòlit de Voltregà, té gravats tots els instants previs al moment que la va dur a ser a la Rambla de Barcelona el 17 d’agost del 2017 a les 16.50, quan una furgoneta blanca va envair el passeig central i va matar la seva mare. “A mi també em va envestir però jo em vaig despertar. Ella no. A ella la van assassinar”, diu al menjador de casa, on l’acompanya la seva filla gran, la Laia, de 22 anys, que aquell dia també havia de ser a la Rambla, tot i que a última hora va canviar de plans i se’n va anar a banyar-se la platja de la Barceloneta amb unes amigues; la Laia no se’n va anar a dormir fins l’endemà a la matinada, i encara tenia sorra a les cames.

Damunt la taula, l’Elisabet hi té els pesos que fa servir per recuperar la força a la mà dreta, que es va trencar aquell dia a la Rambla. Des d’aleshores té petites llacunes de memòria i vertigen, però hi ha coses que no pot oblidar. “Tinc la sensació que tot el que va passar aquell dia em va anar portant a aquell moment i a aquella hora”, relata. Pensar-ho així, reconeix, la tranquil·litza: “M’ha quedat clar que en aquesta vida, si t’ha de passar una cosa, és igual el que facis. Aquell dia estava escrit”.

L’Elisabet recorda que els plans per al 17 d’agost eren anar a Saragossa, però a última hora la seva mare, la Pepita, va dir que preferia anar a Barcelona. Com a antigues veïnes de Sant Andreu, on la Pepita hi havia tingut una sastreria, per a elles era habitual baixar a la capital quan l’Elisabet tenia vacances i fer un volt pel barri i pel centre. “Vam passejar per carrers per on feia temps que no hi passàvem, vam trobar-nos gent amb qui feia temps que no parlàvem. Vam acabar dinant a les quatre al centre, perquè a Sant Andreu ho havíem trobat tot ple... Si una sola d’aquestes coses hagués passat d’una altra manera, la meva mare encara seria aquí”, assenyala.

A les 16.50, l’Elisabet i la seva mare es van parar davant la Boqueria. Mentre Younes Abouyaaqoub enfilava la Rambla a 60 quilòmetres per hora, totes dues conversaven sobre les olives que l’avi sempre comprava al mercat. “¿Hi vols entrar i comprar-ne algunes?”, li va preguntar l’Elisabet. “I aquella va ser la nostra última conversa”, explica, mentre es mira la seva filla. En un instant tot va canviar. L’Elisabet va sentir un crit i va caure a terra, ferida. “Em vaig despertar amb un home a la falda i cabells a la mà. El que hi havia allà devia ser tan horrorós que el meu cervell ho ha esborrat gairebé tot. No recordo res fins que em van asseure en una cadira al Liceu i vaig començar a preguntar per la meva mare, tot i que jo ja sentia que era morta”.

Malgrat el dolor, assegura que no odia les persones que la van assassinar. “Sí que sento ràbia per tot el que em van prendre. He intentat treure’n coses positives. He après a valorar cada moment. Però jo no necessitava una lliçó per valorar la vida, jo era feliç. Jo adorava Barcelona, i ara crec que ja no hi podré tornar mai. El que m’han pres, i només jo ho sé, ningú m’ho podrà tornar”.

“Tenia por que el terrorista estigués amagat entre nosaltres”

Com molts francesos, les vacances a la Costa Brava són gairebé un ritual per a la Stéphanie Bouibeb i la seva família. Tampoc hi falta l’excursió d’un dia a Barcelona. L’estiu passat, van triar el 17 d’agost. La seva passejada per la capital catalana consistia a fer de dalt a baix la Rambla, començant per una primera parada d’avituallament en una cadena de menjar ràpid. La Stéphanie i el seu company anaven amb els seus dos fills, de cinc anys i un i mig, entre altres familiars.

Quan ja remuntaven la Rambla una “vintena de cotxes de policia” els van alertar que alguna cosa passava. “Poc després ens vam adonar que era un atemptat: una multitud de persones plorant i cridant es dirigien cap a nosaltres”, explica. La Stéphanie i els seus es van desviar cap a un carrer paral·lel. “Es podia palpar el pànic i la por a la cara de les persones”. I, de sobte, l’espetec d’un tret. Es van refugiar en una botiga d’electrodomèstics abans que el responsable abaixés la persiana. “Ens van fer seure al fons de la botiga, les meves germanes i la meva filla de cinc anys no paraven de plorar”, relata. Un pensament angoixava la Stéphanie: “Que el terrorista estigués amagat entre nosaltres”. Ella té previst tornar a Barcelona el 17 d’agost vinent “per homenatjar les víctimes”. Però la seva filla s’hi nega: “Està molt afectada pel que va passar”. Des de llavors, mare i filla necessiten parlar-ne amb un psicòleg.

“Sabíem que un dia passaria a la Rambla”

Un silenci eixordador. La vida real com si fos una pel·lícula, que passa a càmera lenta i sense so. La Mònica Trias té gravats a la memòria els segons -eterns- que van passar des que algú va entrar al restaurant Viena de la Rambla, on dinava aquell 17 d’agost, i va cridar que hi havia hagut un atemptat, i el moment en què es va retrobar amb la seva neboda, la Paola Pujol, que estava amagada darrere el mostrador de la parada on treballen. És una de les antigues botigues d’animals reconvertides i, en el moment de l’atemptat, al mostrador hi havia la Paola i dues noies més. Quan la Mònica va sortir del restaurant amb l’imperatiu d’arribar a la parada, va veure el parafang de la furgoneta a terra i va pensar que havia esclatat un cotxe bomba. “Només volia saber que les noies estaven bé”, repeteix. I per això va baixar la Rambla sense atrevir-se a mirar.

“No oblidaré mai aquella mirada de la Mònica”, recorda la Paola, que era a la parada amb la Stefanie Tavares i una altra noia quan va passar tot. Després de sortir corrents, va tornar a la botiga a recollir el mòbil i a pair el que estava passant. Allà, amagada darrere el taulell, va veure aparèixer la Mònica. “Estan bé. Estan totes bé”, li va cridar. I totes dues es van refugiar a la farmàcia del costat, on la policia va portar alguns dels ferits.

Va ser la Stefanie, la més jove de totes, la que va reaccionar més de pressa a la parada. “ Fuck. Run! ”, va cridar quan va sentir “una mena de tsunami” que s’acostava. La primera impressió que van tenir elles era que un cotxe havia obert foc contra els vianants. I la Stefanie va cridar en anglès per alertar els turistes. Alguns van tornar dies després a agrair-li que aquell avís els va salvar. La Stefanie va donar l’alerta i va sortir corrents a la recerca de refugi i, en girar-se, va veure passar la furgoneta. Es va tancar en una botiga del carrer Portaferrissa, on va entrar cridant que abaixessin la persiana. La Paola també va sortir corrents. I en la fugida va sentir un impacte a l’esquena, el d’un dels expositors de la parada, que li va caure al damunt, però en aquells moments de desconcert va pensar que havia rebut l’impacte d’un tret. Va córrer uns metres pensant que estava ferida fins que es va amagar a la farmàcia per respirar, però aviat va tornar a la parada a buscar el telèfon. Allà és on es va trobar amb la Mònica i on la policia els va ordenar que es refugiessin de nou. Passades unes hores, la imatge de la Rambla que van veure també els ha quedat marcada: “Era anormal. Silenciosa”.

Plou. Han passat sis mesos des d’aquell dia i els turistes, tot i el fred de febrer, recorren la Rambla com si res no hagués passat. “És sorprenent la capacitat que tenim de girar full”, reflexiona la Paola. Totes tres han tornat a treballar a la parada. Però no poden dir que ho facin amb total normalitat. Qualsevol soroll les posa en alerta. “Sabíem que algun dia passaria una cosa així a la Rambla”, coincideixen a remarcar. Per a la Mònica, que és la quarta generació de la família que regenta una d’aquestes parades, l’atemptat és un “atac contra casa”.

“Vindrem a Barcelona a l’agost, el vincle amb la ciutat és per sempre”

L’Ian i la Valerie Wilson trepitjaven la Rambla per primer cop el 17 d’agost de l’any passat. Havien arribat a Barcelona aquell matí i caminaven, sense saber-ho, en direcció oposada al perill. Però de sobte la Valerie va proposar de recular perquè volia comprar flors en una paradeta i dur-les a l’apartament, on s’havien de trobar amb el seu net i el seu exgendre. El record següent de la Valerie ja és a l’Hospital Germans Trias i Pujol, preguntat-se on era l’Ian. L’atemptat li havia pres el marit, “el millor amic” que ha tingut els últims 53 anys, però llavors ella encara no ho sabia.

Va ser la Fiona, la filla del matrimoni que s’havia quedat a casa, al Canadà, qui va saber primer que l’Ian no era en cap hospital malferit. “Vaig veure una imatge a internet, dues persones esteses al terra de la Rambla, i els vaig reconèixer, eren els meus pares”, rememora. Ja tenia el bitllet d’avió comprat per venir a Barcelona, però abans va aconseguir contactar amb el periodista que signava aquell article i ell li va dir que les imatges que tenia confirmaven que el seu pare no havia sobreviscut a l’atemptat terrorista.

La Valerie lluita mig any després contra la dolorosa pèrdua del seu marit, però també combat les seqüeles físiques. L’impacte -que no recorda- li va deixar la mandíbula, una espatlla i unes quantes costelles trencades. “La mobilitat no la recuperarà mai del tot però tenim un agraïment enorme per l’atenció mèdica que va rebre a Catalunya”, explica la seva filla, a qui la Valerie prefereix cedir la narració del seu testimoni.

Enmig de la pena “immensa”, la família es veu reconfortada per les mostres d’estima rebudes aquell dia i durant tots aquests mesos. “Vam conèixer molta gent que els va ajudar, els va auxiliar a la Rambla i ens va acompanyar després”, recorda. És per això que la família ja té decidit que passaran per Barcelona el 17-A, per homenatjar l’Ian. “Vindrem tots a l’agost, la meva mare, el meu fill, el meu exmarit -que era a Barcelona- i la meva actual parella, perquè el vincle amb la ciutat ja és per sempre”, insisteix.

Els Wilson no tenen por i reivindiquen que l’odi que volien escampar els terroristes no ha triomfat. Ells s’estimen la seva nova “família catalana”. La Valerie, per això, també pensa sovint en les mares dels autors dels atacs i compadeix el seu dolor.

Li han explicat que l’Ian va intentar protegir-la de l’impacte i ell va rebre de valent. Això li trenca el cor però també li dona forces per viure com ell voldria, amb un somriure, tot i que a vegades costi.

Més continguts de

El + vist

El + comentat