Tan llunyanes, tan importants
BarcelonaComença la campanya de les eleccions espanyoles del 20 de desembre i ho visc amb una gran distància. No és ben bé una qüestió de desconnexió. O, si més no, no ho és en el sentit que el processisme s’hi refereix. Potser és que el meu subconscient em traeix una mica i, avançant-se a una decisió de la qual no sóc conscient, ja m’ha convertit en independentista. També pot ser la saturació d’eleccions en poc temps. O bé que, tan acostumats a moments històrics gairebé quotidians, el 20-D ens sembla massa normal. Segurament, el motiu més consistent és la poca passió que em desperten els candidats, tant els que poden ser presidents com els que encapçalen les candidatures que em trobaré al col·legi electoral.
Tanmateix, són unes eleccions molt importants. Perquè, de moment i per un temps, som ciutadans (amb perdó) espanyols (amb perdó). Perquè no tots els partits espanyols són iguals a l’hora de tractar l’anomenada qüestió catalana. I perquè els resultats de Catalunya poden tenir conseqüències significatives.
El més semblant que hi ha a un espanyol de dretes és un català de dretes. I en les eleccions d’aquest desembre, l’eix esquerra-dreta segueix sent important. Malgrat Angela Merkel, malgrat el Banc Central Europeu, malgrat la troica, hi ha alternativa. Més profundes o de matís, sempre es poden fer polítiques diferents. No sóc ingenu, el marge de maniobra és reduït. Però no insignificant. Tampoc es pot considerar que tots els partits espanyols són iguals en relació a Catalunya. Efectivament, no n’hi ha cap d’independentista -cosa que sembla força lògica- però hi ha partits que fan dels atacs a Catalunya el seu senyal d’identitat i d’altres que no. Hi ha partits que estan oberts a permetre un referèndum i d’altres que en cap cas. Hi ha partits que només accepten una nació i d’altres que parlen de plurinacionalitat.
Les incògnites catalanes del 20-D
Finalment, però, i des de Barcelona, el que més ens interessa és la lectura dels resultats a Catalunya. Perquè la política catalana ens té entretinguts (i fins i tot obsessionats) i perquè hi ha moltes coses en joc. La llista de grans incògnites a resoldre és llarga. El 20-D pot suposar la liquidació política definitiva d’un dels personatges més importants de la política catalana de les últimes dècades: hi ha una habitació al Palace que es pot quedar sense hoste. També podria significar la confirmació d’Ada Colau com a referent de l’esquerra catalana.
El resultat de la fraternal lluita entre ERC i la Convergència refundada pot implicar reequilibris en el lideratge del llarg procés. Una eventual i possible victòria de C’s hauria de fer-nos reflexionar sobre els efectes de la ruptura de determinats consensos. El PSC, sense abandonar l’immobilisme, es juga la seva última -si més no per molt temps- oportunitat de tenir un espai de centralitat. El PP s’hi juga poc: fa temps que veu Catalunya com una fàbrica de vots de fora de Catalunya. Ara bé, qui segur que no perd és la formació que més titulars suscita: els més llestos de la classe.
