Terrorisme i màrqueting global: la marca Estat Islàmic

"Daeix s’esforça a vendre una utopia revolucionària i a normalitzar la idea del califat jihadista funcional"

Decapitacions, execucions i produccions pròpies de cinema snuff han inundat les nostres pantalles en alta definició. L’avidesa amb què les consumim, per morbositat o per saber de quin peu calça Daeix, han convertit els informatius en vehicles per a la propaganda jihadista. Aquesta és només una petita part de la seva estratègia mediàtica, amb la qual volen seduir psicòpates i aterrir audiències. L’investigador Charles Winter calcula una mitjana de 38 produccions diàries entre butlletins, vídeos, fotos, pamflets o revistes en múltiples idiomes -ara també en castellà- difoses sincronitzadament per les seves agències de notícies. Més de la meitat dels missatges venen una altra versió dels fets, la de la vida civil sota Daeix: nens que van a l’escola, mesquites i mercats plens... La normalitat del seu anomenat califat vol atraure famílies senceres cap a aquesta pretesa societat ideal.

Un terç de les comunicacions tenen un contingut militar, en què es lloa l’heroïcitat dels combatents, i la resta es reparteix entre la ultraviolència i el contingut victimista, que apel·la a la consciència política dels potencials reclutes a partir de greuges en part reals (les víctimes musulmanes ignorades, els danys col·laterals dels atacs occidentals, la islamofòbia). Daeix s’esforça a vendre una utopia revolucionària i a normalitzar la idea del califat jihadista funcional. Pràcticament un missatge personalitzat per a cada tipus d’audiència.

Codi i narrativa

El seu és un llenguatge que explota els codis culturals d’una generació que ha crescut en la tensió entre globalització i fractura (interna i internacional), que combina tradició amb cultura popular, lletanies religioses amb actituds pròpies del gangsta rap. Un codi que enfronta els joves a eleccions binàries: nosaltres o ells, califat o capital, fer nosa a Occident o fer història a Al-Xam. Daeix proposa un model contracultural, una utopia transnacional, una resposta a la bretxa generacional, una possibilitat d’encaixar, una forma de dissensió política o actitudinal. Tant és si et fascina la violència suïcida o el jihadi cool, la seva narrativa connecta amb els buits existencials de part de la joventut actual.

Més que un estat, més que un grup terrorista, Daeix és avui una marca d’èxit. Per això sobreviurà més enllà de la seva empresa territorial, perquè té una idea que sap fer atractiva a través de sofisticades estratègies de màrqueting global.

Més continguts de