De Thatcher a Cameron
PeriodistaEl 1975 Margaret Thatcher, aleshores cap de l’oposició al Parlament de Westminster, va defensar el sí a Europa en aquell primer referèndum britànic. Feia poc que el pragmatisme, i la por a una relativa marginalitat en el món bipolar de la Guerra Freda, havia portat el Regne Unit a entrar en un club del qual havien recelat des de la seva concepció. La lluna de mel euròfila de Thatcher, però, va acabar amb la seva arribada al poder.
Ella serà l’artífex de la primera de moltes excepcions que marcaran la relació especial dels britànics amb la Unió. El 1984 el Regne Unit aconsegueix que Europa li dissenyi un xec a mida, que li permet recuperar bona part de les aportacions que l’illa fa al pressupost comunitari. Thatcher havia pronunciat aleshores el seu famós “ I want my money back ” [Torneu-me els diners], cansada de pagar per una política agrícola comuna que no revertia en la minsa pagesia britànica.
La Dama de Ferro va posar així les bases polítiques per a aquesta relació d’amor-odi entre Londres i Brussel·les que s’ha traduït en una llarga sèrie de concessions als britànics, que sempre han sentit la legislació europea com una amenaça a la seva sobirania política. “No vam fer retrocedir les fronteres de l’estat a la Gran Bretanya per veure després com es tornaven a imposar a nivell europeu, amb un superestat que exerceix una nova dominació des de Brussel·les”, va advertir Thatcher. Un superestat que l’exalcalde de Londres Boris Johnson, un dels seus hereus polítics, ha comparat amb el nazisme. “El llegat de Thatcher ha modelat ideològicament dues generacions de polítics i periodistes conservadors”, resumeix l’historiador Timothy Garton Ash, però la realitat europea d’avui no té res a veure amb el terreny de joc post Guerra Freda de la Dama de Ferro i del seu successor, John Major.
Automarginacions
David Cameron s’ha hagut d’enfrontar a una altra Europa. El fins ara primer ministre va aconseguir el control del partit alimentant l’ala més euroescèptica dels tories, fins al punt que els conservadors britànics van acabar abandonant el Grup Popular Europeu al Parlament d’Estrasburg per formar-ne un altre encara més a la dreta amb incòmodes companys de viatge. Una maniobra estranya que es convertirà en la primera d’unes quantes automarginacions que el premier no ha sabut pair.
Cameron no ha tingut ni veu ni vot en el procés d’acceleració de la integració política de l’eurozona durant la crisi econòmica i financera dels últims anys. Els britànics no tenen veu en les discussions sobre la lliure circulació de persones a la UE perquè tampoc són membres de Schengen. A més, des del Tractat de Lisboa, aquesta Unió de 28 estats pren gran part de les decisions per majoria qualificada, així que el poder d’influència i bloqueig del Regne Unit -com el de tots- també s’ha vist limitat.
La victòria del Brexit, però, canvia completament les regles de joc. “Avui és el primer dia d’una Gran Bretanya més petita al món, més distant, més aïllada, més anglesa”, sentencia Thomas de Waal, investigador del Carnegie Europe. El partit de Thatcher està partit en dos i la carrera política de l’home que fa poc més d’un any va portar els tories cap a la “victòria més dolça” s’acaba.
No fa tant d’aquell 7 de maig del 2015. El líder del xenòfob UKIP, Nigel Farage, semblava el gran derrotat de la nit perquè, per culpa d’un sistema electoral a mida de grans majories, els seus 4 milions de vots només es van traduir en un únic escó a Westminster. Un any després, l’euroescèptic Farage celebra el seu dia de glòria. El líder del UKIP veu avui com el primer ministre que un dia el va qualificar de moviment de “guillats, llunàtics i racistes que no han sortit de l’armari” ha hagut de presentar la dimissió i com aquell Parlament escollit fa només un any ja no reflecteix la transformació política que viu el Regne Unit.
Margaret Thatcher considerava els referèndums com el recurs preferit de demagogs i dictadors. Però és el Partit Conservador qui passarà a la història com a responsable d’aquest nou escenari sense precedents. Cameron, l’home que admirava Thatcher, li ha trencat el partit. El primer ministre que veia Europa com “un marc referencial pràctic i no pas emocional” ha sigut incapaç de convèncer els britànics que la Unió encara era bona per a ells. El país ha votat amb el cor, des de l’emoció i les percepcions, des de l’angoixa que provoquen els nous problemes globalitzats i la nostàlgia d’un Regne Unit imperi que històricament ha imposat voluntat i condicions. Els britànics han votat pel retorn a un passat que ja no existeix. Com aquesta UE, que ja no té res a veure amb la idea dels seus pares fundadors.
