FILÒLOGA EXPERTA EN ESPRIUAl mercat de Sant Antoni em va cridar l'atenció una edició de Poemes bíblics de Joan Alcover del 1942. Una mà pietosa havia esborrat dedicatòria i ex-libris. Com que els enigmes em fascinen, en fullejar-lo l'endreça a Miquel de Unamuno del poema Henoc , títol de ressons esotèrics amb què Alcover inicia el llibre, em va esbalair. De sobte el diagrama sefiròtic que Unamuno havia dibuixat a l'últim full del manuscrit d' El Cristo de Velázquez em tornava als ulls. ¿És que potser hi havia alguna relació entre ells?
Espriu era el deixeble , només havia d'aplicar als mestres la mida esotèrica experimentada en la seva poesia. Tal com ho va fer públic el 1981 en el discurs de la trobada d'intel·lectuals espanyols i catalans a Sitges: " El diálogo. Como en la raíz del árbol místico, en él se basan y se sustentan la corona, la sabiduría, la inteligencia, la gracia, la belleza, la justicia, la victoria, la majestad, el fundamento y el reino ."
Dit i fet, l'arbre de la vida aixecava les seves branques nues a Poemes bíblics , amb els mateixos noms amb què Espriu designava les sefirot. I Unamuno el mateix. Tots tres eren seguidors del mateix sistema cabalístic. S'obria una nova pàgina en les relacions d'Unamuno amb la poesia catalana. La descoberta permetia establir una tradició moderna de la càbala on arrelar el fins en aquell moment solitari cabalisme d'Espriu, i potser d'algú més que em reservo.
La càbala va ser el moviment místic i literari del segle XIII que a la península Ibèrica va connectar cristians, islamistes i jueus. La càbala en què els tres poetes apuntalen els versos és un mitjà d'escriptura que puja per l'escala del coneixement guiant l'evolució psicològica del subjecte pels nivells simbòlics de l'arbre de la vida, amb voluntat de realitzar la plenitud espiritual de l'individu i d'actuar sobre la realitat per restituir el bé perdut, segons el mestratge d'Isaac Luria de Safed (s. XVI), el gran místic de l'exili commòs per la tragèdia dels jueus expulsats el 1492.
En tots tres casos és una pugna entre la necessitat del mite i la imposició de la realitat, el que Unamuno en diu pensament agònic, que no és altre que la cerca de la veritat a través de la poesia, perquè tan sols la metàfora pot arribar a expressar allò inefable. Des d'un Unamuno del tot desinhibit a un Espriu més contingut, passant per un desesperançat Alcover, el poeta busca la complicitat del lector. Tots tres comparteixen un arrelat amor a la seva terra i a la seva llengua com a expressió de la nació, ja sigui Espanya o els Països Catalans. Cadascú escriu perquè sent que té un deure a acomplir en el sentit que Luria atribueix a la càbala: aportar consol a la nació en temps de desesperança, mitjançant la contribució individual a la restitució del bé i la pau.
L'octubre del 1918, dos anys després de la visita d'Unamuno a Mallorca l'estiu del 1916, Joan Alcover va publicar Poemes bíblics , el seu segon poemari en català, que va trobar l'articulació definitiva en les converses amb Unamuno i alguna lectura privada d'El Cristo de Velázquez . Els poemes que ja tenia escrits de molt abans i els que hi va afegir entre el 1916 i el 1917 estan ordenats en relació amb la història de la fundació del regne d'Israel, seguint la pauta cabalística que el basc havia donat al seu poema.
La preferència d'Alcover per l'Antic Testament estableix un punt de contestació al missatge cristològic d'Unamuno, basat en l'amor a un cos sacralitzat per l'art ( ut pictura poesis ), per tal d'aconseguir la fe amb què l'home crea Déu a la seva imatge i, amb ell, la il·lusió de la vida eterna. Unamuno havia recreat la càbala cristiana de l'humanisme renaixentista vestint-la amb la túnica de la llengua intrahistòrica. Alcover, més conseqüent, havia recuperat l'esperit de la càbala xueta, perquè en el seu poemari no hi figura el Nou Testament. Com a mallorquí se sent hereu del passat medieval dels jueus que, colpits de nou pel rigor de Jahvè, abandonaven l'illa o es reconvertien en cristians. Alcover tenia un model propi, però: Ramon Llull.
Per a un jove Espriu que admira Unamuno, Alcover és el pont català que valida el discurs. A Israel (1929) ja experimenta amb la càbala i només té 15 anys. A la narrativa dels trenta juga amb recursos hermètics per tensar la seva àcida ironia. Però en el 39, quan tot el seu món s'esfondra, recupera la càbala de l'exili interior de Luria, paral·lel a l'Holocaust del 1945, perquè la situació sota la dictadura reprodueix la Golah. Els tres poetes volen despertar la gent apel·lant a sentiments religiosos atàvics, La pell de brau i Setmana santa en són exemples paradigmàtics.
Espero que aviat podré explicar en un llibre el que aquí és sols notícia apressada.
