BarcelonaÉs un fet que, més de 70 anys després de l’alliberament de París -l’agost del 1944-, la història de l’anomenat període de l’ocupació a França ha estat evocada i estudiada en tots els seus aspectes. Podríem trobar milers d’escrits consagrats a la qüestió: un període desconcertant i ple de fantasmes. Passa el mateix en el terreny del cinema, que ha estat prolífic en la producció sobre el règim de Vichy. Aquesta febre recurrent per indagar en els anomenats “anys negres” no és sinó l’ànsia per aclarir una etapa històrica que s’ha convertit en una obsessió molt francesa: el trauma que resulta d’assumir que una gran majoria de la població va fer costat al petainisme. Des de l’octubre del 1944, el govern provisional del general de Gaulle posa en marxa un organisme oficial, la Comissió d’Història de l’Ocupació i de l’Alliberament de França, que s’ocuparà de recollir testimonis de resistents fins a l’any 1947. El principi de la comissió reposava en la idea que la preservació de la memòria de la lluita clandestina no es podria conservar si no s’entrevistava immediatament els seus actors. En canvi, el règim de Vichy va ser més objecte de reprovació que objecte històric: els principals responsables -no tots- van ser condemnats judicialment i deslegitimats políticament, i De Gaulle es va esforçar des del mateix dia de l’alliberament a impulsar la idea d’una França unida en la lluita contra el nazisme.
Al cap dels anys i de les recerques, els francesos comencen a parlar tímidament de règim feixista en lloc d’ocupació nazi per referir-se al període polític que va viure França entre el 1940 i el 1944. Al trencament amb els tabús hi va contribuir la idea de “resistencialisme”, de l’historiador Henry Rousso. El concepte explica com es va magnificar el paper d’una suposada resistència “unànime i natural” per amagar el veritable paper del govern del mariscal Pétain i ocultar les altres memòries de la guerra. Però va caldre esperar l’any 1995 perquè el president Chirac reconegués la responsabilitat de la República Francesa en l’aplicació de la solució final. El discurs de Chirac arribava un any més tard de la publicació d’un llibre que va causar commoció pel que revelava: la implicació de François Miterrand en el petainisme. El mateix Miterrand, que el 1943 es va passar a la resistència, reconeixia obertament: “Després d’haver-me buscat, com la majoria dels francesos, m’he trobat, com pocs d’entre ells”. Començava una nova fase d’acceptació que permetria a l’opinió pública exigir i conquerir una reparació oficial.
