CANVI DE CICLE, CAP A L'ESTAT PROPI

El sobiranisme ha trigat 45 anys a fer-se hegemònic dins el catalanisme

El llarg camí del sobiranisme polític

Després de la victòria franquista de la Guerra Civil Espanyola, l'independentisme polític va quedar pràcticament desmantellat, i els seus dirigents, com la resta de líders polítics del país, van patir presó o exili. De seguida, però, militants de les formacions separatistes catalanes van fundar el Front Nacional de Catalunya (FNC). Era l'abril del 1940 i París veia néixer l'organització política i militar que preservaria el nacionalisme més combatiu durant la llarga dictadura militar. Estat Català, Nosaltres Sols! i la FNEC van trobar dins el Front l'aixopluc i la solidaritat en un moment històric en què la independència de Catalunya semblava realment una quimera.

El FNC va transitar el franquisme amb coratge, però va arribar molt debilitat a les acaballes de la dictadura. Els seus dirigents s'havien fet grans i la complicitat amb les generacions joves i les noves ideologies emergents no quallava. És per això que l'any 1968 pateix una escissió de la qual neix el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), que marca el naixement de l'independentisme contemporani. El PSAN modernitza el separatisme i el posa al dia a partir dels vents revolucionaris i anticolonials que bufen arreu del món a finals dels anys 60. Algèria, el Vietnam i Irlanda passen a ser referents ineludibles en l'imaginari independentista català, però tot i que el partit es considera marxista, fuig de l'òrbita soviètica. "Propugnàvem un marxisme d'alliberament nacional, allunyat del marxisme ortodox, la qual cosa era innovadora", explica Josep Guia, un dels dirigents històrics del PSAN.

Paradoxalment, el PSAN aviat opta per una estratègia basada en el concepte del Front Patriòtic, que instava a una aliança interclassista amb les altres opcions polítiques, també de dretes, per prioritzar l'alliberament nacional dels Països Catalans. Aquesta estratègia li va costar una escissió dolorosa, que va derivar en la formació Independentistes dels Països Catalans (IPC). En tot cas, el PSAN carrega a l'esquena l'independentisme durant els anys 70 i 80 i aconsegueix atraure sectors joves, sobretot a partir d'organitzacions més àmplies com Maulets i l'MDT. La repressió, el radicalisme i l'opció de no participar en la majoria de convocatòries electorals, però, van condemnar el moviment a ser minoritari i no va ser percebut com un referent per a la majoria social.

La visualització d'un referent ampli no arriba fins que un nombrós grup de joves publica el 1987 la famosa Crida nacional a ERC , mitjançant la qual entren a militar en aquest partit i li apliquen un cop de timó estratègic que el converteix en un partit inequívocament sobiranista. Un dels impulsors d'aquella crida va ser Josep-Lluís Carod-Rovira, que anteriorment havia militat al PSAN i a Nacionalistes d'Esquerra (NE). "Un any abans havia publicat un article a l' Avui en què instava a abandonar els debats estèrils i reclamava la refundació d'ERC, perquè considerava que era l'única força política que podia normalitzar l'independentisme a les institucions", explica. L'objectiu de Carod era tan senzill com innovador: "Catalunya i l'independentisme necessitaven un partit que tingués vocació de majoria i voluntat de govern, és a dir, que fos una alternativa real a l'autonomisme dominant".

L'operació va ser un èxit i ERC va passar de ser un partit federalista, amb alguns elements sobiranistes, a ser un partit inequívocament independentista. Sota el lideratge d'Àngel Colom, la vella formació fundada per Francesc Macià de seguida va connectar amb una part notable de l'electorat, sobretot dels sectors més joves, i a les eleccions del 1992 es va convertir en la tercera força política del Parlament en passar de sis a onze escons.

"Aquest resultat va ser una gran sorpresa, perquè el lema de campanya va ser «Cap a la independència», que era un missatge clar i contundent que no sabíem quina acollida podria tenir", admet Colom. I afegeix: "Va quedar clar que havíem aconseguit el nostre triple objectiu, que era la descriminalització de l'independentisme, la seva normalització social i el seu accés al Parlament de Catalunya". Dins d'aquest punt, està convençut que "el fet de marcar una estratègia nova, exclusivament democràtica i allunyada de l'enlluernament basc, va ser bàsic per a l'èxit del procés".

Segons Colom, el creixement de l'independentisme polític als anys 90 no es pot entendre sense l'expansió social de l'independentisme a través d'organitzacions com la Crida a la Solidaritat. En aquest sentit, considera que "ara ha passat una cosa semblant, perquè l'assumpció del sobiranisme per part de CDC segurament hauria anat més lenta sense l'onada sobiranista impulsada per Òmnium Cultural o l'Assemblea Nacional Catalana".

El catalitzador de l'Estatut

En tot cas, el camí d'ERC cap a les institucions va trigar més de deu anys a fer-se realitat. Les eleccions del 2003 van veure la sortida de CiU del Govern i l'arribada del tripartit al poder amb l'objectiu d'assolir un nou Estatut. El flamant vicepresident Carod-Rovira de seguida va aplicar la seva estratègia de la pluja fina , basada en l'expansió de l'independentisme a partir de l'acció de govern. "La gent no es fa independentista de cop i volta; és un procés lent al qual es pot ajudar des de fora fent accions polítiques amb sentit d'estat", afirma.

En tot cas, el fracàs del procés estatutari culminat amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC) va provocar un desplaçament de la centralitat política des de l'autonomisme cap al sobiranisme, que va obligar tots els partits a prendre posició. La mobilització social al carrer va intensificar aquest procés de presa de posició, que sobretot ha estat efectiva en el cas de CDC, que en el seu últim congrés, celebrat enguany a Reus, va apostar definitivament per l'estat propi.

Malgrat que la pressió social ha estat important en el canvi de rumb estratègic de CDC, no es pot entendre el resultat de l'últim congrés sense l'ascens intern d'una nova fornada de dirigents. Durant molts anys els dirigents sobiranistes dins de Convergència es podien comptar amb els dits d'una mà, tot i que les bases del partit ho fossin obertament. Aquesta dicotomia va fer que algun sobiranista convergent, com Miquel Sellarès, patís un desencantament que el va allunyar del partit que havia ajudat a fundar.

El tomb a CDC va arribar a mitjans dels anys 90. Josep Rull, actual secretari d'organització del partit i secretari general de la JNC entre els anys 1994 i 1998, recorda que "la JNC va aprovar el 1996 la ponència Catalunya sobirana, que fixava l'estat propi com a objectiu per primera vegada". Aquell congrés de la branca juvenil convergent va ser sonat i no va estar exempt de pressions internes per part de CDC. D'una banda, el president Jordi Pujol s'hi va mostrar contrari, fins al punt que l'endemà La Vanguardia va titular en portada "La JNC ignora Pujol i reclama la independència".

Per contra, Rull recorda que dirigents polítics com Felip Puig i Pere Esteve van donar suport explícit a la nova estratègia independentista de les joventuts convergents. "Cal agrair-los el seu suport, perquè hem de recordar que cap dels dos no eren llavors encara dirigents de primera fila del partit i perquè en aquell moment CDC tenia un pacte estable amb el PP de José María Aznar", recorda Rull.

Transició política del president

L'actual secretari general convergent, Oriol Pujol, no es va formar a la JNC. Juntament amb el portaveu del Govern, Francesc Homs, va militar a la FNEC i va participar en els cursos del Grup d'Estudis Nacionalistes (GEN), en què sempre es va propugnar la independència de Catalunya. Tots, juntament amb altres noms com el de David Madí, han configurat una direcció nacional sobiranista a CDC i han comptat amb un factor accelerador al qual no són aliens en absolut: el president Artur Mas ha experimentat una transició política personal progressiva que l'ha dut de l'autonomisme al sobiranisme. Igual, per cert, que el seu antecessor, Jordi Pujol.

Més continguts de