BARCELONAAl Palau de la Generalitat, ahir al vespre, hi va arribar una interpel·lació en tota regla. Un full de ruta clar. Artur Mas havia dit que volia fer-se seus els anhels i el clam del carrer a la Diada. A hores d'ara no pot tenir dubtes de quin és. Un milió i mig de catalans, segons les fonts oficials, es van manifestar a Barcelona de manera festiva i sense incidents. A diferència del que havia passat en la història recent de Catalunya en altres concentracions, l'objectiu de la d'ahir era inequívoc: que Catalunya sigui un estat.
Els intents de desfigurar l'exigència de la marxa en aquest inici de curs, marcat també pel rescat de la Generalitat -que la deixa en una posició més dèbil que mai- es van desfer com un terròs de sucre quan la gent va començar a inundar el cor de l'Eixample. Els únics crits que se sentien eren els d'independència.
Mas volia que la Diada fos un clam pel pacte fiscal però el carrer el va desbordar. Proclames a favor del pacte fiscal, cap. I del federalisme, que Pere Navarro implorava diumenge al comitè federal del PSOE, ni rastre. La manifestació es va convertir en un monopoli dels lemes i les pancartes independentistes. Tan sols unes quantes en contra de les retallades es van deixar notar.
La marxa era un punt d'arribada del catalanisme. Les principals, i més massives, de caràcter unitari han anat evolucionant com les seves aspiracions. El 1977, al passeig de Gràcia, es demanava, entre altres coses, un Estatut. Anys més tard, el 10 de juliol del 2010, dies després de la sentència del Tribunal Constitucional que va segar l'autogovern que els catalans havien votat en referèndum, el passeig de Gràcia s'omplia un altre cop. Se'n van fer moltes lectures. Era una manifestació pel dret a decidir, sí. Però també contra el Tribunal Constitucional i per defensar un Estatut que havia volgut, entre altres coses, federalitzar Espanya.
La d'ahir, en canvi, marca, si se la vol fer seva, el camí a Mas amb claredat. I més tenint en compte l'alt grau d'implicació de les bases i els dirigents de CiU en la manifestació que l'Assemblea Nacional Catalana havia convocat i que, d'entrada, comptava amb suport de l'independentisme explícit d'ERC i SI.
Mas es reunirà el 20 de setembre al palau de la Moncloa amb el president espanyol, Mariano Rajoy. La manifestació dóna força a les seves reivindicacions. Pot dir que té un poble al darrere, però també sap que té poc marge. El catalanisme, com assenyalaven els diputats díscols del PSC presents a la marxa, s'ha mogut. I de pressa. El que valia fa uns mesos ara ja no complau els manifestants. Pacte fiscal potser sí, però una negociació per acabar-lo rebaixant o matisant segur que no. No passarà com amb l'Estatut que el 2006 van pactar Mas i José Luis Rodríguez Zapatero.
Amb un interlocutor com Rajoy (poc valorat a Catalunya) i els precedents recents, difícilment les bases catalanistes acceptarien res que no fos la ratificació íntegra del pacte fiscal. Però tampoc sembla ara possible que, en cas que això passi, el nou model es converteixi en penyora per renunciar a ampliar els objectius. En el seu missatge institucional de la Diada dilluns, Mas va constatar que Catalunya mai havia estat tan a prop de la "plenitud nacional". I ahir els que van prendre el carrer -i els que ell vol representar- li van demostrar que cap pacte amb Madrid no és ja raonable.
Un cop acabada la manifestació, els representants de l'ANC, exultants després d'haver sumat sensibilitats i amb un gran punt a la butxaca, van ser rebuts al Parlament. Fins i tot hi havia els més alts representants del PSC a la Cambra. Carme Forcadell va anunciar que ells i l'Associació de Muncipis per la Independència demanaran a Mas que obri ja un procés de secessió.
Res a veure amb aquelles Diades
L'independentisme cívic sap com han canviat les coses. Després de la Transició, quan tot semblava fet, les Diades eren notícia per les bronques, les escridassades davant Rafael Casanova i les anècdotes a l'acte institucional del Parc de la Ciutadella ideat per Pasqual Maragall. La manifestació de la tarda era cosa d'uns milers de militants d'ERC i de l'independentisme extraparlamentari. Un ritual en què uns s'explicaven les vacances i altres l'emprenien amb el mobiliari urbà o el McDonald's. Però l'artefacte autonòmic ja no convenç i la independència és a l'horitzó com un remei davant l'amenaça a la identitat nacional catalana, la crisi i la desafecció. Ahir aquell independentisme i el nou van lliurar un full de ruta a Mas. Al president li toca fer realitat els anhels que s'ha compromès a recollir.
