30/09/2017

El 2 d’octubre tot torna a començar

3 min
Carles Puigdemont i Mariano Rajoy al mes de maig a Barcelona.

Cap de Política'En qué momento se jodió España?', dirà Mario Vargas Llosa aquesta nit. La resposta és múltiple, perquè cada dia dels últims deu anys (ahir es complia una dècada de l’Estatut que havia de consagrar l’encaix de Catalunya a Espanya) s’ha creat un independentista. Els que aquest diumenge aniran a un col·legi electoral ho faran perquè arriben tard a la feina en un tren que no funciona; perquè es van sentir agredits quan Alfonso Guerra se’n va riure amb l’Estatut “ribotat”; perquè van veure que l’encaix era impossible quan el TC va sentenciar un text que havien votat; per l’última esperança del pacte fiscal; per les vint vegades que s’ha demanat un referèndum pactat, o perquè a la crida de democràcia l’Estat ha respost detenint alts càrrecs, requisant paperetes, tancant webs i exhibint la seva pitjor cara al món. Por qué se jodió España? Perquè la resposta no ha passat mai per fer política.

Arriba –per fi– l’1 d’octubre, amb la incògnita de què passarà. Hi ha un escenari cívic i un de polític. El primer s’ha vist en respostes festives a la repressió, del “passi-ho bé” a la Guàrdia Civil que va anar a requisar paperetes a 'El Vallenc' a la fal·lera de les escoles per fer extraescolars aquest cap de setmana, també una festa familiar i musical –de Mishima a Quimi Portet– en si major.

Els escenaris del 2-O

A quina hora vindrà la Guàrdia Civil a esguerrar la festa? El dubte es resoldrà durant la jornada, i dels efectes de l’acció repressiva de l’Estat en dependrà l’escenari el 2 d’octubre, el dia en què tot torna a començar.

El primer escenari és la repressió total: la Guàrdia Civil requisant urnes -ja sigui de matinada, a primera hora, o a última, ja plenes-, desallotjant col·legis i desplegant tota la força per evitar el referèndum. Rajoy aconsegueix així sortir del pas l’1 d’octubre, però és incapaç d’arribar al 2 sense una imatge que a nivell intern el deixarà més sol al Congrés: el PSOE de Sánchez, fins ara discret per evitar prendre mal de cara a l’1-O, no assumirà a ulls clucs la via repressiva; i a nivell exterior acabarà de trencar el discurs ja no tan monolític de la UE i el món. La reivindicació d’una “solució política” guanyarà terreny al lacònic “és un afer intern i s’ha de respectar la Constitució”, que ha estat de moda fins ara. En aquest escenari, el Govern i les entitats hauran d’afrontar una resposta unitària, i cap té l’èxit assegurat: les opcions ara per ara són una DUI -serveix per pressionar, però no tindria mandat-, unes eleccions -tornaran els recels- o una vaga general -de resistència incerta-. L’independentisme tornarà a enfrontar-se al repte de la unitat.

El segon escenari és un referèndum coix: amb els col·legis electorals tancats, sense garanties per recomptar i un resultat incert. El sobiranisme tindrà al davant els mateixos reptes; Rajoy, amb més aire, un problema idèntic: el 80% dels ciutadans de Catalunya voldran votar en un referèndum d’independència.

El tercer escenari és el d’una votació amb tots els ets i uts. Aquí, la fórmula catalana és coneguda: eleccions autonòmiques si guanya el no -o si hi ha una participació baixa-. Si guanya el sí, una DUI que obligarà Espanya a moure peça. Cap a on? La repressió serà la resposta immediata, amb l’article 155 i l’amenaça de detenir Puigdemont. A llarg termini, però, Rajoy haurà de fer política o plegar. I fer política vol dir que això només se soluciona escoltant el poble que avui parlarà. ¿En un referèndum definitiu? El 2 d’octubre tot torna a començar.

stats