Quan tot gira al voltant d’uns sostenidors

BarcelonaUn dia les grans capitals europees van despertar-se amb fotos gegants d’Eva Herzigová demanant que la miressin als ulls. “He dit als ulls”, insistia la model txeca des de les marquesines, conscient que totes les mirades es dirigien als seus pits, elevats a la màxima potència. Oficialment, havia nascut el Wonderbra, el “sostenidor meravella” que va revolucionar la llenceria contemporània. Han passat 23 anys d’aquella exitosa i premiada campanya de publicitat. I la voluptuosa protagonista encara se’n sent orgullosa. “Va empoderar les dones”, confessava Herzigová fa poc.

“No sé si va empoderar-les o va cosificar-les, però sí que va provocar canvis en el disseny de llenceria. Recordo que anàvem a les fires de París i només importava què havia tret Wonderbra. Cal reconèixer que van fer un bon màrqueting”, explica Xènia Gómez-Centurión, dissenyadora especialitzada en llenceria que ha treballat per a moltes marques, entre les quals Andrés Sardá.

Històricament, la roba interior no s’ha deslligat mai del context social. I la dècada dels 90 no va ser cap excepció. “Era l’època de les top models : Cindy Crawford, Linda Evangelista, Naomi Campbell... Dones amb un cos escultural que representaven les superwoman. En aquell moment es volia recuperar la silueta femenina, sobretot el pit. D’aquí l’auge del push-up ”, afirma Dolors Giró, directora del departament de moda de l’escola ESDi. “Les dones volien igualar-se als homes en la vida laboral, però sense renunciar a la seva feminitat. De fet, volien reivindicar-la”. Wonderbra va saber llegir-ho i va seduir tota una generació amb els seus sostenidors màgics.

Sostenidors. Aquesta és la paraula clau. En l’imaginari col·lectiu cap peça de vestir simbolitza millor l’alliberament femení. I tot perquè el 1968 mig miler de dones van reunir-se a Atlantic City per protestar contra el concurs de bellesa de Miss America. Van exhibir pancartes reivindicatives, van repartir pasquins i fins i tot van passejar una ovella. Una enginyosa metàfora per denunciar que uns homes escollissin la dona més bonica del país com si es tractés d’una fira de bestiar. També van llençar dins d’un bidó gegant tot el que consideraven que les estigmatitzava: sabates de taló, exemplars de Cosmopolitan i Playboy, rul·los, sostenidors, maquillatge... Van demanar permís a la policia per cremar-ho. Els hi van denegar. I elles van obeir. Però un article aparegut l’endemà al New York Post -titulat “ Bra burners and Miss America ”- donava peu a pensar que hi havia hagut flames. La història va córrer com la pólvora i així es com va forjar-se el relat de les feministes enfurismades que cremaven sostenidors, quan la lluita era una altra.

Esperits lliures

“Als anys 70 la píndola anticonceptiva va donar llibertat sexual a la dona. Ningú li havia de marcar què havia de fer. Va ser l’època de la llibertat absoluta. La cotilleria va desaparèixer. El cos era lliure: molts homes i dones vestien túniques”, rebla Giró. La moda té un comportament cíclic i la història està plena d’exemples. Només cal retrocedir als feliços anys 20. “Llavors els vestits eren rectes, no es marcava cintura, ni malucs, i agradava el pit pla. Pensa en Coco Chanel. Ella va donar llibertat a les dones perquè els va treure la cotilla”. I és que durant més de dos segles tant les riques com les pobres van estar sotmeses a la dictadura d’una peça que oprimia la figura fins al punt de causar-los greus problemes de salut. Una de les raons per les quals se’n van lliurar va ser un canvi social: les dones havien d’incorporar-se al món laboral. Necessitaven llibertat de moviments. I una desconeguda Mary Phelps va patentar el primer sostenidor. Era el 1914.

“Diria que actualment conviuen dues tendències. La d’una llenceria bàsica, sense costures, que ha avançat molt gràcies a la tecnologia, i una altra inspirada en el boudoir i el bondage, molt més elaborada i amb un rerefons sexual”, sosté Dolors Giró, convençuda de la influència de pel·lícules com Cinquanta ombres d’en Grey. Una visió que també comparteix Gómez-Centurión: “La llenceria estructurada -amb barnilles, anelles, farcits...- ha tornat. Quan en dissenyo sempre procuro que sigui el màxim de còmoda possible. Però, al final, tot depèn de la capacitat de sacrifici de la dona”.