EL DEBAT HISTÒRIC

La incomoditat de la memòria republicana

La lenta retirada de la simbologia franquista no ha servit per recuperar l’empremta republicana
Franco abans de perdre el cap. Aquesta imatge de l’estàtua eqüestre de Franco es va captar al magatzem municipal de Barcelona l’abril del 2009, abans que, literalment, perdés el cap, encara no se sap com. / CARME SECANELLA

Ayer comenzaron las obras de derribo del monumento que los políticos republicanos y masones erigieron en la plaza de Sepúlveda a Francisco Layret, defensor del atentado personal, por el que había de perecer. Con la desaparición de este monumento y el de Pi y Margall [es refereix a la imatge de la República que hi havia a la cruïlla de la Diagonal i el passeig de Gràcia], nuestra ciudad se verá libre de dos obras que, además de constituir un reflejo de la carencia de sentido artístico de los rojo-separatistas, eran motivo de vergüenza para los buenos barceloneses”, va publicar el diari El Correo Catalán el 6 de desembre del 1939.

El missatge es repetiria força sovint, perquè el règim franquista tenia clar que la història havia de reescriure’s. Pràcticament l’endemà d’haver guanyat la Guerra Civil, Franco va començar a canviar el nom dels carrers i de les places i a inundar l’espai públic amb una simbologia que perseguia transformar valors i records. El franquisme va ser molt ràpid a l’hora d’impregnar l’espai urbà amb la seva versió de la història. La democràcia ha anat a un altre ritme.

La memòria és un tema sensible i, en un país amb una història recent tan convulsa, genera polèmica. L’última és l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que es preveu instal·lar al Born. La controvèrsia gira a l’entorn de col·locar o no una estàtua eqüestre de Franco, de Josep Viladomat, i una de la Victòria, de Frederic Marès, a la porta del jaciment del 1714 per fer una reflexió sobre la impunitat i el franquisme. Fins fa ben poc aquests dos símbols ocupaven l’espai públic exaltant encara el franquisme. L’estàtua de Franco va ser enviada el 2008 a un magatzem municipal, on estranyament va perdre el cap. La de la Victòria va desaparèixer de la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia el 2011. Però, una vegada eliminades de l’espai públic, ¿què les substitueix? En la majoria de casos, no res.

On hi havia l’estàtua de Primo de Rivera de 18 metres que es va retirar el 2009 de l’avinguda Josep Tarradellas hi ha un buit. On hi havia el monument als Caiguts de Josep Clarà, a la Diagonal, hi ha un buit. “Ens hem quedat a mig camí, hi ha una certa por a recuperar els monuments i símbols republicans. Les polítiques de memòria estan plenes d’indecisions i dubtes i han funcionat sempre empeses per la societat civil”, opina Josep Cruanyes, portaveu de la Comissió de la Dignitat i de la campanya Volem els nostres monuments.

Ciutadans contra monuments

El cas del monument als Caiguts és paradigmàtic. El 18 de maig del 1972 el Front d’Alliberament Català (FAC) va provocar destrosses en aquest homenatge als morts franquistes. Un grup anarquista va tornar a atemptar contra el monument el 26 de gener del 1974, i el consistori barceloní va respondre-hi convocant un acte en què es va cantarel Cara al sol amb el braç alçat. L’1 de juny del 2001, finalment, la Plataforma Antifeixista de Barcelona va enderrocar l’escultura.

No és fàcil trobar símbols, plaques o escultures que recordin la democràcia abans de Franco o les víctimes republicanes. L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va fer un estudi sobre la tipologia de monuments entre les poblacions de més de 10.000 habitants de Catalunya. Els resultats els va publicar a Monuments.iec.cat, i s’hi inclouen 2.300 monuments. Encapçalen el rànquing els homenatges al 1714 (49), la majoria erigits després de la recuperació de la democràcia el 1977. Els segueixen la sardana (47), Lluís Companys (35), Josep Anselm Clavé (33) i Pau Casals (17).

La profusió d’un monument o altre sovint respon a un moment polític. Hi ha dades curioses: els monuments a la República (10) pràcticament igualen els dedicats als donants de sang (9). No tenen monuments ni Teresa Claramunt ni Frederica Montseny, que van lluitar pels drets de les dones al llarg del segle XIX i principis del XX. Són pràcticament inexistents els monuments al moviment obrer.

Un dels símbols dels titubejos dels diferents governs que s’han anat alternant des de la mort de Franco, segons Cruanyes, és el monument a la República: l’homenatge a Pi i Margall -president de la Primera República Espanyola- de Viladomat, del passeig de Gràcia amb la Diagonal. El monument constava de tres parts: un obelisc, l’escultura i un medalló de marbre. Quan van entrar les tropes de Franco, es va enderrocar l’escultura i es va transformar el monument. L’obelisc hi va continuar, però l’estàtua de Viladomat va ser substituïda per la de la Victòria de Frederic Marès. El medalló dedicat a Pi i Margall va ser reemplaçat per un escut franquista on s’hi llegia: “ A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida ”. L’escultura de la República de Viladomat es va recuperar el 1990, però no es va reubicar al seu lloc original sinó a la plaça Llucmajor (actualment plaça de la República, a Nou Barris).

De franquista a monàrquic

De nou, els primers a treure els vestigis franquistes d’aquest polèmic monument no van ser els polítics, sinó els ciutadans. El 14 de desembre del 1979, durant una manifestació, un grup d’estudiants van arrencar el jou i les fletxes de la Victòria franquista. Ràpidament el consistori barceloní, que aleshores governava el PSC amb Narcís Serra com a alcalde, va tapar-ho amb un escut de la casa reial, que va ser destruït el gener del 1980. Quatre dies després de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981, es va tornar a posar l’escut Borbó i la plaça es va batejar amb el nom del rei Joan Carles I. Hi ha un projecte perquè torni a ser un monument republicà: “Es va presentar una proposta, però de moment està tot aturat. Hi ha una por reverencial a aquest monument. Simbolitza tots els dubtes de la Transició”, assegura Cruanyes.

La indecisió s’arrossega des de fa 40 anys. Un dels primers monuments importants que va recuperar la democràcia va ser el del doctor Robert. Bartomeu Robert (Mèxic, 1842 - Barcelona, 1902) va ser alcalde de Barcelona només durant sis mesos, però és tot un símbol del catalanisme. El projecte d’aquesta escultura el va fer Lluís Domènech i Montaner el 1903 i el va executar Josep Llimona el 1910. L’escultura ocupava un lloc cèntric: la plaça Universitat. És una de les obres més contundents de Llimona i té un gran valor artístic. Franco la va retirar i, quan el 1985 es va treure dels magatzems, es va decidir recol·locar-la en un lloc menys cèntric: la plaça Tetuan.

Moltes altres estàtues i monuments de la Catalunya d’abans del 1939 s’han esvaït. Moltes es van fondre. “S’han perdut molts vestigis; cada revolta, cada incident, cada dictadura ha malmès patrimoni. Una de les tasques principals del franquisme va ser eliminar qualsevol referència al món democràtic, republicà, obrer o anarquista, o reciclar-lo. Si s’ha perdut no és per negligència, sinó perquè hi havia una intenció clara -destaca l’historiador Francesc Vilanova-. L’última cosa que hauríem de fer és destruir el nostre patrimoni, sigui del signe que sigui, i si és franquista, en tot cas, reinterpretar-lo”, hi afegeix.

Vilanova defensa que es faci un programa de senyalització dels llocs de memòria: “S’hauria d’explicar qui era Francesc Ferrer i Guàrdia i com va ser afusellat, senyalitzar bé la presó de dones de les Corts o què va passar el maig del 1937 a l’edifici de Telefónica -destaca-. La història s’ha de poder visualitzar per facilitar-ne el coneixement, no es pot pretendre que tothom llegeixi llibres especialitzats”, hi afegeix.

Hi ha pocs llocs amb símbols o monuments que recordin que abans de Franco hi va haver una democràcia. A la cruïlla de la rambla de Prim amb passeig de Garcia Fària hi ha una escultura de Miquel Navarro dedicada als afusellats del Camp de la Bota i inaugurada el 1992. S’hi pot llegir un poema de Màrius Torres: “Que en els meus anys la joia recomenci/ sense esborrar cap cicatriu de l’esperit./ O Pare de la nit, del mar i del silenci,/ jo vull la pau, però no vull l’oblit”. Actualment, però, l’obelisc de Navarro és poc visible perquè la zona va ser urbanitzada posteriorment.

A Sant Feliu de Llobregat hi ha un bust femení que representa la República, que va ser amagat durant la dictadura i que es va recuperar el 1993. A Caldes de Montbui també hi ha una placa que commemora el 70è aniversari de la Segona República, i Barcelona té una plaça dedicada a les Dones del 1936. Hi ha homenatges a la Lleva del Biberó a Sitges i a Valls, i als infants del Liceu Escolar que van morir en els bombardejos de Lleida. El Masnou té una escultura que recorda els defensors de la República, a Castellar del Vallès van fer un monument dedicat a la memòria històrica i a Cerdanyola una escultura a la República.

El Porcioles de Brossa

Però en general la Segona República és molt poc visible. I pel que fa als contramonuments, els polítics opten per la prudència. El 1989 Joan Brossa va voler situar a la Mina Record d’un malson. Es tracta d’un bust de l’alcalde franquista de Barcelona José María Porcioles, de marbre blanc, sobre una cadira que sembla extreta d’una comissaria de policia de l’època de Franco. Evoca la corrupció i especulació urbanística. Era un encàrrec de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, però un cop lliurada l’obra el 1991, el consistori no es va atrevir a exposar-la i la va guardar en un magatzem municipal.

El 1995 dos regidors d’Iniciativa per Catalunya, amb l’excusa de fer un reportatge fotogràfic, la van treure del magatzem i la van instal·lar al Parc del Besòs. Les autoritats municipals no van trigar ni 24 hores a retirar-la. Actualment es pot veure al Museu de la Immigració. Brossa va escriure aquests versos: “Hi ha escultures que serveixen per aplaudir i altres que serveixen per xiular. Aquest és el cas de Record d’un malson ”.

El + vist

El + comentat