Quan l'art i la vida encara es parlen

¿Té algun sentit parlar de fotografia africana o d'art contemporani africà més enllà de l'origen geogràfic dels seus autors i d'una situació de marginalitat en relació als circuits artístics dominants a escala internacional? Si volem ser rigorosos, la resposta és no .

En termes socials, polítics i culturals el continent africà és un puzzle de regions, estats, ciutats amb molt poca comunicació i col·laboració entre elles, en gran part com a resultat d'una herència colonial caracteritzada per l'escassetat de vies de comunicació entre els diferents països i per l'artificialitat maquiavèl·lica d'unes divisions políticoterritorials sembrades de conflictes, concebudes per les potències colonials com instruments per mantenir un domini a distància des de les metròpolis i minimitzar els seus marges d'autonomia.

Tanmateix, per damunt d'aquesta fragmentació, potser sí que existeix en l'art contemporani que es fa a l'Àfrica, i molt particularment en la fotografia, un cert denominador comú, no estilístic, però sí ètic: el predomini quasi absolut de la condició humana en general i de la vida social en particular com a preocupació i horitzó de tota creació artística.

Aquest denominador comú, però, no té un correlat estètic unívoc, sinó un nombre il·limitat d'expressions formals i materials. Com a la resta dels continents, l'art contemporani de l'Àfrica és obra d'artistes individuals, més o menys influenciats per un cert entorn, per unes tradicions i uns aprenentatges, però en definitiva una obra personal. És per això que tota aproximació seriosa a l'art contemporani a l'Àfrica exigeix submergir-se en els seus principals tallers de producció, que gairebé sempre són les grans ciutats del continent. Una primera immersió, arbitrària com qualsevol altra, podria començar al Caire, seguir per Bamako i acabar amb el binomi Johannesburg - Ciutat del Cap.

El Caire: un imaginari femení

Com seria d'esperar, al Caire ens trobaríem que bona part dels artistes serien a la plaça Tahrir. No cal ser un expert en teoria política per saber que un moviment com l'iniciat ja fa més d'un any contra la perpetuació al poder de Mubàrak i el seu entorn, un moviment en el qual els participants s'hi juguen la vida, té com una de les seves premisses la configuració d'un imaginari col·lectiu que faci creïble la possibilitat d'un canvi radical, la construcció d'un nou ordre polític i social que respecti la vida i la llibertat de les persones, que promogui la dignitat individual i la justícia social. Totes les arts, i en especial les arts visuals, tenen una responsabilitat especial en aquesta configuració, no necessàriament en forma d'art explícitament polític, sinó d'aprehensió de la realitat existent i d'exploració de possibles realitats alternatives. No ens hauria de sorprendre, doncs, que al Caire, des de fa uns 20 anys, s'hi hagi desenvolupat, tot i l'amenaça constant de la censura, un treball creatiu centrat en la realitat quotidiana, les seves misèries i les seves alegries, un treball caracteritzat per la preeminència de la imatge fotogràfica, estàtica o en moviment, en totes les seves formes i suports.

Tampoc ens hauria de sorprendre la participació destacada, tant en termes quantitatius com qualitatius, de dones joves a l'avantguarda de les noves generacions de creadors, com ara Ghada Amer, Jihann Ammar, Lara Baladi, Hala El Koussy, Rana El Nemr, Susan Hefouna, Amal Kenawy, Maha Maamoun… En la mesura que la dimensió crítica de la seva obra ha anat sempre acompanyada d'una atenció especial a les formes de solidaritat i resistència de gènere amb què les dones s'han defensat i protegit en la seva vida quotidiana, la feina d'aquestes artistes ha pogut tenir un impacte especialment fort en el procés de configuració d'aquest nou imaginari que no en té prou amb la liquidació d'un règim opressor, despòtic i corrupte, sinó que també aspira a la construcció d'un ordre social sense discriminacions ni exclusions per raó de gènere.

Bamako: temps encreuats

Bamako, capital de Mali. Tant o més que a Egipte, a Mali s'hi barregen els temps més diferents, des de la repetició cíclica d'un ordre natural sempre igual a si mateix fins a una temporalitat en acceleració constant, de referències fugisseres, en canvi permanent. Obres i instal·lacions com les d'Abdoulaye Konaté, en què teles de cotó fabricades amb els procediments més artesanals conviuen i interactuen amb dispositius de vídeo d'última generació, encarnen aquesta amalgama de ritmes temporals, tractant-la no com un problema sinó com una oportunitat.

Tanmateix, el que més singularitza l'escena artística de Bamako és el seu paper d'aparador de la creació fotogràfica a l'Àfrica. Les Rencontres Africaines de la Photographie que des del 1994 s'hi celebren en forma de biennal han jugat un paper decisiu a fer aflorar i recuperar la riquesa d'una tradició extraordinària en el camp de la fotografia, representada entre d'altres per les obres innovadores i magistrals de Seydou Keita i Malick Sidibé a la mateixa Bamako, Van Leo al Caire, Ricardo Rangel a Maputo, Ranjith Kally a Durban, etc. Alhora, cada edició descobreix una fornada impressionant de joves fotògrafs d'entre els quals sortiran sens dubte els Seydou Keita dels nostres dies.

Sud-àfrica: infern i paradís

El periple podria tancar-se provisionalment amb una visita a Johannesburg i Ciutat del Cap, les dues principals ciutats de Sud-àfrica. En certa manera, el país concentra tota la complexitat i diversitat del continent, tot el potencial de creativitat i innovació que una societat pluricultural pot generar a través del diàleg i la cooperació, però també, alhora, tota la violència i la destrucció que les velles i noves formes de racisme poden arribar a provocar. Infern i paradís.

Com actualment a Egipte, en els anys 1980-1990, el millor art sud-africà va contribuir de manera significativa a la lluita contra l'apartheid, a través d'artistes de tots colors, amb obres mestres com ara els memorables Butcher Boys de Jane Alexander; les fotografies de David Goldblatt i Santu Mofokeng; la pintura de Paul Stopforth, Penny Siopis i Billy Mandindi; les escultures de Jane Alexander i Willie Bester; les imatges animades de William Kentridge; tots alertant-nos contra els abismes de crueltat i mesquinesa en què pot enfonsar-se l'esperit humà en la defensa de posicions de privilegi.

Avui, la creació artística a la Sud-àfrica postapartheid segueix mostrant una vitalitat i una riquesa fora del que és comú. Mentre que la quasitotalitat dels artistes esmentats continuen en actiu -amb l'excepció de Billy Mandindi, mort el 2005-, una nova generació -com es fa patent amb artistes com Conrad Botes, Husain i Hassan Essop, Churchill Madikida, Nandipha Mntambo, Zanele Muholy, Tracey Rose, Nonsikelelo Veleko, per citar alguns pocs noms- està contribuint a eixamplar les preocupacions, els temes i les formes expressives d'una pràctica artística que conjumina rigor conceptual i experimentació formal i material, i que també en la majoria dels casos aspira a constituir-se com a pont entre el que és real i el que és possible, entre el que és i el que podria ser.

En plena consonància amb les tendències dominants a l'escena internacional, una part considerable de la nova creació té un cert caràcter introspectiu, posant l'èmfasi en l'experiència individual: les qüestions relatives a l'entrecreuament dels factors econòmics, de creences, de gènere i d'opcions sexuals, i fins i tot de les categories racials encara en ús, en la construcció de la identitat personal.

Tanmateix, la preocupació per les dificultats, els conflictes i les esperances d'ordre col·lectiu -en els terrenys, per exemple, de la memòria històrica, la justícia social, la vida urbana, i més en general les noves formes de racisme i discriminació- segueixen sent objecte privilegiat d'atenció, tant per part de molts dels millors artistes actius durant l'apartheid com de molts dels més joves. La diferència és que molt sovint el rerefons de referència més o menys explícit, més o menys implícit, ja no és únicament o estrictament el sud-africà, sinó el global.

Com el propi país, i com tota pràctica artística digna d'aquest nom, l'art sud-africà segueix constituint un escenari i un observatori privilegiat en el qual i des del qual apropar-nos a les qüestions cardinals del nostre món més enllà de tota mena de fronteres.