CANVI DE CICLE CAP A L'ESTAT PROPI

Mas és el primer president de la Generalitat que ja havia intentat un pacte amb Espanya des de l'oposició

De l'escapada furtiva en cotxe al retorn en TGV

La tarda del 21 de gener del 2006 Artur Mas es va reunir en secret a la Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero per pactar l'Estatut. Per no ser descobert, l'aleshores cap de l'oposició va fer el viatge en cotxe amb el seu xofer. L'endemà va donar els detalls de l'acord i va admetre que també havia parlat amb ZP d'un pacte de futur que incloïa la governabilitat d'Espanya amb ministres de CiU. Una aposta generacional, en deien ells mateixos, basada en la bona sintonia entre tots dos.

El matí del 20 de setembre del 2012 Mas va tornar a la Moncloa com a president. Aquest cop va anar a Madrid en TGV per reunir-se, amb llums i taquígrafs, amb Mariano Rajoy. Hi portava la proposta d'un concert econòmic per a Catalunya i era conscient que aquesta vegada rebria un cop de porta. Quan va sortir, se'n va anar a la delegació de la Generalitat i va anunciar que girava full amb Espanya camí de l'estat propi.

Què ha succeït entre el viatge en cotxe i el viatge en TGV per passar d'encaixar la mà d'Espanya a voler-ne el divorci? Doncs moltes coses, perquè sis anys són una eternitat en política. Però els fets són més previsibles del que sembla. I el més substancial no és el no de Rajoy. CiU ha fet servir el pacte fiscal com un MacGuffin, la manera com Alfred Hitchcock anomenava una excusa argumental que motivava el desenvolupament de la història. No, no és Rajoy l'element més substancial del que ha passat entre el 2006 i el 2012. La gènesi del canvi de Mas és un desencís personal i polític.

Certament, va pactar amb Zapatero un Estatut. Però va fer un altre pacte implícit. Pasqual Maragall havia de caure i, en les següents eleccions, el PSOE evitaria que el PSC pactés el Govern amb ERC i ICV si CiU guanyava amb comoditat. No es pot dir que els socialistes espanyols no ho intentessin, però José Montilla va fer l'últim gest d'autonomia que es recorda al PSC i el tripartit es va reeditar. I amb raó o sense, Mas, home cartesià, es va sentir enganyat, va haver d'allargar la travessia del desert i no va recuperar mai més la sintonia amb ZP.

"No nos ha salido la gallina"

En canvi, amb Rajoy no hi ha hagut desencís. La relació ha estat sempre honesta. De fet, tots dos ja havien dinat en secret l'1 de maig a Madrid i el desacord polític ja estava descomptat. Malgrat l'escenificació, la trobada va ser cordial. Ho il·lustra un instant. Quan es va aprovar l'Estatut el 30 de setembre del 2005 al Parlament, l'ara portaveu Francesc Homs explicava el model de finançament amb la metàfora de la gallina catalana que és a Madrid i pon uns ous que es queden allà. Durant el pont de la Puríssima d'aquell any, Rajoy es va trobar Homs en un spa a les Canàries i li va preguntar com era allò de " los huevos y la gallina ". Dijous, malgrat la transcendència del moment, se li va adreçar després de la reunió i li va deixar anar: " Homs, ¡no nos ha salido lo de la gallina! "

No, la clau no és Rajoy. La transformació de Mas comença el 2006. CiU va quedar a l'oposició i l'Estatut en mans del Tribunal Constitucional. I aquesta combinació va portar-lo a proclamar, el novembre del 2007, dos conceptes que ara cobren sentit. La Casa Gran del Catalanisme, l'intent de CDC d'aglutinar prou suports per evitar la suma del tripartit, i... el dret a decidir. Nascut per la necessitat de competir en l'eix nacional amb el Govern i com a resposta a l'amenaça que patia l'Estatut a l'alt tribunal del carrer Domenico Scarlatti. La sentència va fer la resta. Des d'aleshores, la posició de Mas no s'ha mogut. El discurs que va fer en el ple contra la retallada de l'Estatut el juliol del 2010 encaixa a la perfecció amb els fets d'aquest setembre, com ho fa el concepte transició nacional del debat d'investidura del desembre d'aquell any.

La gran diferència de Mas amb els seus antecessors és que és el primer president que arriba a la Generalitat després d'un pacte amb Espanya des de l'oposició. Els altres el van intentar pensant sempre que el seu predecessor no ho havia sabut fer. Pujol després de Tarradellas. Maragall després de Pujol. I Montilla després de Maragall. Però Mas ja s'havia enganxat els dits.

El carrer i els empresaris

Però no n'hi ha prou. Cal anar al carrer. La combinació entre el continuat maltractament polític, econòmic i cultural rebut d'Espanya i la crisi han fet la resta. L'ofec financer d'una Generalitat obligada a retallar i a pidolar a Hisenda malgrat el dèficit fiscal és un discurs que ha quallat en unes classes mitjanes amb qui CiU sempre connecta i que han abraçat l'estelada que ja esgrimia una nova generació desacomplexada i educada en democràcia. El MacGuffin ha funcionat. El dret a decidir és teoria política fins que no arribes a final de mes.

I el canvi definitiu per fer el pas es troba en un altre paral·lelisme històric. Quatre dies abans de la reunió amb ZP, Mas va sopar amb un grup d'empresaris a casa d'un prohom. El dia abans de la reunió amb Rajoy va dinar-hi en un restaurant. El 2006 el van apressar a tancar un acord. El 2012 la pressió, que hi és, sobretot del poder financer, ha estat més baixa. No queden arguments per demanar una segona volta quan ja som a la volta que fa 50.

Més continguts de

El + vist

El + comentat