LA DIPLOMÀCIA DE L’ESPORT

Quan l’esport és la millor eina per superar conflictes diplomàtics

De l’antiga Grècia a l’actualitat, els esports han tingut un important pes en la política internacional
La bandera de les dues corees, als Jocs / EFE

Per primer cop en la història, la delegació esportiva d’un estat en guerra participarà en els Jocs Olímpics que organitza l’estat amb qui manté el conflicte. I, de fet, les dues Corees van desfilar unides en la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pyeongchang en una imatge històrica, perquè s’han arribat a fusionar els equips d’hoquei sobre gel en un de sol. “Durant els últims anys els dos estats no han negociat res, amb un increment de la tensió a la zona. I, en poques setmanes, s’han reunit i han trobat la manera de participar-hi units. És històric veure esportistes coreans del nord participant en el mateix equip que els seus veïns, i fent-ho en territori de Corea del Sud”, diu John Park, especialista en diplomàcia esportiva. Aquest és el quart cop que les dues Corees desfilen unides en uns Jocs Olímpics, però amb el simbolisme de fer-ho a Corea del Sud.

“Ignorar el poder de l’esport per engegar processos diplomàtics seria una errada. És ben cert que històricament els estats han utilitzat l’esport per tenir més legitimitat, però també es pot utilitzar per superar problemes”, argumenta Park. I la història n’és plena d’exemples, des que a l’antiga Grècia es va crear l’ ekecheiria, la treva olímpica. Durant els Jocs de l’antiguitat, les guerres s’aturaven per permetre als atletes dels territoris en conflicte viatjar fins a Olímpia, considerada zona neutral, una pau respectada per totes les ciutats i regnes. El represa dels Jocs Olímpics, ara moderns, a finals del segle XIX, va polititzar l’esport des que el 1906 es va decidir que els esportistes no hi anirien a títol individual, sinó en delegacions representant estats que passaven a competir per l’honor d’un ens polític. “La clau no és l’actitud dels esportistes, és el comportament dels espectadors i els estats, que creuen que córrer, saltar o xutar una pilota poden ser mostres de virtuts nacionals”, escrivia el 1945 George Orwell alertant del perill de polititzar l’esport. Però des de llavors, diferents esports han servit precisament per al contrari: fomentar la pau i aturar conflictes. Des del 1992, de fet, l’ONU proposa sempre que arriben uns Jocs Olímpics recuperar el concepte de les treves olímpiques per aturar guerres. No sempre ha tingut sort.

Estats Units-Iran, la diplomàcia de la lluita lliure i la lluita grecoromana

El 12 de febrer del 2013 el Comitè Olímpic Internacional (COI) va anunciar que valorava fer caure la lluita del programa olímpic per als Jocs del 2020, provocant que els iranians i els nord-americans, per un cop, treballesin plegats per defensar l’esport més popular a l’Iran. Aquell mateix 2013 els Estats Units van convidar la selecció iraniana a participar en un torneig amistós en un escenari especial: l’Estació Central de Nova York. Els iranians, ovacionats pel públic local, van guanyar tots els combats excepte un. Tres setmanes després el moderat Hassan Rouhani guanyava les eleccions iranianes i la diplomàcia de la lluita feia un altre pas endavant el maig del 2014, quan a la Copa del Món de lluita grecoromana el govern de Teheran va donar el visat a la nord-americana Christina Kelley i la va convertir en la primera dona que entrava en un pavelló de lluita local des del 1979. La imatge més recordada d’aquell Mundial va ser quan el nord-americà Robert Smith, després de guanyar un combat, es va intercanviar la samarreta amb un voluntari iranià en plenes negociacions entre els dos països. El 2015, a Viena es va signar l’acord que aixecava les sancions a Teheran a canvi de la prohibició de desenvolupar armes atòmiques. L’arribada al poder de Donald Trump va posar punt final a aquest procés diplomàtic.

Estats Units-Cuba, la diplomàcia del beisbol

El 1999, per primer cop des del triomf de la Revolució Cubana el 1959, un equip professional de beisbol nord-americà, els Baltimore Orioles, jugava en territori cubà un amistós contra la selecció local, amb el resultat de 2-3. Fidel Castro va assistir al partit acompanyat del president de la lliga nord-americana, Bud Selig, i Peter Angelos, un advocat i sindicalista d’origen grec que es definia com a socialista i era el propietari dels Orioles. Angelos va acceptar portar el seu equip a Cuba quan l’hi va demanar Bill Clinton, llavors ja expresident dels Estats Units, en un intent d’aprofitar la gran passió dels cubans per obrir relacions entre dos estats enfrontats des del 1959. La selecció cubana, per cert, va tornar la visita als Orioles i va guanyar per 6-12. I el 2016, el govern de Barack Obama va seguir el mateix camí, amb una reunió amb Raúl Castro a l’Havana aprofitant el segon partit d’un equip professional nord-americà a Cuba, els Tampa Bay Rays, que van guanyar els cubans per 1-4. Poc després, els dos països signaven un acord i s’unien amb els primers vols comercials. “És el poder del beisbol, uneix la gent”, va dir Obama.

Turquia-Armènia, la diplomàcia del futbol

El setembre del 2008, el llavors president turc Abdullah Gül va acceptar la invitació del president armeni Serj Sargsian per presenciar en directe a l’estadi Hrazdan d’Erevan un partit de la fase de classificació del Mundial de futbol del 2010. Gül es va convertir així en el primer dirigent de Turquia a visitar Armènia, dos estats fins llavors sense cap mena de relació diplomàtica. De fet, cap dels dos tenia oberta ambaixada a la capital del país veí. Armènia, estat nascut el 1918 després de la caiguda de l’Imperi Otomà, va demanar des del seu primer dia que Turquia reconegués la seva responsabilitat en el genocidi de més d’un milió d’armenis. Però el govern turc mai ha reconegut aquest genocidi i ha arribat a empresonar i multar els ciutadans que utilitzaven la paraula genocidi per definir aquells fets. Durant molts anys, els dos estats van tenir tancada la frontera, en part per la solidaritat dels turcs amb l’Azerbaidjan, país musulmà i de llengua semblant al turc, que va mantenir una guerra amb els armenis pel control de la regió de Nagorno-Karabakh. Però el 2008 Turquia necessitava mostrar la voluntat d’encarar el passat per millorar la seva imatge amb la intenció d’entrar a la Unió Europea. I Armènia volia reforçar la pau a la zona després de la guerra entre Rússia i Geòrgia. El futbol va servir als dos països en una diplomàcia que Erdogan va decidir no continuar.

La diplomàcia del rugbi contra l’apartheid sud-africà

El 10 de maig del 1994 Nelson Mandela, que havia passat un munt d’anys empresonat a la presó de l’illa de Robben, era elegit president de Sud-àfrica. Però tancar l’etapa de l’apartheid no era senzill. Milers de persones van perdre la vida aquells anys tant per culpa de grups radicals de supremacistes blancs com pels enfrontaments entre els simpatitzats del Congrés Nacional Africà (CNA) i el Partit de la Llibertat Inkatha (PLI). Mandela, contra les cordes, va indultar policies blancs culpables d’assassinats, es va trobar amb líders polítics i, finalment, va optar per la diplomàcia del rugbi. Aquest esport històricament havia estat dels blancs i vedat als negres. El 1995, Sud-àfrica organitzava el Mundial però la comunitat negra girava l’esquena a l’esdeveniment. Mandela va visitar l’equip, amb un sol jugador negre, i va demanar el suport del capità François Pienaar per ajudar a tancar les profundes divisions racials. La imatge de Mandela amb la samarreta de la selecció abraçat a Pienaar, sumada al triomf en la final contra Nova Zelanda, va permetre avançar i tancar ferides.

Índia-Pakistan, la diplomàcia del criquet

El 1947, després que els britànics se n’anessin de l’Índia, naixien dos estats destinats a no portar-se bé: l’Índia, de majoria hindú, i el Pakistan, de majoria musulmana. Ja aquell any una primera guerra va deixar milions de morts. Els dos estats s’han enfrontat en altres guerres, sobretot pel control de la regió del Caixmir, i també en el criquet. El primer cop que les dues seleccions van pactar enfrontar-se va ser el 1954, quan els pakistanesos van acceptar una invitació de l’Índia per jugar a casa seva. El Pakistan va tornar el gest invitant tant la selecció índia com els seus aficionats per a unes sèries a Lahore. El 1961, de nou, els pakistanesos van jugar a casa dels seus rivals, en una època en què el criquet lluitava amb l’hoquei sobre herba per ser l’esport més potent de la zona. Els enfrontaments es van aturar per les guerres del 1965 i el 1971, però el 1978, després de gairebé 20 anys sense jugar entre si, es va engegar la diplomàcia del criquet, aconseguida gràcies al govern de Morarji Desai a Nova Delhi i del general Muhammad Zia-ul-Haq, que manava a Islamabad. Després d’unes reunions coincidint amb els partits, Desai va ordenar suspendre les operacions dels espies indis al Pakistan: a canvi, va rebre un premi del govern pakistanès perquè treballava per la pau. Però la diplomàcia es va girar en contra quan els aficionats dels dos països es van barallar el 1978 després d’un triomf pakistanès polèmic contra els indis. El criquet va separar el que el criquet havia unit.

Xina-Estats Units, la diplomàcia del tenis taula

El 1971, Glenn Cowan, un jove criat en una família jueva progressista de Califòrnia, va participar en el Mundial de tennis taula al Japó, on va pujar per error a l’autobús de l’equip xinès. Allà va xerrar amb el gran campió xinès Zhuang Zedong, que anys més tard recordava: “Ens havien dit que no podíem parlar amb els nord-americans... eren l’enemic. Però aquell noi era un atleta com jo que no decidia res, políticament”. Així, li va regalar un mocador de seda típic de la seva regió. L’endemà, Cowan el va correspondre amb una samarreta amb les paraules Let it be, perquè era un gran admirador de John Lennon. Quan la imatge dels dos jugadors junts va arribar a la Xina, Mao Zedong va dir que Zhang “no només és un campió, és un geni de la diplomàcia”, obrint la porta a una invitació a la selecció nord-americana per fer una gira per la Xina aquell mateix 1971. Un any més tard, els Estats Units aixecaven part de l’embargament a què sotmetia la Xina des del triomf de la Revolució Comunista el 1949, i el president Richard Nixon va visitar el país el 1972. La selecció xinesa va tornar la visita als Estats Units. Guanyant tots els partits, per cert.

Corea del Sud- Corea del Nord, la diplomàcia del patinatge

El primer cop que Corea del Sud va ser seu d’uns Jocs Olímpics, el 1988 a Seül, Josep Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional, va organitzar una reunió amb els nord-coreans per veure si els podia convèncer de participar-hi, però van exigir una sèrie de condicions difícils de complir: que la meitat dels esdeveniments es fessin al nord, que la inauguració fos a Pyongyang i que els Jocs fossin rebatejats com a “Jocs d’Estiu de Pyongyang-Seül”. El sud, que sortia de mica en mica d’un règim militar de dretes i havia fet l’esforç de guanyar-se el dret d’organitzar els Jocs, s’hi va oposar. “Si dones un dit als coreans del nord, es queden tota la mà”, va dir el líder del sud, Chun Doo-hwan, a Samaranch. Uns mesos després, dos espies del nord feien esclatar un vol comercial de Korean Airlines en una operació destinada a malmetre la imatge del sud just abans dels Jocs. Amb aquests antecedents, poca gent era optimista quan la ciutat sud-coreana de Pyeongchang va guanyar el dret d’organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. Però no ha sigut així.

Quan els patinadors nord-coreans Ryom Tae-ok i Kim Ju-sik es van classificar, en el discurs d’any nou del líder Kim Jong-un el règim del nord va mostrar interès perquè poguessin participar-hi. El sud ho va aprofitar i el resultat ha sigut que ahir les dues Corees van desfilar unides a la cerimònia d’inauguració, en una imatge històrica. Malgrat que les delegacions coreanes ja havien desfilat unides als Jocs d’Estiu dels anys 2000 i 2004, així com als d’Hivern del 2006, el fet que la imatge sigui en territori de Corea del Sud hi dona un simbolisme diferent. A la Vila Olímpica, les dues delegacions dormen separades i, de fet, en un edifici oneja la bandera del nord, malgrat que oficialment està prohibida al sud perquè els dos estats, després de la guerra del 1950-53, van signar un tractat per aturar la violència, però no un armistici. I, oficialment, continuen en guerra. Grups nacionalistes del sud s’han manifestat contra la presència de delegats del nord i contra el fet que les dues Corees competeixin unides, però els Jocs han permès iniciar les negociacions més serioses en moltes dècades entre els dos estats.

Més continguts de