BARCELONALa justícia austríaca va condemnar, la setmana passada, a quatre anys de presó l'antic eurodiputat i exministre Ernst Strasser, per un cas de corrupció. L'any 2011 periodistes del diari britànic The Sunday Times , fent-se passar per suposats lobistes, van demostrar amb gravacions ocultes que Strasser s'oferia a esmenar la legislació europea que s'havia d'aprovar al Parlament a canvi de diners. L'escàndol va obligar el diputat a deixar l'escó i abandonar el Partit Popular austríac, i va acabar condemnat per un tribunal.
Una setmana després de destapar el cas Strasser, el Sunday Times va publicar més vídeos amb càmera oculta en què sortia l'eurodiputat del PP espanyol Pablo Zalba en diverses reunions amb aquest fals grup de pressió parlant d'esmenar una directiva comunitària. El cas, però, va seguir un camí diferent. L'Eurocambra va dir que eren les autoritats espanyoles les que havien d'investigar si s'havia produït algun delicte, però com que el diari britànic va fer un comunicat en què assegurava que l'espanyol no havia cobrat diners, ningú va furgar més enllà. Zalba continua, doncs, d'eurodiputat.
"Reunir-se amb un lobi no és delicte", assegurava una font del PP. I és així. Però a la capital comunitària el negoci de l'accés a la informació i als despatxos dels que redactaran una legislació, que afectarà, de cop, un mercat únic de 27 països, mou milions d'euros anuals. Un exèrcit d'entre 20.000 i 30.000 lobistes, segons les fonts, treballen a Brussel·les per intentar influir en les institucions europees. Un entramat encara opac de relacions entre alts funcionaris i grans corporacions que, segons Transparència Internacional, acaba provocant "un xoc entre els interessos públics i els privats".
El lobista i el comissari
L'AFER DALLI
La dimissió del comissari europeu de Salut i Consum, el maltès John Dalli, l'octubre passat, encara cueja a Brussel·les. Dalli es va veure obligat a deixar el càrrec quan es va destapar que un obscur intermediari -un empresari maltès anomenat Silvio Zammit, vestit d'home de confiança del comissari- es va reunir amb una tabaquera sueca i li va reclamar diners (60 milions d'euros, suposadament) a canvi que el responsable de Salut i Consum modifiqués la legislació europea a favor seu.
Malgrat que Dalli ho ha negat, el director de l'Oficina Antifrau Europea, l'OLAF, va assegurar que hi havia "indicis greus, convergents i inequívocs" que el comissari estava al corrent d'aquestes operacions. El maltès va marxar amenaçant d'anar als tribunals, però, de moment i malgrat que l'anomenat Dalligate continua obert, l'excomissari té dret a seguir cobrant 9.000 euros al mes durant tres anys.
A més, l'Observatori Europeu de les Corporacions, una ONG que audita el poder dels lobis a Brussel·les, ha denunciat que en els últims dos anys hi va haver diverses reunions entre la Comissió Europea i representants de firmes tabaqueres, com Philip Morris i la sueca Match. Aquests representants eren antics membres de les institucions comunitàries que havien passat a treballar com a lobistes.
Portes giratòries
A LES DUES BANDES DE LA TAULA
La línia entre els despatxos comunitaris i els consells de les grans corporacions és molt fina. Tant, que el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, va haver de redactar ràpidament un codi de conducta després de l'escàndol que van protagonitzar alguns dels comissaris que l'havien acompanyat durant el primer mandat. La llista és llarga. Sis dels 13 membres de l'equip Barroso van fitxar directament per bancs, companyies aèries i d'assegurances o consultories i grups de pressió. No hi va haver el període de descompressió que l'ètica (i el sou que continua pagant Brussel·les durant un temps) recomanaria.
Només dos mesos després de plegar de la comissaria d'Indústria, l'alemany Günter Verheugen va muntar una consultoria -batejada com a The European Experience Company- per treballar com a lobista.
Un altre maltès, Joe Borg, que va ocupar la cartera de Pesca, va fitxar per la principal empresa lobista del sector pesquer. Finalment, la Comissió va acabar vetant l'irlandès Charlie McCreevy, que havia estat responsable de Mercat Interior i Serveis Financers, per anar a treballar per a un banc d'inversió britànic com pretenia, perquè constituïa un seriós conflicte d'interessos.
De la política als negocis
SCHRÖDER I BLAIR
Les institucions europees reprodueixen exactament els esquemes de la pràctica política dels estats. Més d'un cap de govern retirat és avui un home de negocis amb la cartera ben plena. Al Regne Unit l'oposició va demanar reiteradament que s'investiguessin les activitats de l'exprimer ministre Tony Blair un cop va deixar el poder, l'estiu del 2007. Però no va ser fins gairebé tres anys després que la comissió institucional, que havia de decidir sobre un possible conflicte d'interessos, va destapar el contracte milionari de Blair amb una petroliera sud-coreana amb importants inversions a l'Iraq i els Estats Units. També es va saber aleshores que, l'any 2008, l'ex premier laborista va cobrar més d'un milió d'euros per assessorar el govern kuwaitià.
Un altre dels seus col·legues, l'excanceller alemany Gerhard Schröder, ha estat un dels casos més flagrants de porta giratòria. L'any 2005, només deu dies abans de les eleccions que el van defenestrar de la cancelleria, Schröder va firmar en nom del govern alemany un contracte multimilionari amb Rússia per construir un gasoducte que uniria els dos països a través del mar Bàltic. Just després de perdre els comicis, l'alemany va fitxar ràpidament com a cap del consorci -liderat sobretot per Gazprom i E.ON- que gestionaria el projecte.
Transparència Internacional reconeix, a més, que en molts països europeus (entre els quals Dinamarca, Hongria, Itàlia, Romania, Eslovàquia i Suïssa) no hi ha cap mena de restricció sobre els càrrecs que els membres d'un executiu poden ocupar un cop pleguen. I en molts d'altres, la legislació és molt vaga.
La temptació va en iot
CODIS DE CONDUCTA
Avui en dia els comissaris europeus ja saben molt bé què poden i què no poden fer. El codi de conducta presentat el 2011 els regula fins i tot les vacances. Polítics i alts funcionaris no podran "acceptar l'hospitalitat" de magnats i oligarques quan són fora de la feina. S'han acabat els creuers en iots privats com el del multimilionari armador grec que va cedir el seu al mateix Durão Barroso l'any 2005. El president va haver de donar explicacions a l'Eurocambra sobre les seves vacances. O les del comissari de Comerç, el britànic Peter Mandelson, que va estiuejar a bord del iot d'un oligarca rus l'any 2009.
