INFORME LES RAONS DEL NO

Les 10 manipulacions de la doctrina Margallo

L'argumentari per adoctrinar els ambaixadors presenta un independentisme immoral, excloent i insolidari

La demanda d'autodeterminació de Catalunya se sustenta en la manipulació, el nacionalisme excloent, la immoralitat i la insolidaritat del nacionalisme radical i supremacista. No hi ha ni motius històrics, ni tan sols polítics, culturals o jurídics, que la sustentin. Es basa en la negació de la realitat, en el rebuig a qualsevol diàleg o negociació i fins i tot en la no-acceptació de la convivència pacífica amb la resta d'espanyols. A més, és profundament antieuropeista i catastròfica econòmicament.

Aquest és el resum del document de 194 pàgines, al qual ha tingut accés l'ARA, de doctrina antisobiranista que el ministre d'Exteriors, José M. García-Margallo, ha distribuït als ambaixadors espanyols al món per neutralitzar la internacionalització del contenciós Catalunya-Espanya i fonamentar la negativa de l'Estat a permetre el referèndum sobre el futur de Catalunya.

SI TENS ACCÉS A L'ARA PREMIUM, CLICA AQUÍ PER VEURE EL DOCUMENT COMPLET

Poder autònom

Un dels fils argumentals de l'informe és que la reivindicació independentista no està justificada perquè "Catalunya mai, en la seva història democràtica, ha assolit un grau més alt d'autogovern en tots els àmbits, polític, econòmic i cultural, des del dia en què, en virtut de la Constitució i l'Estatut, Catalunya va recuperar les seves institucions d'autogovern". L'afirmació ve acompanyada d'una extensa llista de competències que exerceix la Generalitat, però obvia que en la majoria dels casos són competències en què l'Estat manté els ressorts principals, com immigració o energia, o que hi pot incidir de manera decisiva, com passa amb l'educació. Ressalta que el pressupost de la Generalitat (36.000 milions) és superior al de Madrid sense precisar que Catalunya té més competències (presons) i que el marge per gestionar els comptes és molt limitat, sobretot per la part dels ingressos.

S'obvia també que, arran del tancament dels mercats exteriors, les finances de la Generalitat estan a la pràctica intervingudes per Madrid a través del FLA, i que l'Estat obliga les autonomies a reduir el dèficit a un ritme molt superior al que s'aplica l'Estat, cosa que posa en perill els serveis bàsics de l'estat del benestar. Per acabar, es minimitzen els efectes de la sentència del TC sobre l'Estatut i s'emmarca en la normalitat dels països descentralitzats.

Una Transició modèlica

L'argumentari intenta negar que la crisi actual respon a la pervivència d'un pòsit franquista en les institucions espanyoles i presenta la Transició com un model per al món: "La transició espanyola va ser un moment extraordinari de tensió moral que va arrencar el millor dels espanyols, un model de comportament que ha inspirat i segueix inspirant els processos de transició en diversos continents". Aquesta transició ideal va desembocar en un "pacte constitucional, obra de tots i per a tots, que va permetre segellar la reconciliació i va ser el triomf de la concòrdia i de la integració". Per tant, es pregunta: "Com és possible defensar una separació que comporta l'extinció d'aquesta vida en comú i d'aquest triomf històric de la concòrdia?"

A partir d'aquí recupera citacions de polítics catalans que van participar en el pacte constitucional, des de Miquel Roca i Joan Raventós fins a Jordi Solé Tura, i recorda que la Constitució va ser aprovada a Catalunya amb el 91,9% dels vots i un 68% de participació: "Mai els ciutadans de Catalunya han superat aquest grau de participació i suport a cap norma". L'afirmació no és certa: l'Estatut de Núria, referendat el 1932, va tenir més suport. El text obvia tot el debat sobre els crims del franquisme.

Dret internacional

El president de la Generalitat va afirmar al debat de política general del 2012 que havia arribat el moment d'"exercir l'autodeterminació". El document de Margallo s'esplaia en el fet que aquest dret, el de lliure determinació de "tots els pobles", garantit pel pacte de les Nacions Unides del 1966, "no resulta de cap manera sostenible en el dret internacional en vigor per a la seva aplicació a un cas com el de Catalunya". El text recorda reiteradament que el reconeixement del dret a la lliure determinació dels pobles es reserva per a "les situacions colonials, els pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o ocupació i els pobles oprimits per violació massiva i flagrant dels seus drets". Sí que admet que "per alguns" aquest és el supòsit de Kosovo, a qui Espanya no reconeix, malgrat que el Tribunal de l'Haia va resoldre que la proclamació unilateral no contravé el dret internacional.

Però si el referent internacional del cas kosovar, que el 2008 va declarar la independència unilateral, no serveix en el cas català, pot servir el Quebec? "Els casos d'Escòcia i el Quebec són, abans que res, exemples de com l'imperi de la llei és l'únic camí". A més, si bé obvia els referèndums que ja s'han fet al Quebec, recorda que la Cort Suprema del Canadà va resoldre que l'autodeterminació no és d'aplicació i que si el Quebec volgués la independència, el Canadà hauria de negociar.

El document dibuixa repetidament un escenari de negació del diàleg i la negociació per part catalana: "A aquesta manera de procedir conforme a la llei [que sí que reconeix a Escòcia i el Quebec] s'hi oposen els que pretenen una separació unilateral". "Està a l'abast de qualsevol consultar les Constitucions nacionals de qualsevol altra nació i comprovar com no reconeixen el dret a l'autodeterminació ni a la secessió unilateral". Juga, fins i tot, amb els "diferents graus de responsabilitat" del nacionalisme escocès i el català, al qual presenta més pròxim a l'unilateralisme kosovar que als referents escocès o quebequès: "Resulta simptomàtic que el discurs polític dels que sostenen la possibilitat de conversió de Catalunya en estat se sostingui en un suposat «precedent» kosovar".

Espanya i el Regne Unit

En el capítol que compara els casos català i escocès, el document argumenta que la diferència és inequívocament de marc jurídic: "Entre el Regne Unit i Espanya hi ha diferents sistemes constitucionals; Entre Escòcia i Catalunya hi ha diferents nivells competencials; entre el nacionalisme escocès i el català hi ha diferents actituds de responsabilitat; i entre el govern britànic i l'espanyol idèntic sotmetiment a l'imperi de la llei". Això sí, reconeix que és "l'imperi d'una llei diferent, però l'observació de la qual produeix un resultat igual: la convivència civilitzada garantida pel dret, que tenim l'obligació de preservar". Malgrat que el Parlament demanarà formalment al Congrés la cessió de la competència per fer referèndums, com ha fet Londres amb Edimburg, la doctrina Margallo sosté que el que ho fa impossible a Espanya és un marc constitucional "molt diferent".

En el cas britànic, "l'acord assolit és coherent amb la història i el marc constitucional de la Gran Bretanya [recorda que els britànics no tenen Constitució escrita] i no comporta el reconeixement d'un suposat dret de secessió unilateral". Obvia, però, l'acord polític entre David Cameron i Alex Salmond per fer les modificacions legals necessàries per possibilitar el referèndum acordat. Afirma que caldria modificar la Constitució per poder fer el referèndum, però no explica la negativa radical del PP a plantejar-ho ni les cinc vies legals identificades pels experts del Consell per a la Transició Nacional.

Sí que hi veu una coincidència inapel·lable: Catalunya i Escòcia sobiranes serien expulsades de la UE.

La immoralitat sobiranista

"És moralment tan abusiu com injust promoure la desintegració unilateral d'una convivència de segles sota la pressió de l'angoixa i la irritació" conseqüència de la crisi. La doctrina Margallo esbossa un independentisme que "rebutja" la "convivència", que és "conflictiu" i profundament insolidari: "El nucli central de la vida política espanyola fomenta la solidaritat, davant la insolidaritat de l'independentisme", etziba. I s'hi poden llegir referències al "nacionalisme radical" català, que "pretén intimidar la societat catalana i espanyola". Malgrat el caràcter nítidament democràtic i inclusiu del projecte català, afirma que pel sobiranisme "el fi, la independència, justifica qualsevol mitjà per aconseguir-la, entre d'altres, la manipulació o ocultació de la realitat". Qüestiona, també, els "valors cívics" de l'independentisme. "La voluntat de no conviure [...] porta a una regressió històrica, política, socioeconòmica, cultural i ètica que no pot ser permesa per respecte als ideals europeus".

Una història "espanyola"

Els catalans sempre han sigut espanyols i s'han sentit part d'Espanya. Aquesta és la conclusió a la qual es dedica un autèntic arsenal de dades històriques, començant pel fet que els catalans eren la "marca d'Espanya" per als francesos [sic] de fa 1.200 anys o que El llibre dels fets de Jaume I està ple de referències a "Espanya". La historiografia moderna considera que Espanya era en aquella època un concepte geogràfico-polític (com ho podria ser ara Europa) que incloïa Portugal.

A favor de l'espanyolitat de Catalunya se citen, entre d'altres, el fet que Sant Ignasi de Loyola fes estades a Montserrat i Manresa, que els Reis Catòlics rebessin Colom a Barcelona després del seu primer viatge a Amèrica o que Cervantes qualifiqui la capital catalana d'"honra d'Espanya" i li dediqui capítols sencers del Quixot. De fet, s'arriba a dir que la puixança de la festa de Sant Jordi es deu en part al fet que és l'aniversari de la mort de Cervantes.

Fa especial esment al fet que les figures de la Renaixença fan mostres constants d'espanyolitat, a la creació del RCD Espanyol o a les donacions d'obres de Cambó al Prado. Es tracta, en definitiva, de rastrejar en la història, de manera parcial i selectiva, citacions i casos que sustentin la tesi de partida, i d'ignorar tot el que la contradiu, com ara el famós discurs de Prim al Congrés de Diputats per demanar que no es tracti Catalunya com una colònia o les proclamacions de Macià i Companys.

"Naturalment" bilingües

"Només si s'interpreta que l'ús de la llengua castellana no és, més enllà dels episodis històrics de greuge a la llengua catalana, també el fruit de l'esdevenidor històric o de la voluntat lliure i actual d'una grandíssima proporció de parlants de Catalunya, només si s'interpreta que aquesta realitat és exclusivament fruit de la imposició, pot sostenir-se un projecte que desitja la seva minva o desaparició de l'àmbit que sigui". Al darrere d'aquesta prosa farragosa s'amaguen les dues idees força: la presència del castellà a Catalunya és fruit de la "voluntat lliure" dels seus habitants; i qui vol eradicar el castellà actua contra natura.

L'argumentari de Margallo s'estén amb cites que demostren l'afecte de molts escriptors i intel·lectuals espanyols pel català, passa de puntetes per la repressió franquista i ofereix dades sobre els cursos de català que ofereix l'Institut Cervantes a l'exterior. No diu res, però, de l'atac al sistema escolar català que suposa la llei Wert, ni del tancament de TV3 al País Valencià.

"[El sobiranisme] és essencialment un retrocés moral, ja que renega d'un esforç exemplar i de valor universal pel qual una part de la societat (nacional, europea, internacional) desitja contribuir al benestar dels que no l'aconsegueixen per si mateixos". Sobiranisme sinònim d'insolidaritat i mesquinesa. Ara bé, la doctrina Margallo reconeix, això sí, un petit dèficit fiscal català: 6.910 milions anuals de mitjana entre el 2006 i el 2010. No explica, però, que utilitza de referència els càlculs de la FAES. Els càlculs de la Generalitat situen el dèficit entre 11.000 i 16.000 milions anuals. Sigui com sigui, recorda que el dèficit fiscal és aportació a la "solidaritat", sense explicar que, un cop repartida la solidaritat, Catalunya queda per sota de territoris receptors.

Inversió a Catalunya

Malgrat que no fa cap referència a la disposició addicional tercera de l'Estatut, que fixava que l'Estat hauria d'invertir a Catalunya l'equivalent al pes català en el PIB espanyol -ha caducat sense que s'hagi complert mai-, el document afirma que entre el 1986 i el 2006 Espanya ha "batallat" per aconseguir per a Catalunya 8.640 milions per realitzar "milers de projectes" d'infraestructures. Ni rastre dels 5.000 milions del pla de Rodalies incomplerts, ni del fet que l'alta velocitat no arribi a l'aeroport, o del retard acumulat en la construcció dels accessos al port de Barcelona.

Els millors catalans

L'argumentari de Margallo està farcit de cites, més de 200. El primer que crida l'atenció és la quantitat de cites d'ell mateix, una desena. El rànquing d'autors més citats l'encapçalen Eugeni Gay -exmembre del TC-, Fernando Savater, Francesc de Carreras i Miquel Roca. Un altre molt citat és Miguel Herrero de Miñón, amb l'excepció que totes les declaracions estan extretes d'un discurs del 1978. S'afirma que entre els catalans "els més excelsos entre els millors" són els que s'han pronunciat contra el separatisme, i cita Dalí, Pla, D'Ors i fins i tot Gaudí.

El + vist

El + comentat