CRISI ESPANYA EN EL PUNT DE MIRA
Dossier 03/06/2012

Un president que inquieta fins i tot els seus

Joan Rusiñol
5 min
L'OPTIMISME DE LA MONCLOA Rajoy, ahir a Sitges, intenta contrarestar el pessimisme social sense caure en l'optimisme constant que va criticar a Zapatero.

MADRIDSi un dia Mariano Rajoy va tenir un pla, ja no en queda ni rastre. El president del govern espanyol fa setmanes que governa amb l'estil que tant va criticar a José Luis Rodríguez Zapatero: improvisant mesures més o menys vistoses i esperant que alguna faci diana i calmi els mercats. Mig any després de les eleccions, el seu crèdit polític és més minso cada dia que passa i comença a haver-hi senyals evidents de neguit a les files de la dreta espanyola. La pressió angoixant sobre el deute espanyol -amb el sistema bancari i la salut financera de les comunitats autònomes a l'ull de l'huracà- ha acabat per fer miques els plans de la Moncloa i ha abocat l'executiu espanyol a treure's l'europeisme de la butxaca. Rajoy està convençut que ara mateix la pilota és al terrat de Brussel·les i que ell només té marge per collar més fort el programa reformista.

Tot i viure en una tempesta perfecta constant, està tranquil. O això és, com a mínim, el que asseguren en privat els seus col·laboradors més fidels. Una actitud que contrasta amb la inquietud general de la societat, també entre els que van confiar amb ulls clucs en el PP el 20-N. De moment, el malestar amb la sensació de bloqueig de Rajoy és més evident entre els analistes propers a la dreta que no pas a les files del partit, que eviten en públic enviar missatges de desconfiança cap al seu líder. Cap dirigent, però, amaga l'enorme preocupació que genera una economia abocada al precipici del rescat europeu.

L'única concessió que ha fet Rajoy per tallar en sec aquest nerviosisme incipient és admetre a porta tancada que els ha faltat més pedagogia a l'hora d'explicar les mesures que, setmana rere setmana, aprova el consell de ministres. No obstant això, per a molts la culpa només la té el pinyoldirigent de l'executiu, incapaç de treure's de sobre la imatge d'un govern que comença a estar desbordat per les circumstàncies.

Descoordinació ministerial

Un diputat de l'oposició explica que la falta de diàleg amb l'executiu s'explica, en bona mesura, per les contradiccions internes. Segons diu, és impossible debatre els decrets importants abans que els aprovi el consell de ministres senzillament perquè alguns es tanquen just la tarda anterior de rebre el vistiplau.

Aquesta setmana, que ha sigut negra als mercats, ha posat de manifest la descoordinació. La premsa, tant l'estatal com la internacional, no va entendre que Rajoy comparegués dilluns per asserenar els ànims a la seu del partit i no pas a la presidència del govern espanyol, com tot semblava indicar. L'endemà dimarts, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va optar a l'últim minut per esquivar els periodistes després de la reunió amb la vicepresidenta de la Generalitat, Joana Ortega, tot i haver-los convocat expressament. Dijous el ministeri va rectificar diverses vegades la convocatòria per informar de l'execució pressupostària de les comunitats autònomes. Finalment, van acabar per suspendre-la amb el pretext que Montoro presentava divendres un informe al consell de ministres.

Les tibantors entre Hisenda i Economia, entre Montoro i Luis de Guindos, expliquen part d'aquest desconcert que acaba arrossegant Rajoy, que presideix la comissió delegada d'afers econòmics i és, per tant, qui ha de coordinar els dos departaments. L'un i l'altre tenen criteris diferents en qüestions que centren el debat, com l'apujada de l'IVA i els hispanobons, els mecanismes per ajudar les comunitats a finançar-se fora amb més bones condicions. Dos receptaris i dos estils de fer política. Montoro ha aconseguit encendre els partits de l'oposició, començant per CiU i el PNB, amb una rigidesa pressupostària que no escolta les veus que clamen potenciar els estímuls al creixement en zones que haurien de ser motor de la recuperació econòmica, com Catalunya. "Ell sol ensorrarà l'economia", es queixava amargament un veterà parlamentari. En canvi, De Guindos ha optat per estirar una mica la mà a la resta de grups, com es va veure dijous amb l'aprovació de la nova reforma financera, fet que va permetre que es tramiti com a projecte de llei.

I el president espanyol? Atrinxerat a la Moncloa, envoltat del seu nucli dur, considera que no pot fer res més que insistir en la seva línia. El temps dirà si té la raó o comença a notar de manera molt precipitada l'anomenat síndrome de la Moncloa , l'entotsolament que ha afectat gairebé tots els presidents espanyols al final dels seus mandats. De fet, sovint ha sigut aquest allunyament del batec majoritari del carrer el que els ha acabat per fer perdre les eleccions.

Qüestió de caràcter

En el cas de Mariano Rajoy s'hi afegeix, a més, un tarannà particular que amplis sectors del seu partit no comparteixen. Com a líder del PP, ha sigut sempre partidari de resoldre els problemes per decantament: deixa que les polèmiques més enceses s'evaporin per afavorir després la solució que quedi dempeus. És el que va fer, per exemple, quan l'aznarisme va provar de plantar-li cara en el congrés del 2008 a València. Va guanyar la guerra sense haver lliurat, aparentment, cap batalla.

Els periodistes Pablo A. Iglesias i María Jesús Güemes expliquen en el llibre Si yo fuera presidente , citant un dirigent territorial, que quan Rajoy es va convertir en l'hereu d'Aznar "no era la primera opció de ningú però era la segona opció de tothom". Alguns sectors de la dreta encara es pregunten si va ser la millor elecció. Ell, però, se sent ara amb prou autoritat moral per no haver de donar explicacions a ningú i reivindica el valor de la seva independència per fer i desfer. A més, reforçat per la majoria absoluta, ha deixat la vida parlamentària reduïda a la mínima expressió. Sap que la sobreexposició a l'opinió pública de José Luis Rodríguez Zapatero el va acabar desgastant molt ràpidament.

El juliol del 2004, quatre mesos després de les eleccions espanyoles, el CIS donava una nota de 5,92 al president Zapatero i un 4,28 al cap de l'oposició, Rajoy. El baròmetre de l'abril passat atorgava un 3,84 a Rajoy i millor nota, un 4,11, al líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. En l'entorn del president espanyol creuen que hi ha marge per recuperar el terreny abans de les pròximes eleccions. No serà fàcil.

La Santa Aliança es mou

L'anomenada Santa Aliança, el lobi empresarial i polític que vol bastir ponts entre Madrid i Barcelona, li comença a exigir que es mogui. El president d'ACS, Florentino Pérez, ha avisat Rajoy que les mesures que ha pres són "adequades però insuficients". Va reclamar dijous que posi l'accent en estímuls per "reactivar l'economia". Al Congrés, la paciència dels altres grups també s'esgota, després d'estavellar-se contra el mur de la majoria absoluta. A més, el PNB, immers en la precampanya basca, s'ha autoexclòs dels consensos d'estat que reclama Josep Antoni Duran i Lleida.

Rajoy, l'home que confiava a calmar els mercats només guanyant i prometent ser previsible, s'haurà de reinventar si no vol ser una altra víctima política de la crisi.

stats