La clau de la pressió internacional explica la decisió de Rajoy
BILBAOL'immobilisme de Rajoy en la qüestió basca comença a trontollar. El valor del Pla Integral de Reinserció no és el contingut -que les crítiques d'un sector de les víctimes d'ETA, dels oficials de la Guàrdia Civil i del mateix Mayor Oreja fan semblar més agosarat del que realment és-, sinó que posa de manifest que el PP s'està veient obligat a moure's en contra de la seva voluntat, o almenys a fer veure que s'està movent.
Es constata que la paràlisi que han injectat els populars al procés de pau respon a una estratègia obstruccionista. Si volen, poden. I si ara s'han decidit a fer un gest -desqualificat per la mateixa esquerra abertzale- és per la discreta però efectiva pressió internacional.
El govern espanyol no pot fer veure que tot continua igual a Euskadi. ETA i l'esquerra abertzale han tirat pel dret adoptant decisions que han transformat per sempre el panorama polític. Les armes han callat, ja no hi ha marxa enrere, i els populars es mantenien immòbils a la casella de sortida i amb els daus a la butxaca, reticents a usar-los per avançar. "Si no juguem, no hi pot haver partida", pensaven. Però la comunitat internacional ha enviat un missatge clar a Rajoy perquè aprofiti una oportunitat única: "Llança els daus i arrisca't". I el ministre Jorge Fernández Díaz els ha hagut de llançar a contracor. Tan a contracor que els independentistes interpreten que el PP no ha avançat, sinó que ha retrocedit.
Una patata calenta per al PP
Ara bé, el cert és que ha gosat fer un primer pas i s'enfronta a les primeres crítiques entre les seves files. El més complicat dels processos de pau és l'acord amb la teva pròpia gent, i el segon objectiu més difícil és pactar amb l' enemic els termes de la futura convivència política. El PP, que sap que s'ha de moure en aquesta direcció però ho farà sense que pugui semblar que està fent concessions a ETA -sempre hi haurà algú que ho pensarà i ho denunciarà-, haurà d'abordar la situació dels més de 700 presos bascos. Una patata calenta que, en funció de com es tracti, pot incrementar o alleugerir patiments, però que sempre provocarà turbulències internes al partit que ho hagi de gestionar.
Els populars bascos són conscients que s'ha d'acabar amb la dispersió, que els reclusos greument malalts han que quedar en llibertat, com també els que han complert les tres quartes parts de la condemna. Saben que s'hauran de prendre decisions transcendents en política penitenciària i en altres àmbits per consolidar la pau, i al final, sí, també parlar amb ETA. Però necessiten temps, i així ho han traslladat des de fa uns mesos a formacions abertzales com EA i Aralar -integrades totes dues en la coalició Amaiur amb la il·legalitzada Batasuna-. Temps per preparar militants i simpatitzants per iniciar aquest viatge, i temps per trobar el moment oportú i aplicar els canvis i les reformes necessàries que permetin impulsar una pau inclusiva amb totes les famílies polítiques del país.
El referent irlandès
L'exemple més pròxim de com els reclusos d'una organització armada poden posar-se al servei de la pau el tenim a Irlanda del Nord. Els presos de l'IRA van haver de signar un document en què es comprometien que el seu grup respectaria l'alto el foc llavors en vigor. En cas d'atemptats haurien de tornar als centres penitenciaris. No va ser un alliberament automàtic, en alguns casos van haver de passar quatre anys. Les autoritats britàniques van buidar les presons a canvi d'aquest compromís i sense que als membres de l'IRA se'ls forcés a trencar amb l'organització, una condició que sí preveu el pla de reinserció del PP.
La comissió que decidia les excarceracions de l'IRA la presidia Brian Currin, l'advocat sud-africà expert en resolució de conflictes i actual assessor dels abertzales. La seva experiència hauria de servir també en el cas basc.
