Un problema sense solucions màgiques

BarcelonaLa solució al problema de l’habitatge a Barcelona és difícil. La ciutat no té prou sòl per fer noves promocions i incrementar substancialment l’oferta. A més, el poc sòl que queda és cada cop més car: de fet, Barcelona és la capital espanyola amb el sòl urbà més car, segons les estadístiques del ministeri de Foment, elaborades a partir de les dades del Col·legi de Registradors. Un sòl car que, evidentment, es tradueix en uns pisos més cars. Al tancament del 2017 el preu de mitjana era de 468,9 euros el metre quadrat. Per fer-se’n una idea, la capital de l’Estat, Madrid, té un preu mitjà de 456 euros el metre quadrat, és a dir, gairebé 13 euros menys.

I no només és el municipi amb el preu del sòl urbà més car sinó que, a més, Barcelona és el municipi on més s’encareix. Malgrat la situació política, l’últim trimestre de l’any passat el terreny urbà a Barcelona es va encarir gairebé un 5%, i l’augment respecte a l’any anterior va superar el 19%.

Els experts aposten per polítiques d’habitatge que no se centrin en la ciutat, sinó en un àmbit més gran, metropolità i fins i tot superior, acompanyades de polítiques d’infraestructures, sobretot per potenciar un transport públic eficient, i d’equipaments com escoles o centres de salut.

“La política d’habitatge és molt complicada”, indica el gerent de la Cambra de la Propietat, Òscar Gorgues, que creu que “s’haurien de posar d’acord totes les administracions, perquè els ajuntaments tenen molt poder, s’ho miren de vegades des d’una òptica massa local i les necessitats són metropolitanes i la solució que s’està aplicant és local”.

Des que la pujada del preu de l’habitatge és tan evident s’han proposat solucions, però amb poc efecte. La més efectista va ser la creació per part del Govern d’un índex de referència del preu del lloguer. L’eina existeix i dona, pràcticament carrer per carrer de Catalunya, un preu de referència d’acord amb les fiances de lloguer dipositades a l’Incasòl.

Però l’eina sembla que ha quedat en l’oblit. A més, perquè sigui efectiva els ajuntaments se l’han de fer seva i adoptar mesures fiscals per premiar els propietaris que lloguin per sota del preu de referència, per exemple amb bonificacions fiscals. Però un any després això encara no s’ha fet.

Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, reconeix que l’índex de referència “és una bona eina que molt poca gent utilitza”. Però ell mateix assenyala que, tot i que intenten cenyir-se als preus que marca aquest índex, el cert és que solen situar els lloguers dins de la banda més alta. Aquest directiu immobiliari descriu la situació com a emergència habitacional: “El problema del lloguer el té ara molta gent que té feina i sou”.

Pisos pastera

La patronal del comerç Retailcat, que presideix Joan Carles Calbet, ha fet una proposta. A Catalunya hi ha uns 30.000 locals comercials buits i que, a més, difícilment acolliran un negoci en els pròxims anys. L’estudi en què es basen indica que, d’aquests locals, uns 10.000 es podrien reconvertir en habitatges i es podrien destinar als joves, que tenen grans dificultats per accedir a un pis, i a la gent gran amb problemes de mobilitat, ja que el projecte permetria fer habitatges a nivell de carrer i fàcilment accessibles, i amb un disseny diàfan que facilitaria, per exemple, una millor adaptació a les persones amb mobilitat reduïda.

La sòcia d’Amat Immobiliaris Joana Amat reconeix que “no hi ha solucions màgiques”, però indica que molts d’aquests locals podrien obtenir una llicència i ser més habitables que molts dels “pisos pastera” que hi ha a l’àrea metropolitana. Donar la cèdula d’habitabilitat a aquests locals “no és un problema tècnic, només cal voluntat”, diu, i recorda que “estem en una situació d’emergència habitacional”.