DOLOR A EUROPA
Dossier 27/03/2016

“La qüestió no és com acollim els que vénen, sinó com ho fem per viure junts”

El secretari d’Immigració del Govern aposta per l’educació per combatre el jihadisme a Occident

Gerard De Josep
4 min
“La qüestió no és com acollim els que vénen, sinó com ho fem per viure junts”

BarcelonaFa poc més de cinc anys, durant el segon tripartit, va veure des del mateix càrrec que ocupa avui com l’onada d’immigració canviava el paisatge humà de bona part dels catalans. La gent no hi estava acostumada. Oriol Amorós és secretari de Ciutadania i Immigració del Govern, i quedem amb ell en plena rambla del Raval. Hi passegen joves barbuts i plens de tatuatges, pakistanesos amb turbant i sense, turistes rossos i morens. La diversitat ja és una realitat i els reptes avui són uns altres. Des d’aquell any 2010 hi ha hagut atemptats jihadistes dos cops a París i els recents de Brussel·les, i la guerra de Síria ho ha canviat tot.

En molts casos, els responsables d’aquests atacs han sigut “fills, néts i besnéts de catalans o europeus que són conversos”. N’és conscient, i encara que diu que és molt difícil establir un únic element causal, en fixa un de comú: falta de sentit a la vida. Aquí s’hi arriba després de sentir una frustració que en molts casos és de caràcter econòmic i condemna immigrants i refugiats a una vida marginal. “La gran qüestió ara no és com acollim els que vénen sinó com ho fem per viure junts i que la desigualtat que hi ha en el moment de l’arribada no es reprodueixi en la següent generació”. Per a Amorós és “normal” i “comprensible” que una persona que acaba d’arribar tingui menys recursos, però defensa que cal potenciar la mobilitat social i que l’única manera de fer-ho és a través de l’educació.

Formació i ascensor social

En aquest sentit, cita dades que corroboren que el fracàs escolar és molt més elevat entre l’alumnat estranger i diu que des de la secretaria es dóna suport a Educació mitjançant la formació per a adults i reforçant-la en els entorns amb més població immigrada.

Sigui com sigui, i malgrat un atur actual a Catalunya del 17,7% que afecta tots els sectors de la població, Amorós encara veu una clara correlació entre el nivell d’estudis i l’ocupabilitat. “L’educació continua sent la principal eina de promoció social, de capacitat d’integració en el mercat laboral, d’igualtat d’oportunitats i opcions de futur”. Si hi ha segregació escolar, que admet que n’hi ha, insisteix que la quantitat d’alumnes immigrants en una sola classe no determina els mals resultats sinó la metodologia de treball.

En tot cas, creu que Catalunya té una bona acceptació de la diversitat, la immigració “bastant ben repartida” i diu que “tècnicament no hi ha guetos” perquè la segregació és més social que d’origen. “No tenim un barri de classes baixes amb un origen determinat, sinó un barri de classes baixes”. I rebla que calen béns públics per suplir les mancances. “Si ets pobre, però tens una bona escola, serveis sanitaris bons i espais esportius bons, els béns materials de la teva vida podrien ser els mateixos que els d’una classe mitjana individualista”.

L’altre gran repte és, doncs, enfortir els valors democràtics de tota la població. Perquè si una persona té integrats aquests valors, “serà més difícil que la reprogramin amb un discurs que té una part de victimisme, de crear una nova expectativa i de donar un sentit de vida a persones que no en tenen cap”. Això, diu, no és el que fan ni Espanya ni Europa.

En el primer cas, parla de la política d’accés a la nacionalitat com la via per rebre la plenitud de drets democràtics. Però el camí és lent i discriminatori. “Després de 25 i 30 anys a casa nostra i sense participar democràticament és difícil crear valors democràtics profunds, i amb això som incoherents”. I, afegeix, és “díficil” presumir de defensar aquests valors si no s’acull els refugiats, “persones que temen per la seva vida i la seva integritat física”. En això, diu, el Govern vol ser actiu i capdavanter, però s’escuda en el marc jurídic. “En aquesta matèria no ens saltarem el marc perquè provocaríem un perjudici a les persones immigrades”.

Risc d’islamofòbia

Amorós no entén que es faci cap mena de vinculació entre el jihadisme i el fenomen dels refugiats. “És com si als anys 40 algú hagués dit que els refugiats catalans i espanyols podien ser un risc d’infiltració del feixisme a Mèxic. Doncs no, precisament aquells eren els més antifeixistes”. Així, tenint en compte que la majoria de les víctimes del jihadisme són musulmanes, posa èmfasi a mirar d’evitar que creixi la islamofòbia, que és un aturador de la mobilitat social i la manera de dir-los que no se’ls considera membres de ple dret d’aquesta societat.

“Hi ha ciutadans que estan molt d’acord quan es tracta d’exigir coses a aquells que han vingut, però quan han de ser conseqüents amb ells no ho estan tant”, afirma. I en aquest sentit reivindica que la llibertat de consciència “ha de ser plena” i cal aconseguir, per exemple, que les dones musulmanes puguin disposar de llocs per resar. Actes de divulgació que afavoreixin la comprensió mútua, amb actors d’aquestes comunitats com a protagonistes i impulsors d’aquests actes per desfer “la manipulació barroera i interessada [de l’islam] que fa el jihadisme”, són algunes de les seves propostes.

Noves frustracions

Està convençut que els refugiats acabaran arribant i, per explicar-ho, menciona un episodi de les memòries de l’ex primer ministre francès François Miterrand en una trobada amb Felipe González. L’expresident espanyol li hauria demanat com gestionar l’arribada de marroquins i la resposta hauria sigut: no et preocupis, en vindran més. “Com més altes siguin les fronteres, més alt serà el preu de les màfies”, però hi ha el risc de crear noves frustracions. “Si t’han matat la família, fuges i et trobes davant la barrera europea, és aviat per dir cap on derivarà aquesta frustració”.

stats