80 ANYS DE LA BATALLA DE L’EBRE

El rastre físic de la Batalla de l’Ebre

La població va sobreviure els primers anys de la postguerra venent les restes dels combats

A la rereguarda els bombardejos van ser molt intensos. Quan va acabar la Batalla de l’Ebre, en alguns pobles no hi havia cap edifici sencer ni aigua corrent ni llum elèctrica. Als carrers i entre les runes hi havia cadàvers d’animals i de persones, i els camps estaven infectats d’obusos, projectils, bombes i armament. Les cases, o el que en quedava, no tenien mobiliari ni estris per cuinar, ni portes ni finestres. Moltes famílies van quedar en la indigència més absoluta, algunes es van trobar que els havien ocupat la casa, d’altres la van haver de compartir. Es feien servir les cantimplores dels soldats per anar a buscar aigua, les llaunes que havien deixat a les trinxeres es van reconvertir en estris de cuina, les cartutxeres en sandàlies, i les mantes en abrics, o van ser usades per tapar portes i finestres.

Es van desmuntar els projectils per fer adob i es va recollir ferralla per obtenir diners. “La guerra forma part de la nostra cultura local. Llaurant es troben projectils, trossos de granada, cartutxos, ossos, ens hi hem acostumat. No hi ha estudis oficials, però els oficiosos calculen que entre un 80 i un 85% dels edificis van ser destruïts. El 1938 no hi va haver collita, els rebostos van ser arrasats, el 1939 no es va poder sembrar... La població va aprendre a desactivar la munició i anava a vendre el ferro a pes. Fins i tot era una forma de pagar: es pagaven queviures amb bales, llautó, pólvora, metralla...”, explica David Tormo, responsable del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (Comebe), que té per objectiu recuperar i posar en valor el patrimoni i la memòria de la guerra.

Què en queda d’aquell drama?

Passats 80 anys, què en queda d’aquella batalla sagnant? Quin rastre van deixar els més de 250.000 combatents que van resistir a les trinxeres? Tormo afirma que encara n’hi ha vestigis. Un dels símbols més poderosos de l’enfrontament és el Poble Vell i els seus desoladors esquelets inhabitables, a Corbera d’Ebre. Tot es conserva tal com va quedar la tardor del 1938 quan l’aviació i l’artilleria franquistes van destruir el 90% del poble: “Es poden veure trinxeres i refugis [hi ha cinc centres d’interpretació i 20 espais visitables] i es pot entendre i empatitzar amb el que es va viure en aquestes terres -explica Tormo-. S’han recuperat trinxeres, espais fortificats, fortins, llocs de comandament i de memòria que permeten impregnar-se de diferents sensacions”.

A partir del material trobat, però, no es podria reconstruir la Batalla de l’Ebre perquè moltes coses van desaparèixer o van ser reciclades. Tampoc hi ha un inventari o una base de dades comuna. L’arqueòleg Andrew Kelly va fer una acurada recerca i va consultar totes les memòries sobre les excavacions que s’han fet. La majoria van ser preventives, és a dir, es van fer perquè al lloc s’hi havia de fer una gran obra, en molts casos parcs eòlics. “El patrimoni ha sigut maltractat”, assegura Kelly. El territori oferia una oportunitat única: “Va ser la contesa més llarga, sagnant i mortífera de la Guerra Civil, i on més concentració logística, d’artilleria i soldats, es va produir. La seva incidència en el paisatge va ser immensa, sigui per la quantitat de trinxeres excavades, fortificacions, o per la quantitat de bombes que van caure. Al mateix temps, l’avituallament i l’equipament necessari per a més de 200.000 persones també té un impacte”, explica Kelly.

A partir del material trobat, Kelly conclou que la xarxa de subministrament era molt important. Hi ha una alta presència de munició del fusell Mosin-Nagant, que van començar a produir els russos a finals del segle XIX. Destaca també el nombre de granades Laffite (bombes de mà ofensives reglamentàries): se n’han trobat moltes de detonades en estructures defensives.

“Hi ha una quantitat desorbitada de llaunes respecte a altres materials, moltes són importades de Noruega, la Unió Soviètica, França o, fins i tot, Tailàndia -destaca Kelly-. La carn és escassa i hi ha una presència relativa de peix”. No hi havia restes de begudes alcohòliques a les trinxeres, però sí a la rereguarda. “El reaprofitament de pneumàtics per a calçat és un indici de la precarietat de l’exèrcit republicà”, diu Kelly. Una altra peculiaritat és el gran nombre de rajoles marca Escofet, que es van utilitzar per decorar les estances del campament del XVè Cos d’Exèrcit.

Els morts no es van acabar el 16 de novembre de 1938, quan el tinent coronel Manuel Tagüeña, cap del XV Cos d’Exèrcit, va ordenar als seus sapadors que volessin el pont de ferro de Flix per on havien passat els darrers homes emparats per la boira i la foscor. S’acabava la batalla, però hi hauria més morts per la fam i per les explosions. Desenes de pagesos van morir anys després (encara ara hi ha ensurts), o van quedar mutilats en esclatar algun artefacte.

Conviure amb la batalla provoca sentiments contradictoris. Al territori hi ha moltes associacions i entitats privades que han recuperat material i tenen els seus propis espais expositius. Hi ha un gran nombre de col·leccionistes. “No són professionals, però són autèntics especialistes de la matèria perquè ho han viscut i han volgut aprendre, coneixen cada cota i saben què va passar cada minut”, explica Tormo: “Sense ells potser tot aquest patrimoni hauria desaparegut”. Per a la població el més dur va ser quan van tornar i van veure que ja no tenien casa. Van ser molt castigats per la fam i per la repressió. “Hi ha records molt amargs”, conclou Tormo.

El + vist

El + comentat