EUROPA

L’euroescepticisme, patrimoni transversal de la política anglesa

Contínues paradoxes esquitxen les quatre dècades de relació entre el Regne Unit i la Unió Europea

La història de la relació entre el Regne Unit i l’Europa comunitària és un camí ple de paradoxes, accentuades per la inversió de les condicions entre el primer referèndum -impulsat pels laboristes el 1975- i el segon, que demostra que l’euroescepticisme és patrimoni comú de la classe política, amb l’excepció dels liberaldemòcrates.

La primera paradoxa esdevindrà una constant amb els anys. El 1946 Churchill va llançar a Zuric la idea d’uns “estats units europeus, o com se li vulguin dir”. Quin paper hi havia de jugar la Gran Bretanya? “El d’amic i patrocinador de la nova Europa”, liderada per França i Alemanya, deia el Vell Lleó. Londres s’hi implicava poc. Actuava encara amb mentalitat d’imperi sense preveure que, 25 anys després, el mapamundi que Whitehall veia d’un únic color seria un arc de Sant Martí.

Entre aquell moment fundacional teòric i la firma del Tractat de Roma (març del 1957), que posa en marxa el Mercat Comú Europeu de sis estats, transcorren onze anys. I en passen setze més fins a la incorporació del Regne Unit (1973) sota el govern conservador d’Edward Heath, després de dos vetos francesos als seixanta.

En un assaig publicat fa tres anys, el professor Tim Oliver, de la London School of Economics, afirmava que “la qüestió europea de la Gran Bretanya va més enllà de ser-hi o no ser-hi. És un tema que afecta la política de partits, els canvis constitucionals del Regne Unit, la identitat política [afirmació del fet britànic per sobre de l’europeu en un context en què les nacions que el formen, amb Escòcia al capdavant, reclamen més espai propi], i la política econòmica, en el context de la globalització i d’una Europa canviant”. Que “afecta la política de partits” és palpable. L’evidència és una altra de les moltes paradoxes de la relació. L’euroescepticisme no és exclusiu de la dreta -més que britànica, anglesa-, com ara es podria pensar. L’origen del virus és al laborisme.

Els laboristes, el primer referèndum

El primer referèndum (1975) és la sortida a la divisió que genera en l’esquerra la llavors recent incorporació a un ampliat Mercat Comú Europeu (MCE) de nou membres. El grup parlamentari laborista hi estava majoritàriament a favor. Però no la militància, que tenia el suport d’alguns rebels. Tony Benn, 47 anys als Comuns pels laboristes -pare de Hilary Benn, l’actual ministre d’Exteriors del govern a l’ombra de Jeremy Corbyn i pro UE-, n’era el cap visible. Benn va ser el primer que, el 1970, va llançar la idea d’un referèndum sobre si entrar o no al MCE, que en el moment en què es va celebrar ja va ser sobre si continuar-hi o no. Inicialment, la seva idea va ser menystinguda per la direcció del partit, però el 1975 la va fer seva Harold Wilson, primer ministre laborista.

Més paradoxes. Quan el premier Wilson anuncia la convocatòria de la consulta, Margaret Thatcher, aleshores un entusiasta proeuropea, fa unes declaracions que, llegides ara, acusen directament David Cameron i desdiuen moltes de les seves actuacions posteriors: “El referèndum és una tàctica per superar una escissió en el propi partit” (el de Wilson). El govern, “incapaç de prendre una decisió, passa la pilota a la gent”, concloïa la ja líder tory. Abans-d’ahir, preguntat sobre el referèndum, Corbyn va dir pràcticament el mateix.

Un altre dels factors paradoxals és que el que ara farà inclinar la decisió d’un cantó o d’un altre -la immigració-, el 1975 no preocupava gens. De fet, el que aleshores enderiava els laboristes era just el contrari. Com ha recollit l’escriptor i assagista Richard Roberts, Tony Benn advertia durant la campanya del 1975 que “l’augment de l’emigració dels nostres treballadors i de les seves famílies al continent a la recerca de feina serà la conseqüència dolorosa per a aquest país de la nostra continuïtat com a membre de la Comunitat Econòmica Europea”. Una posició arquetípica d’una vella esquerra que mesurava el poder i la riquesa nacional en funció del nombre de treballadors i no del PIB. Avui 1,8 milions de britànics viuen a la resta de la UE sense que la pensió de l’Estat que reben gairebé 450.000 d’ells sigui cap problema per al Tresor de Sa Majestat, com sembla que sí que ho és el pagament de beneficis laborals i per fills als immigrants europeus i, encara més, per als nouvinguts.

El resultat de la consulta

La paradoxa final és que el resultat del referèndum potser no tindrà res a veure amb el de la negociació tancada ahir. Ni tan sols amb la cridòria del UKIP de Nigel Farage o amb l’entusiasme o fredor laborista per dur els fidels a les urnes a votar . Tot plegat pot quedar en mans de l’atzar. O de Wayne Rooney, el davanter del Manchester United lesionat ara per dos mesos. Anglaterra jugarà l’Eurocopa de França al juny i si el referèndum té lloc el 23, el sí o el no pot dependre de l’humor dels aficionats i dels èxits o fracassos de l’equip. El 1970 Harold Wilson va perdre unes eleccions que, segons les enquestes, tenia guanyades. La derrota la va patir quatre dies després que la selecció d’Alf Ramsey, vigent campiona, fos eliminada del Mundial de Mèxic.

El referèndum pot ser un vehicle per expressar desafecció -o suport- al govern que el convoca. David Cameron s’ha vist forçat a jugar a la ruleta russa sense cap garantia de sobreviure.

El + vist

El + comentat