El rei que no ho era de tots els espanyols

JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Entre els anys 90 i principis dels 2000, la nota mitjana que la societat espanyola posava a la monarquia se situava entre el 6,5 i el 7 en una escala del 0 al 10. Un aprovat clar i aspirant a notable, doncs, per a una institució que estava cridada a ser un dels garants de l’estabilitat del sistema polític espanyol tal com està definit en la Constitució del 1978.

I, tanmateix, això no ha sigut possible. La monarquia espanyola, malgrat els esforços propagandístics del potent aparell mediàtic estatal, no ha quedat a recer de la profunda crisi institucional de la democràcia espanyola. Al mateix temps que la confiança ciutadana en les institucions polítiques s’anava desgastant, també ho feia la imatge de la monarquia. L’esclat de la crisi econòmica va accelerar un procés de degradació de la imatge de la Corona que ja havia començat abans. Segons les dades del CIS, a partir del 2011 la valoració mitjana ja se situava per sota del 5, i ha seguit baixant fins al 3,7 del 2014.

Errors i escàndols

Probablement hi ha tres factors que, entrellaçats, han contribuït a degradar la imatge de la monarquia espanyola. El primer són els seus propis errors i els escàndols associats al rei i la seva família, que han anat pujant d’intensitat fins a arribar a la imputació de la seva filla en un cas greu de corrupció. El segon és el recanvi generacional: a mesura que generacions més joves anaven creixent, la seva actitud més negativa cap a la monarquia anava estenent-se a la societat. I el tercer és el context de crisi econòmica i política, de la qual no s’ha salvat ni tan sols una institució que no té responsabilitats de gestió. És un indicador de la profunditat de la crisi de confiança política que es viu a Espanya. I tot i això, el 3,7 registrat encara queda clarament per sobre de les institucions democràtiques, com el Parlament (2,6), el govern espanyol (2,5) o els partits polítics (1,9).

Una societat dividida

Però més enllà de la degradació de la imatge de la monarquia, el problema principal és possiblement la seva distribució, que és molt desigual en diferents sectors socials. Així, si mirem les dades amb deteniment observem com el poc suport que li queda a la monarquia espanyola es concentra sobre el segment més a la dreta de la societat espanyola. Així, la institució només aprova entre els votants del PP (seguits dels d’UPyD), i entre els que se situen a la dreta de l’escala ideològica. També treu més bons resultats entre els que tenen identitats espanyoles més marcades, i entre els que s’identifiquen com a catòlics. En l’àmbit territorial, també hi ha diferències, especialment pel que fa al País Basc i Catalunya, on les mitjanes són d’1,7 i 2,4, respectivament, significativament més baixes que a la resta de l’Estat, que se situa aproximadament al voltant del 4 i, fins i tot, per sobre en alguns casos.

Però no hi ha només una fractura ideològica i territorial: també generacional i social. Els sectors més joves i més educats de la societat són els que valoren pitjor la monarquia i la puntuen al voltant del 3, enfront dels més grans de 65 i els que no tenen estudis, que de mitjana encara aproven la institució.

Aquestes divisions tenen una gran transcendència política. Un dels problemes fonamentals de la democràcia espanyola sorgida de la Transició és que no ha tingut èxit a suscitar una adhesió transversal cap a alguns dels elements nuclears de tot estat nació democràtic. Entre ells, destaquen la identitat nacional i el cap de l’estat.

Malgrat l’abundant literatura dels glossadors de la Transició, el suport a la monarquia no és transversal ni de consens a la societat espanyola. Aquest era un dels objectius fonamentals del nou marc institucional definit a la Constitució del 1978: garantir-se un suport transversal, si més no dels corrents centrals de la societat. Els esforços per modernitzar una institució com la Corona, per projectar una imatge de relativa neutralitat política de la família reial, i l’aposta del PSOE i el seu entorn cultural i mediàtic pel joancarlisme no han aconseguit superar les antigues divisions entre dreta i esquerra ni, òbviament, tampoc les divisions entre territoris pel que fa a la seva adhesió a la Corona.

El dilema republicà

Les forces majoritàries de l’esquerra espanyola van aparcar durant molt de temps el discurs i la simbologia republicana, i el debat sobre la forma d’estat va quedar fora de l’agenda política. Tanmateix, això no vol dir que les divisions subjacents en la societat espanyola sobre la qüestió s’esborressin: al contrari, fa l’efecte que l’aparent bona salut de la monarquia borbònica a Espanya es basava, sobretot, en el fet que per a l’Espanya de tradició republicana la qüestió de la monarquia havia deixat de ser prioritària. Era, doncs, un consens passiu més que no pas una adhesió activa a la monarquia.

I és que es tracta d’una institució que, tant per la seva naturalesa no democràtica com per les seves connotacions històriques específiques a Espanya, té dificultats estructurals per obtenir el suport transversal de la societat espanyola. Joan Carles no ha sigut, doncs, rei de tots els espanyols. I és difícil que el seu fill aconsegueixi superar aquesta divisió.

Més continguts de

El + vist

El + comentat