CATALUNYA OLÍMPICA
Dossier 22/07/2012

El repte català a Londres

Catalunya podria tornar de Londres amb 7 medalles. Els catalans són un terç de la delegació espanyola als Jocs Olímpics i el país té un resultat comparable al d'estats europeus amb la mateixa població.

Albert Solé
3 min
Gràfic aportació Catalunya al medaller espanyol

BARCELONA.No fa pas tant, preguntar-se quantes medalles podien guanyar els esportistes catalans en uns Jocs Olímpics, i preguntar-ho en plural, era una utopia. Ara, en canvi, des de Barcelona 92, les medalles amb segell català s'han convertit en un bon costum. Des de les 10 medalles de fa 20 anys -encara és el rècord-, l'olimpisme català no ha baixat de les 5 -a Sydney 2000-. I de Londres quantes en podem esperar? Doncs els esportistes catalans podrien tornar dels Jocs amb un mínim de 4 metalls, i fins a 10, tot i que la forquilla més raonable seria pensar entre les 4 i les 7. Les dues de la natació sincronitzada semblen assegurades, tot i que no en queda clar el material. El taekwondista Joel González també té tots els números de pujar al podi, com la nedadora Mireia Belmonte, a qui se li podria afegir Erika Villaécija en aigües obertes. Sense oblidar Bea Pascual als 20 quilòmetres marxa ni Josep Anton Hermida amb la bicicleta de muntanya. La parella de dobles formada per Marc López i Marcel Granollers està fent una temporada molt bona i no seria descartable que pugessin al podi. I en els esports d'equip, la medalla en bàsquet -amb cinc catalans a l'equip- també és força probable, igual que la de futbol -amb quatre catalans.

Si l'esport català aconseguís totes aquestes medalles a Londres estaríem parlant d'una xifra més que bona, en la línia de les set assolides a Pequín fa quatre anys i de les nou aconseguides el 2004 a Atenes. A més, aquests resultats estan per sobre dels que aconsegueix un país europeu comparable a Catalunya en població, com Israel (7,3 milions d'habitants) [vegeu el gràfic] i superiors als països més grans, com Sèrbia (9,8 milions) i Portugal (10,6 milions). Actualment, Catalunya seria comparable a països com Suïssa (7,7 milions), Àustria (8,4 milions), Suècia (9,4) i Bulgària (7,3).

La locomotora d'Espanya

Mentre Catalunya segueixi formant part d'Espanya, totes aquestes càbales i comparacions no són més que una suposició, basada en realitats, això sí. És molt difícil de dir quin lloc ocuparia Catalunya en un hipotètic medaller olímpic, començant per la dificultat de dividir les medalles catalanes de les espanyoles en els esports d'equip. De tota manera, el que és segur és que sense els esportistes catalans, el Comitè Olímpic Espanyol perdria gran part del potencial i baixaria moltes posicions en el rànquing, ja que de les 113 medalles espanyoles guanyades en tots els Jocs Olímpics, 50 són catalanes, un 44%. És un percentatge altíssim si es té en compte que el nombre d'esportistes catalans a la delegació espanyola és d'un 30% de mitjana. A Londres, dels 282 espanyols, 88 són catalans -comptant que l'atleta Àngel Mullera ha estat apartat dels Jocs, i Marc López entra en tenis per suplir Nadal als dobles-, un 31,4%. Es tracta d'un percentatge que s'ha mantingut en el temps, ja que a Pequín els catalans van ser un 32,8%, a Atenes un 26,7%, a Sydney un 29,8%, a Atlanta un 44% i a Barcelona un 28,2%. És a dir, Catalunya representa un terç dels esportistes espanyols que des de sempre participen als Jocs Olímpics. Una presència constant que va més enllà de l'anècdota fonamentada amb raons històriques.

Pierre de Coubertin i Barcelona

El 1992 no va ser el primer cop que Barcelona va intentar organitzar uns Jocs Olímpics. La capital catalana va demanar d'organitzar els Jocs del 1936 -que se'ls va quedar Berlín-, i en una visita que va fer a la ciutat, el Baró de Coubertin -el fundador dels Jocs Olímpics moderns- va dir: "Barcelona és la ciutat més esportiva que he vist". I tenia tota la raó. Des de principis de segle, Barcelona va agafar fal·lera pels esports i aviat van néixer els primers clubs, fruit de la tradició associativa del país. La base de practicants de l'esport era sòlida, però només servia per liderar les delegacions espanyoles. El nivell encara era massa baix per pensar a competir de tu a tu amb les grans potències d'Europa i del món.

Les medalles per a l'esport català, és a dir, l'èxit internacional, s'aconseguien en comptagotes abans del 1992, dels Jocs de casa. Fins a Barcelona 92 només podíem presumir de 9 medalles en 12 Jocs Olímpics, i des de llavors n'hem guanyat 41 en cinc cites olímpiques. La raó principal va ser la inversió pública -tant del govern espanyol com del català- per fer un bon paper a Barcelona 92, que s'ha mantingut després amb el temps. Les beques i l'aposta per la millora esportiva amb centres d'alt rendiment com el de Sant Cugat, combinat amb una base àmplia d'esportistes, que hi ha aquí i no en altres zones d'Espanya, han tingut com a resultat que Catalunya sigui la locomotora esportiva de l'Estat i que, si un dia és independent, pugui comparar-se i competir tranquil·lament amb països amb que tenen la mateixa població.

stats