Economia 18/01/2020

El repte de tancar la bretxa salarial

Els experts creuen que les pujades de sous s’han de lligar a l’evolució de l’IPC i a la productivitat

Paula Clemente
4 min
Edifici d’oficines a Sant Cugat del Vallès.

BarcelonaL’impacte de la crisi i el creixement de les desigualtats es veu ràpidament amb aquesta dada: entre el 2006 i el 2014, els sous dels treballadors espanyols amb salaris més baixos havien caigut un 30%. En canvi, els que tenien salaris més alts no només no van perdre sou sinó que van veure’l augmentar en un 8% durant aquest mateix període de temps. Les dades -elaborades pel Banc d’Espanya però extretes del directori de vides laborals del ministeri de Treball- són antigues i malgrat això indiquen una tendència que encara no s’ha resolt, o no del tot. “Van ser els sous més baixos els que més es van devaluar durant la crisi. En canvi, els més elevats sí que han crescut”, resumeix Liliana Marcos, economista d’Oxfam Intermón.

WEB-Desigualtat-Dossier-2020-Salaris

Ara els salaris, en general, estan tornant a créixer, però un cop més la situació varia en funció del rang de treballadors del qual parlem. Si ens fixem en els empleats rasos, per exemple, la seva retribució tan sols va augmentar un 1,9% durant l’any passat. En canvi, la dels directius va augmentar més del doble: un 4,5%. Traduït en euros, això eren 36 euros més cada mes a la butxaca dels empleats rasos, i uns 300 euros per als directius.

“La tendència general que s’observa és la polarització, que obeeix sobretot al canvi tecnològic”, teoritza Joan Ramon Rovira, director del gabinet d’Estudis de La Cambra de Comerç. “S’està premiant molt els treballadors amb nivells de competències tecnològiques molt específiques, que cobren més. També troben feina els que tenen nivells formatius molt baixos, però els que són al mig estan desapareixent, i això genera més desigualtat salarial”, defensa. L’altre font d’impacte, afegeix, és la globalització: la competència amb l’exterior redueix molt les possibilitats de jugar amb els preus per engreixar els marges de benefici, i això comprimeix també els salaris.

A més, en molts casos -sobretot en aquells mercats més competitius- la diferència salarial ve determinada precisament per la competència i, si es vol fitxar un directiu, això té un preu: el sou d’un alt executiu serà el que estigui disposat a pagar la competència.

El poder de negociació

“Els salaris es regulen mitjançant un conveni col·lectiu que és negociat. No hi ha criteris estàndards”, contextualitza Jordi García, catedràtic a la Facultat de Dret de la UB. “El que succeeix és que arriba un moment en què al directiu ja no se li aplica el conveni col·lectiu. Se li paga el que ell hagi negociat amb l’empresa -indica-. I els treballadors corrents no tenim poder negociador, cosa que s’intenta compensar amb la intervenció dels sindicats”.

El sou anual mitjà a Espanya és de 23.600 euros, segons les dades oficials, que només arriben fins al 2018. La qüestió, segons l’enquesta d’estructura salarial de l’INE, és que figuren molts més treballadors en els valors baixos que en la zona de sous més elevats. És a dir, que en realitat el salari medià (el que divideix els treballadors més rics i els més pobres en dues parts iguals) és de 19.830 euros anuals.

A Espanya hi ha prop de 6,8 milions de treballadors que declaren uns ingressos de menys de 12.000 euros bruts anuals. A l’altre extrem, només hi ha quasi 800.000 persones (un 4% dels declarants) que afirmen guanyar més de 60.000 euros, segons les dades de l’Agència Tributària del 2017.

De totes maneres, el grup de treballadors més gran és al mig: gairebé 12 milions de persones ingressen entre 21.000 i 60.000 euros.

Les bases de la competitivitat

“Des del punt de vista del creixement econòmic és fins i tot recomanable apujar els sous, perquè això augmenta la demanda”, defensa Liliana Marcos. “La competitivitat depèn de la R+D, o del valor afegit que aportin les empreses. No es pot concentrar només en un sol factor [pagar poc als treballadors], perquè això genera sectors econòmics amb molt poca productivitat”, exposa.

Tot i compartir el rerefons, Jordi García no té tan clar que això sigui factible. Si s’apugen els sous, probablement s’elevin els preus del que venen les empreses, raona: “Pensa que si m’apugen el preu del gimnàs potser decideixo no anar-hi, per molt que ho necessiti per salut”.

Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Comerç, hi coincideix. “L’única manera de navegar aquesta onada de reptes és per la via de la millora sistemàtica de la productivitat”, assegura. El seu argument es recolza en un principi econòmic que diu que l’evolució dels salaris ha d’estar anivellada amb l’evolució dels preus i la productivitat. Si, de cop, es pactés una pujada generalitzada dels sous, moltes empreses repercutirien la despesa extra en els preus del seu producte, que pujarien per al comprador. Altres haurien de tancar directament. “És un conjunt d’efectes col·laterals”, conclou Rovira. “D’entrada hi haurà qui defensi que [un sou més alt] incentiva el consum, però potser frena les inversions”.

A tot això cal sumar-hi que el fet que pugin els sous no implica que augmenti el poder adquisitiu, que és un dels factors a tenir en compte: si els preus pugen més que els sous, els ciutadans en realitat perden poder adquisitiu. Així, insisteix Rovira, “l’única manera sostenible d’apujar els sous és a partir de la competitivitat”. I el punt clau de consens és que l’increment de la competitivitat passa necessàriament per inversions en tecnologia, innovació i per la formació dels empleats.

stats