BARCELONALa crisi és la tempesta perfecta. Ho és per a l'independentisme, que, com constata el Centre d'Estudis d'Opinió Baròmetre rere Baròmetre, no para de créixer i ja és la primera opció per a una majoria de catalans mentre empitjora la seva percepció sobre Espanya. Però també és una ocasió d'or per a l'Espanya centralista que encarna el PP i que troba en la crisi l'excusa perfecta per rearmar-se. Dos anys després de la multitudinària manifestació del 10-J, convocada sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim" dies després que el Tribunal Constitucional escapcés l'Estatut, la lluita contra el dèficit públic monopolitza el debat i també accelera el xoc de trens entre Catalunya i Espanya. Els partidaris del camí del mig, ja siguin autonomistes, federalistes o confederalistes, són més invisibles que mai i la dificultat per trobar interlocutors a l'altra banda és extraordinària.
Quan fa dos anys es va omplir el passeig de Gràcia i bona part de l'Eixample la crisi era evident i es deixava notar amb cruesa. Era també evident que el tripartit com a fórmula de govern tenia els dies comptats i que CiU governaria, sola o en coalició. Dos anys després l'executiu de Mas ha pres mesures, algunes de molt doloroses, per redreçar la situació que es va trobar, però no han donat encara el resultat esperat i Catalunya segueix en el sot econòmic. El gener del 2011, quan el CEO va fer el seu primer Baròmetre amb CiU al Govern, el 75,7% jutjaven dolenta o molt dolenta la situació econòmica. En l'últim són el 81,9%.
El 'rescat' de l'Estatut espera
I just fa dos anys el govern de José Luis Rodríguez Zapatero començava a mostrar signes clars d'esgotament i desgast. El maig del 2010 l'executiu espanyol va acabar de cop amb el seu keynesianisme i va encetar una dinàmica de retallades davant l'amenaça d'intervenció europea (una realitat, si més no per a la banca, el 9 de juny d'aquest any). Els sous públics, les pensions, el xec-nadó o la inversió pública se'n van ressentir. Com van reconèixer després dirigents del PSOE, el govern va deixar, de cop i davant la incomprensió del seu electorat, d'aplicar el seu programa. A més, Zapatero va prometre a un PSC que es temia el pitjor a les urnes rescatar l'Estatut retallat amb lleis que asseguressin el model educatiu català o la descentralització de la justícia. Però no va tenir ni temps ni voluntat política.
Aquella calorosa i unitària tarda del 10 de juliol ningú pensava que dos anys després encara hi hauria crisi per donar i per vendre, que cap remei funcionaria i que el PP tindria una majoria absoluta còmoda. El corró parlamentari permet a Rajoy prendre les mesures que considera més oportunes, sempre dins del marge que li concedeix Europa.
Rajoy legisla i fa decrets a cada consell de ministres. El PP vol un "comandament únic" davant la crisi. Així, moltes mesures correctives, malgrat que no incorporen les ofensives proclames nacionalistes d'Aznar, tenen un rerefons recentralitzador. La dreta espanyola no amaga que es tracta de "retallar i racionalitzar" l'estat autonòmic i que tots els ressorts de poder remin junts, ja sigui el comerç o el control de les conques hidrogràfiques.
I mentrestant a Catalunya el federalisme i el nacionalisme tradicional es buiden en favor de l'independentisme. Dos anys després l'autogovern està amenaçat per la falta de recursos i l'ofensiva del PP, però el sobiranisme ja és majoria. El 51% asseguren que votarien sí . El passeig de Gràcia era això.
