Un segle de turisme (diccionari d’estiu en 40 conceptes)

Abans que als anys 30 del segle XX França instaurés les vacances pagades, el fenomen del turisme aristocràtic i burgès ja havia començat a fer-se veure a la costa catalana. Un segle després, Catalunya rep més de 17 milions de turistes estrangers a l'any, la majoria a l'estiu

Un segle de turisme (diccionari d’estiu en 40 conceptes) / RUTH MARIGOT

‘A FTERSUN’

Dels bronzejadors a la protecció total

Que a les platges no hi càpiga ni una agulla a totes hores indica que encara no som prou conscients de les conseqüències negatives de les radiacions solars per a la pell. I això que l’Organització Mundial de la Salut recomana que de les dotze a les quatre de la tarda ningú s’exposi innecessàriament al sol.

Tampoc és que ara passi com fa uns anys, quan en lloc de protectors usàvem bronzejadors i la gent feia autèntiques barbaritats per estar morenos. N’hi havia que fins i tot feien competicions d’estirar-se les tires de pell cremada. Però d’on ve, la moda de bronzejar-se? La va popularitzar la famosa dissenyadora Coco Chanel als anys 20, quan després de tornar a París d’un creuer pel Mediterrani ben morena va provocar que els milers de seguidores la imitessin. Fins llavors, però, tenir la pell ben blanca havia sigut símbol de distinció entre les classes altes. I encara ara ho és en moltes cultures del món.

L’ aftersun és un producte per a després de l’exposició al sol, que fem servir per calmar la vermellor de la pell cremada. Segons el dermatòleg Ramon Torné, les cremades són un dels efectes negatius del sol i a llarg termini poden provocar càncer, a més de ser una de les principals causes d’envelliment prematur. Per tot plegat Torné adverteix de la importància de “prendre menys el sol i protegir-nos sempre”, no només a la platja.

AGOST

Vacances a l’agost no, gràcies

Cada vegada hi ha més gent que no concentra les vacances a l’estiu. Ara es viatja menys entre juny i setembre i es fan més escapades durant la resta de l’any. Les ciutats ja no es buiden tant, especialment Barcelona, on aquest any la zona blava ja no serà gratuïta a l’agost, el mes de vacances per excel·lència des del boom del turisme de masses: al principi els adults només tenien una o dues setmanes. No va ser fins al 1983 que a Espanya es van regular els 30 dies de vacances pagades.

APARTAMENT

L’empremta del totxo al litoral

A principis del segle XX, la segona residència era un luxe reservat a les capes altes de la societat. Els burgesos de l’època van popularitzar la compra de torres a la zona del Montseny o en llocs on arribés el tren. El fenomen es va estendre durant el desarrollismo franquista, però no va ser fins al boom constructor dels anys 80 i 90 que la classe mitjana hi va poder accedir en massa. Aquesta onada va avançar “amb independència de la legislació vigent” i va tenir efectes molt perjudicials per a l’entorn, sobretot al litoral, com recorda el professor de turisme de la UOC Francesc González. Les urbanitzacions il·legals van proliferar.

Segons les últimes dades del cens, el 2011 hi havia prop de 3.680.000 segones residències a Espanya. Avui, amb la construcció al ralentí per la crisi, ha aparegut l’alternativa de treure rèdit a pisos i apartaments amb l’economia col·laborativa. Empreses com Airbnb intenten trobar un encaix legislatiu.

‘AU PAIR’

Aprendre un idioma i viatjar a cost zero

La feina d’ au pair durant l’estiu és un clàssic entre el públic més jove. Espanya és el país que més au pairs exporta a tot el món. És un invent francès que consisteix a intercanviar allotjament i manutenció per un servei, normalment tenir cura dels infants de la casa i ajudar en les feines domèstiques.

Hi ha agències que posen en contacte famílies i joves, especialment noies. Ara, les pàgines web els estan agafant el relleu. Venen el producte com les vacances perfectes: aprendre un idioma sense haver de gastar gaires calés.

I és que, a més d’ au pair, molts joves que encara estudien aprofiten l’estiu per fer calaix amb feines com monitors de lleure, socorristes, cambrers, professors de repàs, cangurs... Fins i tot la Generalitat té una borsa de treball online de feines d’estiu.

BALNEARI

Les aigües termals no passen de moda

Un dels moments d’esplendor dels balnearis es va donar entre meitats del segle XIX i els anys trenta del XX. Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, explica com l’expansió del transport, en especial el ferrocarril, va ser clau a l’hora de reduir distàncies i permetre els desplaçaments de les famílies benestants a les zones d’estiueig.

En aquells moments havien arribat a Catalunya els corrents mèdics provinents d’Europa, com l’higienisme o el vitalisme, que aconsellaven anar a fer cures de salut en aigües termals. Poblacions com Caldes de Montbui o la Garriga en van sortir beneficiades, ja que van crear una infraestructura d’oci que atreia la burgesia catalana del moment.

Amb l’esclat de la guerra es va acabar aquesta esplendor, però a partir dels anys seixanta i fins avui s’ha anat popularitzant cada vegada més, amb els paquets turístics de l’Imserso i el desig de moltes parelles i famílies de disfrutar d’uns dies de relax.

BICICLETA

El transport mític de la infància

Qui no ha fet mai una bona becaina veient el Tour de França o la Vuelta? El so pausat i monòton de fons, les imatges repetitives i la calor són el còctel perfecte per gaudir d’una bona migdiada. L’estiu i la bicicleta sempre han anat lligats de la mà.

Durant generacions, molts infants han descobert el seu primer camí cap a la llibertat quan l’han après a fer servir. Primer al carrer de casa, després pel poble i, finalment, fent excursions més enllà dels seus límits coneguts.

El somni universal de tenir una bicicleta ja es retratava a la pel·lícula espanyola Las bicicletas son para el verano (1984), en què el petit Luisito insisteix durant tota la pel·lícula que n’hi comprin una, tot i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.

Avui dia, lluny de perdre la tradició, la bicicleta s’ha situat a mig camí entre el lleure, l’esport i el transport utilitari i, a més, cada vegada més persones opten per redescobrir els pobles i paisatges fent cicloturisme a l’estiu. La sensació de llibertat que viuen segueix sent la de sempre.

BIQUINI

Una revolució aquàtica i explosiva

La invasió de turistes estrangeres que es va viure als seixanta, sobretot a la Costa Brava i la Costa del Sol, va portar una de les revolucions més grans de tots els temps: el biquini. De fet, quan va néixer, ara fa setanta anys, ja es va dir que aquest invent “seria més explosiu que la bomba de Bikini”, en referència a les proves nuclears que s’estaven fent aleshores a l’illa del Pacífic.

La realitat és que en els últims cent anys la moda de bany ha canviat molt. A principis de segle XX, les nostres avantpassades anaven a la platja amb camisons blancs, mitges i sabatilles. Per acabar-ho d’adobar, acostumaven a anar fins a l’aigua dins de casetes sobre rodes, transportades per les seves donzelles.

Als anys vint, la moda aquàtica del moment eren els pantalons de franel·la i els vestits decorats amb llaços i puntes, que acostumaven a pesar molt quan es mullaven. Més tard, als anys trenta, la firma Jantzen va fabricar els primers banyadors d’una sola peça. Un preludi que acabaria amb el biquini, dues teles de roba que amb el temps s’han anat empetitint fins a límits inimaginables.

CÀMPING

A Catalunya som els reis del càmping

Els càmpings són un invent relativament recent. Després de la Segona Guerra Mundial, la febre del turisme es va escampar per tot Europa i anar de càmping es va convertir en una opció assequible per a les classes populars.

A Catalunya, el fenomen va triomfar des de ben aviat si tenim en compte que dels 115 càmpings que hi havia a Espanya el 1960, 72 eren aquí. Actualment n’hi ha al voltant de 250. L’èxit es deu principalment a la proximitat per als turistes francesos, belgues, holandesos i alemanys. A més, els càmpings catalans són molt atractius perquè solen estar ubicats en espais de gran valor paisatgístic. Els últims anys han canviat molt: han ampliat els serveis i les activitats i han incorporat les estades en bungalous, amb una creixent demanda en detriment de les tendes de campanya.

CANÇÓ (DE L’ESTIU)

Els ‘superhits’ dels mesos més càlids

A principis del segle XVII era força popular Els tres segadors i la dama, una cançó que descrivia com joves ufanosos baixaven de les muntanyes per segar els camps i la mestressa, impressionada per la visió de la seva falç, enviava la criada a acordar una cita. I és que un cop enllestida la collita, era el moment de l’esbarjo i de les danses. Però som al segle XXI i tot ha canviat molt. Ara la cançó de l’estiu va lligada a la desconnexió vacacional i a la desinhibició. La cançó de l’estiu és la que se sent a totes les festes majors, la que sona a tota hora a les emissores de ràdio i la que es balla al gimnàs. A l’Espanya dels anys 60 triomfaven cançons com Cuando calienta el sol o el Sapore di sale de Gino Paoli. També arrasava el francès Georgie Dann. Després van arribar molts altres hits, com Aquí no hay playa o Devuélveme a mi chica. Aquest estiu triomfa el reggaeton romàntic d’Enrique Iglesias: Duele el corazón. I ara qui decideix el hit de l’estiu ja no són les ràdios sinó YouTube, que és el nou termòmetre.

‘CELEBRITIES’

La premsa rosa envaeix l’estiu

Viure les vacances dels famosos forma part dels nostres estius. Sabem on van, què fan i com vesteixen a qualsevol hora. Són tafaneries que ens fan somiar en iots pel Mediterrani, cases luxoses i festes VIP. Sigui la reialesa, esportistes o artistes de la faràndula, tots passen per l’imperdonable filtre de la premsa rosa.

Tot i que havien existit les anomenades revistes de cròniques de salons, no va ser fins als anys quaranta que van començar a aparèixer revistes setmanals com ¡Hola!, Semana, Diez Minutos o Lecturas. Més tard, la premsa del cor es va convertir en un autèntic fenomen de masses amb l’aparició de mítics programes de televisió com ¡Qué me dices!, Aquí hay tomate, Corazón Corazón o el més recent Sálvame.

Cada estiu hi ha temes i celebrities que són seguits amb devoció. Potser aquestes vacances estarem entretinguts amb la recent separació d’Alba Carrillo i Feliciano López, o les picabaralles entre Olvido Hormigos i Alessandro Lequio. La premsa del cor tindrà l’última paraula.

COLÒNIES

Més de 100 anys de tradició

Cada any Sant Joan marca un punt d’inflexió en la vida dels nens i nenes. S’ha acabat el curs escolar i comencen els casals d’estiu, les colònies o totes dues coses, l’una darrere l’altra. Com a responsable de l’àrea d’accions socials i educatives de Fundesplai, Carles Xifra remarca la importància d’“aquest espai de trencament amb la rutina i de descans dels infants, que necessiten canviar de ritme i d’escenari de la seva activitat frenètica diària”. Cada any, a Catalunya, més de 250.000 nois i noies participen en activitats d’estiu.

Les colònies infantils tenen un pes importantíssim al nostre país i una tradició de més d’un segle. Les primeres experiències daten de principis del segle XX, quan l’Ajuntament de Barcelona va començar a organitzar colònies enfocades a qüestions assistencials per compensar mancances sanitàries i higièniques, un model que van copiar moltes altres poblacions catalanes. Es tractava que els fills de les classes populars tinguessin l’oportunitat de sortir al camp, de gaudir de la natura.

Durant la dictadura franquista tot va quedar aturat i no va ser fins a finals dels anys 60 que, des dels moviments de lleure -agrupaments escoltes i esplais-, es van començar a tornar a impulsar colònies, campaments i rutes, però ja enfocats a l’educació en valors, inclosa l’estima per la natura. Des que vivim en democràcia, aquestes activitats cada vegada s’han fet més populars, fins al punt que actualment, entre participants i monitors, prop de 100.000 catalans viuen aquesta experiència durant l’estiu. Fer una activitat d’aquest tipus, assegura Xifra, implica allunyar-se de la família, cosa que “fa possible que els nanos guanyin seguretat i autonomia”.

CUCURUTXO

Els gelats de la nostra infància

Els gelats són sinònim de vacances i d’estiu. Sens dubte, aquesta simple barreja d’aigua, llet, crema de llet i sucre és una de les temptacions més esperades per tots els nens des de fa generacions -i per molts adults-. A principis de segle XX els gelaters refrescaven l’estiu transportant amb carretes les seves produccions artesanals. Un d’ells era Fernando Sintes, que el 1940 va obrir La Menorquina, un clàssic. També són mítics els polos que van fer tornar bojos els nens dels vuitanta, com el Twister, el Cola Jet, el Drácula o el Frigodedo. Avui dia, el món dels gelats intenta tornar als seus orígens apostant pel producte artesanal i 100% natural, fins i tot casolà.

DEURES D’ESTIU

Els quaderns: un clàssic qüestionat

No hi ha consens dins la comunitat educativa sobre si infants i adolescents han de fer deures durant l’estiu. Cada escola fa el que creu més adequat, tot i que Victòria Gómez, vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, té clar que cada vegada hi ha menys tendència a posar feines de vacances.

Les escoles amb una pedagogia més innovadora no en posen, ni per les vacances ni durant el curs, sinó que proposen als alumnes un llistat de lectures o projectes de recerca d’informació sobre algun tema que els pugui interessar. Els centres més tradicionals, en canvi, encara acostumen a recomanar el clàssic quadern d’estiu, que segons Gómez fa anys tenia raó de ser per fer un repàs però que ara està desfasat perquè “moltes escoles treballen a partir de projectes”. De fet, els quaderns, que van aparèixer a mitjan dels anys 30 a França, no deixen de ser una proposta educativa per repassar cal·ligrafia i operacions matemàtiques, uns deures molts similars als que també feien alguns -no tots- dels nostres avis i besavis.

DIVORCI

Vacances amb la família: prova de foc

Passar les vacances en família sovint passa factura a les parelles. Durant les vacances, a causa de la convivència continuada, “afloren els conflictes”, assegura Antoni Bolinches, terapeuta de parella, autor d’un estudi en què constata que el setembre, després de vacances, és el mes de l’any en què hi ha més separacions i, a més, creix la demanda de teràpies de parella. Segons Bolinches, “els fills sempre afegeixen dificultats a la relació de parella”: generen estrès i discrepàncies a l’hora d’educar. I com més petits els nens, més complicacions.

Anar de vacances en família és un costum que forma part dels mateixos orígens del turisme, que al principi només practicaven les famílies benestants. La resta de població no havia ni interioritzat la idea de vacances perquè la tradició agrícola i industrial només preveia descansar les festivitats. No va ser fins al 1936 que a França es va obligar per llei que les empreses donessin dues setmanes de vacances pagades als empleats. Als anys 50, amb l’explosió del turisme de masses, les classes populars van entrar realment en joc. En les últimes dècades, l’accés de la dona al mercat laboral i la crisi de la família tradicional han transformat -bàsicament han escurçat- les vacances en família, aquells llargs estiuejos amb la mare i amb un pare intermitent.

EIVISSA

El paradís dels mil i un mites, al límit

L’illa blanca, tal com la va batejar Santiago Rusiñol, és una font inesgotable de mites que encara troben els seus adeptes més fidels: el paisatge primigeni dels artistes intel·lectuals dels anys 30 i la terra d’una arquitectura ancestral que va inspirar el racionalisme. Els hippies van fer d’Eivissa la culminació dels seus viatges lisèrgics i llibertaris i Bob Marley va cantar-hi a la pau i els drets civils el 1978. Ai, Eivissa, l’illa de les nits interminables, la pista preferida dels grans discjòqueis mundials, el lloc on el que és antic i el més modern conflueixen. Les dècades corren sense treva i el somni d’Eivissa segueix intacte.

O no tant. Malgrat que primer va obrir a Sitges, la discoteca Pacha és una institució a l’illa. El seu fundador i propietari, Ricard Urgell, es ven el Grup Pacha. La fi d’una era? En els últims anys, en part arran del desgavell internacional, Eivissa torna a estar de moda. La nòmina de grans famosos i esportistes que hi passen les vacances és antològica: l’illa ha seduït fins i tot Madonna, que fa dos anys va desembarcar-hi en ple agost i més tapada que una pagesa endolada.

Eivissa segueix fent sospirar, però potser comença a ser l’hora que reinventi el seu propi mite perquè sigui sostenible i segueixi alimentant el desig d’evasió de tants viatgers i turistes amb xancletes i tot inclòs. Les carreteres, algunes platges i els aqüífers estan al límit, i també els lloguers. Qui seran els futurs savis que perllongaran el mite daurat d’Eivissa?

GASPATXO

La sopa freda per excel·lència

A l’estiu el cos ens demana a crits menjar fresc i lleuger. Els sucs, les fruites estivals -com préssecs o síndries- i tota una gran varietat d’amanides o ensalades russes estan a l’ordre del dia. Un dels plats estrella associats a aquesta època de l’any és el gaspatxo. D’origen romà i tradicional del sud d’Espanya i Portugal, hi ha tantes receptes com gustos personals, tot i que els ingredients bàsics d’aquesta sopa freda són el tomàquet, el pa, l’aigua, l’oli d’oliva, l’all, el pebrot i la sal.

Es tracta d’un plat suau, refrescant, nutritiu i antioxidant que agrada a grans i petits, sense fronteres d’edat. I és que, sense dubte, un entrant de gaspatxo després d’un dia a la platja és un regal del cel que ha estat beneït durant generacions.

Altres plats que no poden faltar a l’estiu són les paelles i les barbacoes, dos clàssics que es poden fer i menjar a l’aire lliure i que tenen el poder de convocar nombroses trobades socials que s’allarguen fins ben entrada la tarda o la nit. I és que l’hora dels àpats esdevé un dels punts clau durant les vacances d’estiu, una època en què l’hedonisme es desperta per capgirar-nos tots els sentits.

GUIRI

2,5 turistes per cada català a l’any

Segons José María Donaire, professor de turisme de la UdG, “ningú sap per què als guiris se’ls diu guiris ”. Podria venir de guirigall. Sigui com sigui, el terme, despectiu, s’associa a gent amb poques llums, fàcils d’enganyar, que a cada gran destinació turística del món té el seu equivalent en l’idioma local. Els primers guiris van arribar a Catalunya a mitjans dels cinquanta. Eren europeus, però poques eren sueques, un mite del landisme que va fer fortuna. De fet, el turisme escandinau mai ha sigut gaire nombrós al nostre país. Això sí, tenien costums i codis morals radicalment diferents i no miraven prim a l’hora de gastar. Actualment Catalunya rep uns 17 milions de turistes internacionals l’any. Això vol dir que vénen uns 2,5 guiris per cada català.

INSTAGRAM

Quan Brownie era una càmera

Coincidint amb l’entrada del segle XX, la casa Eastman presentava en societat una càmera cridada a revolucionar la fotografia. Es tractava de la Brownie, el model que agafava el relleu de la Kodak i el feia avançar uns passos més: la maquinària continuava sent simple, barata i lleugera, ideal per convertir-se en la nova joguina del consumidor mitjà. L’èxit va ser tan gran que als anys seixanta encara se’n venien models actualitzats. Però si un segle enrere calia enviar la màquina a la fàbrica perquè revelessin les imatges, ara el revelat ja és poc més que una relíquia: el turista mitjà dispara mil imatges amb el mòbil i les gaudeix -i, sobretot, les penja- a l’acte. Instagram supera els 500 milions d’usuaris i 300 milions l’utilitzen diàriament. En una sola jornada, aquesta comunitat d’aficionats a la fotografia (i els filtres) hi aboca 70 milions d’imatges. Evidentment, entre aquest magma hi ha moltes imatges que no són de turisme, però tothom qui hagi fet córrer amb el dit el seu timeline per desenes de fotos de peus a la platja, gaspatxos decorats creativament i postes de sol en paisatges magnífics sap que deixar un mínim testimoniatge dels llocs on s’ha estat ha esdevingut un tic compulsiu.

INTERRAIL

El bitllet de tren més famós d’Europa

Viatjar per Europa en tren durant un mes seguit. Aquesta era i encara és la filosofia de l’Interrail. En els seus més de 40 anys d’història ha tingut moments de més i de menys popularitat, però el fenomen dels anomenats backpackers o motxillers aguanta. Actualment cada any uns 300.000 viatgers opten per aquesta experiència i molts expliquen les seves aventures en blogs, que s’han convertit en una bona font d’informació sobre destinacions. Mentre que inicialment el públic era majoritàriament jove, ara en fan ús adults, sobretot de més de 60 anys. De fet, aquest és un dels principals canvis que ha patit el bitllet, que ja no té limitacions d’edat. I els preus varien segons l’edat, tot i que no hi ha grans diferències. Això sí, els menors d’11 anys no paguen. Hi ha dues modalitats de bitllet: la que et permet viatjar per 30 països des de 200 euros i la d’un sol país a partir de 42.

‘LOW COST’

Viatges per a totes les butxaques

Malgrat que el títol s’acostuma a atribuir a la irlandesa Ryanair, la primera aerolínia de baix cost va ser la nord-americana Pacific Southwest Airlines, que va començar a operar el 1949. Tot i així, l’esclat d’aquestes operadores no va arribar fins a principis dels noranta, amb la desregulació de l’aviació, que va impulsar noms com Ryanair o Easyjet.

El fenomen va suposar la democratització de la possibilitat de viatjar, no només per renda sinó també per edat, segons explica el professor de turisme del Tecnocampus José María Raya. L’hegemonia del turisme de sol i platja va deixar lloc també per al de capitals europees i, fins i tot, de fora del continent. “Avui el turista s’ha convertit en productor, intermediari i consumidor dels seus propis viatges” per estalviar en el pressupost, comenta el professor d’història del turisme de la UOC Lluís Garay. De fet, experiències com l’intercanvi de cases ja permeten marxar fora sense gratar-se gaire la butxaca.

OPERACIÓ BIQUINI

Un objectiu anual difícil de complir

Cada any ens ho proposem, però poques vegades ho aconseguim. L’anomenada operació biquini inunda de pàgines totes les revistes i webs especialitzades a partir de Cap d’Any, el moment de fer els nous propòsits. Infinitats d’articles recullen una selecció de dietes miracle, consells per eliminar la cel·lulitis en menys de tres mesos, aliments que cremen greixos i tota mena d’exercicis fàcils i miraculosos.

Per acabar-ho d’adobar, l’exhibicionisme que es comparteix a les xarxes socials provoca encara més pressió, com quan es pengen les famoses gym selfies de persones que clarament estan més en forma que tu. També hi ha una cursa contra rellotge per tenir la depilació a punt abans que arribi la temporada estival. Això vol dir que s’han de reservar amb mesos d’antelació les sessions de depilació làser per poder arribar a les vacances amb els pèls sota control. Una pressió que ja és compartida tant pels homes com per les dones.

I si finalment ets dels que has aconseguit arribar a l’estiu amb el cos ben lluent i en forma, és probable que sucumbeixis a totes les temptacions culinàries de la temporada i al setembre hagis de tornar a començar.

PACHA

Balls impúdics a l’Espanya de Franco

Hi ha tot un univers entre els envelats de festa major, amb el terra ple de llavors de síndria, músics amarats de suor i noies acompanyades de les mares i les gogos amb plomes i llenceria fina de Pacha. Ricard Urgell va obrir el Pacha Sitges el juliol del 1967. Aquell dia la caixa va tancar amb 200 euros, avui l’imperi Pacha genera milions. Urgell es va atrevir a deixar l’arquitectura per endinsar-se en el món de l’oci nocturn a l’Espanya franquista.

La Guàrdia Civil va fer més d’una visita a la discoteca. No els va agradar que “no hi hagués prou llum per llegir el diari”. Les turistes van revolucionar les nits d’aquella Espanya grisa. Quan van començar a ballar impúdicament, aixecant els braços per damunt el cap, van deixar bocabadada la concurrència masculina. Després de Sitges, el 1973 vindria Eivissa i la gran eclosió de la marca de les cireres amb més d’una vintena de sales de festes repartides per quatre continents.

‘PADDLE SURF’

Els esports nàutics, reis de les vacances

És una evidència que els esports a l’aigua tenen el seu moment àlgid a l’època estival. Aquests últims anys s’ha popularitzat el paddle surf, un esport d’origen polinesi que ja es practicava a la Costa Brava als anys trenta i que va tenir èxit a les platges de Hawaii als anys seixanta, durant la mateixa època daurada del surf. De fet, els instructors de surf feien les classes sobre una taula de paddle surf, amb l’objectiu de tenir una millor visibilitat dels alumnes i de les onades que arribaven.

També va ser a partir dels seixanta que esports com la vela, el windsurf, la natació o el submarinisme van deixar de ser practicats només per la classe alta i es van fer populars entre les cada cop més nombroses famílies de classe mitjana. Uns esports marítims que, amb el temps, també han aconseguit guanyar-se un espai als Jocs Olímpics.

PIXAPINS

Retrobaments a la casa d’estiueig

Més o menys tothom té records d’infància de vacances amb la colla, amb els estiuejants pixapins o amb els del poble, que sovint rivalitzaven entre ells i que només es retrobaven d’estiu en estiu. Colles com la que formaven els protagonistes de la mítica sèrie televisiva Verano Azul, que es va estrenar ja fa 35 anys.

A Catalunya l’origen dels estiuejants ve de lluny. A finals del segle XIX ja hi havia famílies senceres de barcelonins benestants que marxaven -amb minyones i tot l’aixovar- a les cases d’estiueig a passar tres o quatre mesos. Buscaven entorns no urbans saludables en localitats no gaire lluny de la ciutat, com ara Vilassar de Mar, la Garriga o Sitges. Més endavant, cap als anys vint i trenta, es descobreix la costa més llunyana i comencen a produir-se fenòmens d’estiueig a la Costa Daurada i la Costa Brava. Però les estades ja s’havien escurçat a un mes i mig o dos. I el crescendo continua a partir dels seixanta, amb les segones residències: cases unifamiliars amb una mica de pati amb la idea de passar-hi els caps de setmana i l’estiu.

Moltes segones residències de la Costa Brava ja han passat a mans de segones generacions i, segons el professor de la Facultat de Turisme de la UdG, José Antonio Donaire, actualment serveixen “com a punt de trobada de les famílies, que estan més disgregades”. Abans hi havia la tradició d’anar al poble a veure la família, ara hi continua havent molts moviments per visitar familiars però el fenomen ha canviat. I és que en disparar-se la mobilitat juvenil -a treballar o a estudiar a l’estranger-, ara són pares que van a veure els fills o joves que tornen a veure família i amics. A Catalunya dels 25 milions de viatges turístics que es fan, 8 milions són per anar a visitar familiars.

POLÍTICS EN BERMUDES

Sense institucions, l’activitat no s’atura

Els governs no es reuneixen i les cambres legislatives estan dissoltes. Però l’activitat política no frena, ja sigui per llaurar uns ideals a ple sol o per no menystenir l’espai de seccions de política d’uns diaris sovint coberts de sorra entre tovalloles. N’és un exemple la Universitat Catalana d’Estiu, que té lloc la segona quinzena d’agost des del 1969. Nascuda al tardofranquisme -per això a Prada- ha sigut sempre un focus de reivindicació catalanista per on passen els polítics de guàrdia. També han sigut punts de trobada, des de finals dels setanta i fins fa 18 anys les trobades amb suquet del cineasta Pere Portabella a Llofriu o Palau-sator. Últimament, les accions per escalfar la Diada han pres rellevància, encara compartida amb les passejades inexcusables de tots els líders a les Festes de Gràcia i de Sants. Si és que han calgut mai excuses, ja que sempre s’han deixat veure en llocs d’estiueig gens secrets: Jordi Pujol a Queralbs, Pasqual Maragall a Rupià, Artur Mas a Menorca...

QUISSO

Les vacances amb el nostre millor amic

Amb el sorgiment de la classe mitjana als anys seixanta va començar a aparèixer el concepte del gos com un membre més de la família. Això volia dir que durant l’època de les vacances a ell també se l’havia de tenir en compte. Un maldecap que encara arriba als nostres dies, tot i disposar de moltes més opcions que abans.

Si no és que la família es desplaça directament a la segona residència, on segurament el quisso disposi d’un jardí o de zones per on campar tranquil·lament, hi ha diferents opcions que cal tenir en compte. D’una banda, si endur-se’l de viatge és missió impossible, se’l pot intentar col·locar a algun amic o familiar que no faci vacances quan les fem nosaltres, una cosa molt més plausible que fa uns anys, quan tothom triava l’agost. Si aquesta opció no funciona, hi ha nombroses residències canines, fins i tot amb aire condicionat, espais de joc i altres gossos amb qui fer relacions d’amistat.

Ara bé, si el que es vol és compartir el viatge amb la mascota, aleshores és bo fer un desplegament de totes les guies pet-friendly del lloc de destí. Això vol dir buscar hotels dog-friendly, que no només accepten gossos, sinó que els tracten com un client més; fer els àpats en restaurants que disposin de terrassa (i platet d’aigua de cortesia) i localitzar parcs, platges i activitats d’oci on els animals siguin benvinguts. El que queda clar és que els quissos, com a membres de la família, també es mereixen unes bones vacances a l’estiu.

REVETLLA

Tret de sortida a les festes majors

Una de les festes per excel·lència dels nostres estius és la revetlla de Sant Joan. És la que l’inaugura. És una celebració de l’arribada del solstici que, segons Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, és universal i va molt més enllà de la religió. És la nit del foc i la pirotècnia, dos dels elements clau de les nostres festes populars. Després arriba la celebració de Sant Pere i de Sant Jaume, rèpliques menys massives.

És en aquesta època quan se celebren la majoria de festes majors dels pobles -les d’estiu, esclar-, en què encara es mantenen moltes tradicions: el ball a la plaça, els dinars de germanor i les sardanes, tot i que aquestes en menor mesura. Els jocs infantils també tenen un gran pes durant aquests dies festius, en què encara se n’organitzen de tradicionals -trencar l’olla, anar a peu coix, el joc de les cadires, les curses de sacs o el del mocador-, tot i que també s’han popularitzat les festes d’escuma, les bombolles de sabó gegants i els matalassos inflables. I esclar, les fires de sempre: autos de xoc, tir d’escopeta i cotó de sucre.

‘RODRÍGUEZ’

Una espècie en perill d’extinció

Ja fa 30 anys que la RAE admet rodríguez, aquella figura de l’home casat que es queda treballant a la ciutat mentre la família estiueja a l’apartament de la platja i aprofita que està sol per sortir de nit, deixar-se anar i potser, fins i tot, fer el salt a la dona. Sembla que el terme prové de la pel·lícula protagonitzada per José Luis López Vázquez el 1965 El cálido verano del señor Rodríguez, dirigida per Pedro Lazaga, que deu anys després va fer Tres suecas para tres rodríguez, que també abordava aquest fenomen tan popular a l’època.

Amb l’evolució del model familiar i la incorporació de la dona al món laboral, els rodríguez han perdut part del seu sentit, però no es pot dir que hagin desaparegut. Albert Pla Nualart a l’article El que ens queda de ‘rodríguez’, publicat l’estiu passat en aquest diari, plantejava que els rodríguez d’avui, tant homes com dones, són “aquells que gaudeixen simplement tenint una mica de temps per a ells” durant la solteria provisional d’estiu. Per a Pla Nualart, l’excitació de ser rodríguez ja no té a veure amb la transgressió sexual, sinó amb el fet de poder viure durant uns dies “sense compromisos i obert a tot el que pugui passar”. I, naturalment, ja tampoc no és només cosa d’homes.

ROTLLO (D’ESTIU)

Les feromones de l’amor, lliures!

Des de sempre, la temporada estival ha sigut un parèntesi de la rutina on l’amor i les feromones flueixen amb plena llibertat. Ja ho retratava aquella cançó d’Els Pets que parlava d’un “petó amagat darrere l’església, que té gust de sal de mar i de nit plena d’estrelles”.

L’estiu porta desenes d’anys, per no dir de segles, col·leccionant primers petons i primeres experiències sexuals per a molts joves i adolescents. Una evidència que s’ha retratat en nombroses cançons, pel·lícules i sèries, com la mítica Verano Azul, en què el Javi i el Pancho ja es disputaven apassionadament l’amor de la Bea. Més cap aquí, els anuncis estil “mediterràniament” continuen recordant com a l’estiu és possible que visquis les millors experiències amoroses de l’any o de la vida.

SANGRIA

El plaer de barrejar fruita amb alcohol

Què té la sangria que agrada tant a tothom? Si l’hi preguntes a un turista, et dirà que és typical spanish i, a més, molt econòmica. Tot i que sempre s’ha atribuït aquesta beguda alcohòlica a l’estat espanyol, el seu origen és dubtós.

Hi ha documents del 1788 que afirmen que el nom prové de la paraula anglesa sangaree i que era una beguda inventada pels anglesos que es prenia molt a les seves colònies americanes. Així va ser com es devia donar a conèixer a les colònies espanyoles d’Amèrica, on l’anomenaven “llimonada de vi”. Més tard, cap al 1850, se’n va començar a estendre el consum a la península Ibèrica.

Sigui com sigui, aquesta beguda alcohòlica que consisteix en vi, fruita picada, sucre i licor, és una de les estrelles indiscutibles de l’estiu. Al mateix nivell també hi trobem el tinto de verano, un combinat de vi i gasosa, i per als cervesers la refrescant cervesa amb llimona o gasosa, popularment coneguda com a clara. En àmbits més locals, el rom cremat, l’aigua de València, el rebujito, la sidra, el kalimotxo o la pomada de Menorca són algunes de les begudes més populars durant els mesos estivals per combatre la calor i fer festa!

600

La revolució de les quatre rodes

El 1955 es va presentar per primera vegada al Saló de l’Automòbil de Ginebra el 600, l’utilitari que va revolucionar la mobilitat a Espanya. El fabricant de cotxes Seat va començar a produir aquest model a la Zona Franca de Barcelona i va sortir a la venda per uns 390 euros, 65.000 pesetes de l’època. La introducció de l’utilitari va ser un dinamitzador clau per a l’economia espanyola i les excursions de cap de setmana amb la família es van convertir en una escapada habitual.

“El 600 es va convertir en una icona cultural de la llibertat i l’oci, com abans ja ho havia sigut la Vespa per a les parelles joves”, explica el professor d’història del turisme de la UOC Lluís Garay. La demanda de vehicles de quatre rodes encara es va disparar més amb la inauguració de l’autopista del Mediterrani a la dècada dels setanta, amb la qual s’aconseguia comunicar tota la costa mediterrània amb França, com recorda el professor de turisme del Tecnocampus José María Raya.

El 2015 hi havia gairebé 28 milions d’automòbils a Espanya. La mobilitat en cotxe està fent un nou salt amb les opcions col·laboratives. La plataforma per compartir cotxe Blablacar n’és una entre moltes: la filosofia és compartir, estalviar i de passada reduir l’impacte ambiental.

SOUVENIR

El poder imparable del ‘kitsch’

Durant generacions l’estiu ha sigut l’època fetitxe dels col·leccionistes. Encara avui et pots trobar recopiladors de culleretes, didals o plats ornamentats amb la catedral o l’edifici de torn. El poder del kitsch que inunda aquestes botigues de records, disseminades per tot el planeta, mai s’atura, perquè sempre hi ha persones disposades a comprar. Tots recordem els barrets mexicans que es venien fins fa poc a les Rambles, les nines flamenques i les postals de dubtós disseny artístic. Avui dia els souvenirs amb motius del Barça i de Gaudí han suavitzat, una mica, els records d’altres èpoques.

‘TOPLESS’

Vestir com quan vam arribar al món

El topless, és a dir, la pràctica de deixar al descobert la zona superior del cos en llocs públics, ja el practicava Gala Dalí als anys trenta a les platges de Torremolinos. Però no va ser fins al 1964 que l’estilista Rudi Gernreich va llançar el monoquini. Es tractava d’un banyador negre amb dos tirants que deixava els pits al descobert. La mítica Brigitte Bardot va ser una de les primeres models que el va popularitzar.

Tot i aquesta revolució d’ensenyar una part del cos tan íntima en llocs públics, el fet és que els nudistes ja feia temps que ho practicaven. De fet, el nudisme va sorgir d’un moviment molt més ampli conegut com a naturisme, que es va popularitzar a Alemanya i els països centreeuropeus a final del segle XIX. Eren uns anys de gran expansió industrial i tecnològica que van provocar que moltes persones volguessin despullar-se per recuperar de nou el contacte amb la natura.

VACANCES PAGADES

Una victòria sindical que pot perillar

El 1936, per primer cop en la història dels drets laborals, el govern francès del socialista Léon Blum obria la porta a les vacances pagades. Aquesta victòria del moviment sindical es va estendre per Europa i el 1972 va entrar en vigor el conveni sobre les vacances pagades de l’Organització Mundial del Treball. L’Espanya franquista del Sindicat Vertical va ratificar el pacte, tot i que no va ser fins al 1983 quan el govern socialista de Felipe González va fixar el mínim de 30 dies de vacances pagades. Mentre que a Europa s’assolia aquesta fita, els Estats Units, on les vacances pagades encara no són habituals ni un dret, es mantenen com l’excepció del món occidental.

Tanmateix, aquí els agost d’oficines desertes ja són cosa del passat. Fins no fa tant la producció s’aturava durant tot un mes a l’estiu, però ara la globalització -i, per tant, la imbricació amb el comerç mundial- ja no ho permet. A més, en un mercat laboral amb molta temporalitat, la possibilitat de fer vacances cada vegada és menys real per als treballadors més vulnerables. “L’estiu és quan hi ha més oportunitats de trobar feina al sector serveis i interessa més guanyar en salari que en descans”, explica el professor d’economia aplicada de la UB Raül Ramos. En canvi, segons Ramos, els empleats amb sous més alts han guanyat en aquest aspecte i ara tenen més flexibilitat per decidir quan marxen.

VAGÀNCIA

La migdiada, reina de l’estiu

L’estiu és el regne de la vagància, del plaer de no fer res. I com a país mediterrani que som, la migdiada forma part de la nostra cultura. Hi ha pobles que encara es queden completament deserts a les hores centrals del dia. Tothom està practicant el sagrat ritual de la migdiada. L’estiu és el moment en què ens podem tornar a abandonar al relax i benestar que ens proporciona la becaina, un moment del dia que ens permet carregar piles per a la nit estiuenca, tan carregada de màgia i bones vibracions. I és que el descans de la tarda és l’altra cara de la moneda del ritme que hi haurà més tard, quan se’n vagi el sol i la nit ens desperti tots els sentits. Per a un descans reparador, els experts recomanen fer una dormida cap a les quatre de la tarda, de màxim vint minuts, estirats i amb poc soroll. Al costat del mar, sentint el vaivé de les onades i sobre una gandula, pot ser la manera perfecta per gaudir d’aquest plaer dels déus.

VENTILADOR

L’etern conflicte pel control de l’aire

Cada estiu el mateix conflicte, ja sigui a casa o a les oficines. Mai ningú tindrà la mateixa temperatura corporal, i allà on un es noti aclaparat per la temperatura, l’altre tindrà la sensació d’estar atrapat dins d’un iceberg. En tot cas, l’aire condicionat és un bé molt preuat quan les temperatures es tornen impossibles i la jornada laboral és igual de llarga que la resta de l’any. Un avenç que, encara que no ho sembli, és cosa de fa quatre dies. No fa tants anys que treballar a l’estiu era sinònim de passar calor, molta calor. Amb l’ajuda de simples ventiladors o ventalls no n’hi havia prou per aconseguir una temperatura raonable.

Tradicionalment hi havia tota mena d’invents casolans per combatre la calor: penjar llençols mullats de les finestres perquè es refredi l’aire, abaixar les persianes durant tot el dia, vestir amb teixits blancs de lli, posar un bol ple d’aigua i gel davant del ventilador o aplicar-se compreses mullades pel cap i el cos, fins i tot en zones públiques. Amb el temps, no és d’estranyar que l’agost es convertís en el mes de les vacances per excel·lència. Els aires condicionats també han contribuït a repartir millor les vacances.

‘VERANO AZUL’

L’estiu imaginat per la tele

Les novel·les d’aventures de fa cent anys, farcides d’adjectius per descriure zones ignotes, eren la principal font d’inspiració per a un viatge d’estiu (o rescabalar-se per haver nascut dècades abans del low cost ). La televisió va apropar mil i un paratges, però també va començar a crear un imaginari compartit sobre què significava passar l’estiu. Als anys vuitanta Verano Azul va mostrar què volia dir estar de vacances a Nerja. I molt abans que els creuers rebentessin preus, els espectadors podien tastar aquest luxe veient Vacaciones en el mar. A Catalunya, el fet diferencial s’imposa: a l’estiu els espectadors de TV3 ressusciten el David i el Lopes amb les reposicions de Plats bruts. I l’audiència acostuma a respondre. Això sí: són vacances de poca expansió turística. I molts plats a la pica.

XALET

De la casa de Heidi a la segona residència

Quin és l’origen dels xalets? Van néixer als Alps, especialment als suïssos, com una forma integrada en el paisatge de fer front als problemes del fred i la neu i la gestió de la ramaderia. L’origen dels xalets seria, doncs, la casa de l’avi de la Heidi. A molts països el terme es continua associant a les zones de muntanya, però a casa nostra també s’adopta per a les cases d’estiueig de la costa.

Són habituals els diumenges d’estiu amb l’AP-7 col·lapsada de cotxes i famílies que han anat a passar el cap de setmana a l’apartament o la casa d’estiueig. Unes imatges que demostren que el fenomen dels que surten de la conurbació barcelonina a passar els dies de festa a la segona residència no ha anat a menys, sinó al contrari. Els pobles de la segona corona metropolitana, especialment al Maresme i el Vallès, estan plens de xalets: cases unifamiliars amb una mica de pati, seguint el model americà, més o menys integrades al poble, sovint en urbanitzacions. A partir dels anys seixanta i especialment als vuitanta, amb la millora de les comunicacions, aquest procés es trasllada a tot el litoral i també a la muntanya. I en una tercera fase, a partir del 2000, els residents de les zones turístiques comencen a comprar -o a construir-se- xalets com a primera residència. Hi ha urbanitzacions a la Costa Brava on el percentatge d’ocupació local ja és molt elevat. No obstant això, un gran nombre de xalets han quedat buits i hi comença a haver problemes a causa de les ocupacions il·legals.

XANCLETA

La moda estiuenca sempre torna

Si mirem enrere, no fa tants anys que a l’estiu ens destapem. Gairebé fins als anys vint estava mal vist tenir la pell morena, de manera que les dones es resguardaven del sol tapades de dalt a baix i amb un paraigua, com a mínim. Més tard, els metges van començar a receptar els banys de sol als pacients amb l’objectiu de curar algunes malalties. Des d’aleshores, la moda estiuenca s’ha destapat cada vegada més, fins al punt d’intentar evitar com més capes de roba millor.

Anar en pareo i xancletes a la platja -avui dia tan natural- hauria sigut impensable per a les nostres besàvies. Actualment la moda ofereix un ampli ventall d’accessoris: des d’ulleres de sol que recreen totes les èpoques passades fins a barrets i gorres, les clàssiques espardenyes, les avarques menorquines, vestits amb estampats llampants i bosses de platja que van des de senzilles teles de colors fins als tradicionals cabassos de palla de tota la vida. Les opcions són il·limitades i per a tots els gustos.

XIRINGUITO

Punt de trobada dels estiuejants

Un dels orígens que s’explica sobre els xiringuitos són els quioscos improvisats que muntaven els treballadors de les plantacions de canya de sucre a Cuba al segle XIX. Més tard, el 1913, es va obrir El Chiringuito, un bar de la platja de Sitges anomenat així en homenatge a l’illa de Cuba.

Per a Marc Gil, professor d’humanitats de la UOC, un altre dels orígens dels xiringuitos són berenadors com els que hi havia a la platja de la Barceloneta entre el segle XVIII i principis del XIX. Es tractava d’estructures molt senzilles que muntaven els pescadors a la platja i on aprofitaven per cuinar i vendre les seves captures als estiuejants.

A partir d’aquí, els xiringuitos han evolucionat fins avui, en què n’hi ha des dels més senzills fins als que organitzen sessions de ioga o música en viu. I per descomptat, els més fashion de tots: els food trucks, amb els seus menjars exòtics, vegetarians o 100% ecològics.

INFORMACIÓ ELABORADA PER: LAURA SAULA, RAQUEL FONT, ANTONI RIBAS, SÍLVIA MARIMON, ÀLEX GUTIÉRREZ, THAÏS GUTIÉRREZ, PAULA SOLANAS I ROGER TUGAS

Més continguts de