Dossier 08/07/2012

Una via per acostar-se als immigrants

Trinitat Gilbert
7 min
Una via per acostar-se als immigrants

BARCELONADues noies de Bolívia van fer ballar els gegants de Reus l'any passat. Només dues, però podrien haver estat 47 immigrants els que participessin en la festa major de Sant Pere. El programa Voluntaris per la Festa, de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Reus, havia engrescat la població nouvinguda perquè anessin a algun dels 22 balls. Al final, només tres noies s'hi van animar de veritat; els altres es van fer enrere en l'últim moment. I això que en els tallers que havien fet els havien explicat com eren els balls i els havien ensenyat els passos i la història perquè s'involucressin en una de les festes majors més populars del país.

A Valls, el casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls Juan Romero, el Juanatxo , recorda el primer dia que va arribar a Catalunya i va anar al local de la colla castellera. Tenia 12 anys quan els seus germans i els pares van anar a casa dels tiets després del llarg viatge des de Navas de Tolosa (Jaén) fins a Valls. "Uns veïns, coneguts dels meus tiets, van entrar a la casa i ens van dir si volíem anar amb ells a fer castells", explica. El Juanatxo i la resta d'homes de la família s'hi van apuntar. Enguany fa 51 anys que el Juanatxo fa castells. Ha arribat a ser-ne el cap de colla, i ha passat per gairebé tot els pisos, inclosos els dosos. "A altres amics meus els van proposar de ballar els balls de bastons, i també ho van fer", recorda. "En un poble petit com Valls era molt fàcil formar part de la cultura popular, i a nosaltres, que acabàvem d'arribar d'Andalusia, ens anava la mar de bé perquè fèiem amics", diu.

Captació de gent

Ara encara és senzill formar part dels castellers, no calen gaires habilitats, i tot just fent pinya ja es fa molta feina. I també perquè les colles castelleres, com ara les de Valls, fan una captació expressa, porta per porta si cal, de participants. "A la nostra època era diferent perquè les colles castelleres eren petites, tan sols érem 70 o 80 persones; ara en som 400, i vivim en un temps en què cadascú mira més per si mateix i no tant per l'altre", apunta el Juanatxo, que es confessa andalús i català al mateix temps. "Andalús perquè hi vaig néixer, català perquè és on he vist néixer les meves tres filles i els meus néts", explica.

A Vilafranca del Penedès, la festa major petita, l'1 de setembre, té una bona barreja de canalla vilafranquina i nouvinguda. Sud-americans, alguns magribins i tres saharauis (que passen l'estiu amb famílies de Vilafranca) participen en els balls populars. De les 400 criatures que ballen, hi ha un tant per cent important que són immigrants. "És petit, però és un tant per cent molt més considerable que el que hi ha en els balls homònims per a adults de la festa major", expliquen tècnics de Cultura de l'Ajuntament.

Llistes d'espera

L'escola fa molta feina, treballa amb intensitat la història dels 18 balls de la festa major, i la canalla petita arrossega els pares perquè els apuntin. Ara bé, els immigrants que participen en la resta de la festa major són comptats. "També són comptats els vilafranquins que tenen l'oportunitat màgica de poder participar-hi", afirma Ricard Rafecas, director del setmanari El 3 de Vuit i exballador de bastons. Segons el periodista vilafranquí, "Vilafranca no té ben resolta la participació en els balls de la festa major". Amb la democràcia, s'han fet llistes d'espera, que han provocat que hi hagi persones que estiguin 10 anys esperant que els cridin per poder ballar. "A les llistes d'espera els adolescents que s'hi apunten es fan adults sense que ningú no els digui per què no s'acompleix el seu somni", es lamenta. Aquestes frases les va pronunciar el mateix Rafecas en el seu pregó de la festa major el 2003 i, com a efecte dòmino, es va aconseguir que s'escrivís un nou protocol perquè els balladors s'estiguessin només quatre anys ballant, i sis si formaven part d'un ball de foc. "Ja seria hora que un magribí fes l'aleta en un castell o que ballés panderos o cintes", expressa Rafecas.

Festes a les Illes Balears

A Mallorca, els balls mallorquins, o balls de bot -que es fan a totes les festes patronals-, són, segons el professor de cultura popular catalana a la Universitat de les Illes Balears (UIB) Felip Munar, "una expressió de llibertat, que permet participar a tothom". Els balls es fan en una plaça buida, en què sona la música i tothom que hi sigui balla. Una altra història són els cossiers. "Són uns balls elitistes, en què participen 6 persones només, i ni els mallorquins ho tenen fàcil per entrar-hi", explica Munar. Als anys 60 els cossiers van estar a punt de desaparèixer, però ara estan en un punt "àlgid".

"A Menorca ha de passar una generació perquè els immigrants s'integrin a les festes de Sant Joan", afirma Moisès Coll, veí de Ciutadella i expert en la festa. Les escoles treballen intensament tot el que està relacionat amb Sant Joan, perquè, a més, coincideix amb el final de curs. Els adolescents de secundària compten els dies que falten perquè arribi el dia festiu. En canvi, els adults immigrants es miren la festa des de fora. Aquest any el caixer senyor era de Sevilla, malgrat que té arrels a Ciutadella, i es va aprendre sa convidada -el discurs- en català perquè no el parla. "I ho va fer la mar de bé, se li notava l'accent de Sevilla, però ho va fer perfecte", conclou Coll.

"Tota la canalla de Berga ha passat pels meus braços"

Carles Prat, el tabal de la Patum de Berga

Carles Prat va heretar el tabal de la Patum del seu germà Ramon. En Ramon va agafar el relleu del seu pare, que, al seu torn, havia rellevat el seu oncle. I encara podrien anar remuntant-se a la història familiar. El cas és que si en Carles no hi renuncia, el Tabal continuarà tocant-lo algú de la seva família. Ho marquen els estatuts de la Patum.

"Fa 27 anys que sóc el tabaler, i puc dir que tota la canalla petita de Berga ha passat pels meus braços", explica en Carles. Perquè per la Patum és tradició fer una foto dels nadons acabats de néixer al seu costat. "Els conec a tots", diu en Carles, que recorda que just tenia 20 anys quan tocava per primera vegada el pa-tum, pa-tum, pa-tum del tabal. D'aquí ve el nom de la festa justament. "Bé, amb 4 anys també el tocava perquè també vaig participar en la Patum dels petits", matisa.

Ser el tabaler és una responsabilitat i un cansament al mateix temps. "El tabal pesa 18 quilos i m'estic tres hores tocant-lo de manera seguida per uns carrers, els de Berga, que no són gens plans". El dimecres de Corpus, per exemple, comença a les 4 de la matinada i a les 10 del matí hi torna una altra vegada.

En Carles, que és lutier de professió, pensa en el futur. Qui portarà el tabal d'aquí a uns anys? Les seves filles, la Míriam, de 17 anys, i la Laura, de 14, ho tenen clar. "El volen portar elles", comenta. La Míriam ja s'ha vestit i s'ha convertit en la primera tabalera de la història de la Patum de Berga perquè, fins ara, era un càrrec només reservat per a homes. "Jo hi veig inconvenients pel pes, perquè el tabal pesa molt i perquè Berga és costeruda", admet en Carles, però elles estan convençudes de fer-ho.

I ja serà un gran pas, perquè el 1975 sobtava veure dones ballant la Patum, però ara hi ha tantes comparses d'homes com de dones. Ara bé, "són de gent de Berga", matisa l'historiador Albert Rumbo, gerent del Patronat de la Patum i geganter. Ell mateix està convençut que "falta una generació perquè canviï". "Llavors la canalla dels nouvinguts, nascuts a Berga, faran ballar l'àliga, saltaran els plens o faran ballar els gegants", apunta l'historiador. I serà així perquè tot just s'hi han posat amb la Patum petita, que és per on els berguedans comencen a introduir-se a la festa.

“Els meus pares no ho entenen, creuen que puc prendre mal”

Kamal Chohabi, falconer i casteller

Va néixer fa 21 anys a la localitat de Temsamane, estudia segon d’enginyeria mecànica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i fa falcons amb els Falcons de Vilanova i castells amb els Bordegassos. Va arribar a Vilanova i la Geltrú quan tenia 5 anys juntament amb 4 germans i els seus pares. El més petit dels germans ja va néixer a Catalunya.

Ell és el segon germà més petit, i parla en amazic amb els seus pares; en castellà, amb els germans; en català, amb els amics. Justament, amb els amics van planejar fa quatre anys anar als Falcons per primera vegada. “Jo sóc tímid de mena, però quan tota la colla dels meus amics de l’institut em van dir d’anar-hi, m’hi vaig apuntar”, diu en Kamal. Tenia 17 anys quan començava a fer figures amb els Falcons. “Sobretot digues que els Falcons fem figures; els castells, els fan els Bordegassos; és la diferència”, em remarca. El cas és que als 20 anys en Kamal va entrar a la junta dels Falcons com a tresorer. “Em va coincidir el càrrec amb el primer any de carrera, i ho vaig haver de deixar, perquè era massa feina tot plegat”, recorda. En Kamal és el primer universitari de la seva família, i també l’únic que participa en activitats de cultura popular. “Els meus pares no ho entenen, diuen que puc prendre mal”. De fet, aprofitarà aquesta entrevista per explicar-los que ara també fa castells. “He anat de terços i quarts, i m’agrada molt perquè hi faig nous amics”, diu.

Esforç per compaginar-ho tot

Els divendres passa la tarda una mica estressat. Quan tot just acaba l’assaig dels Falcons, sopa pel camí un kebab i se’n va ràpidament al local que tenen els Bordegassos. “Sort que no és gaire lluny l’un de l’altre perquè potser no hi arribaria a temps als dos assajos”, puntualitza aquest vilanoví.

Els amics són molt importants per al jove Kamal. “El meu grup d’amics té nom i tot, ens diem els hormoneitors”, i ens acostumem a divertir força. Ell és l’únic d’origen magribí, i no entén per què no n’hi ha més. “És una activitat fantàstica per a l’estiu, quan no he d’estudiar perquè ho aprovo tot, i s’ha acabat el futbol”, subratlla el jove casteller. En Kamal no sap què faria durant tot el juliol i l’agost si no fos pels Falcons i els Bordegassos, que tan bé el tracten.

stats