El populisme avança inexorable
La victòria de Donald Trump ens planteja dues preguntes: per què ha passat i quines conseqüències tindrà. Les raons de la sorpresa Trump no són gaire diferents de les raons que expliquen la sorpresa Brexit: totes dues tenen com a base el populisme i el nacionalisme. “USA, USA!”, cridaven els partidaris de Trump en la seva primera aparició en públic després que se sabés que havia guanyat. El seu triomf ha sigut una reacció de bona part de la classe treballadora blanca contra la crisi econòmica, contra les elits i la globalització, i contra l’amenaça percebuda de la immigració. Als Estats Units s’hi afegeix una reacció anti-Obama i anti-Clinton -per ser dona-, que té certs components racistes i masclistes, d’un ampli sector de població blanca masculina que es veu menystinguda per la correcció política que posa les dones i les minories en primer pla. És sorprenent que el comportament de Trump amb les dones, segons les seves pròpies paraules, no li hagi passat factura en la meitat de l’electorat.
El fet que Trump hagi guanyat en estats industrials com Ohio i Pennsilvània és simptomàtic del traspàs de vots del camp demòcrata al populisme, que no al bàndol republicà. Trump ha guanyat contra el Partit Demòcrata i contra l’aparell del Partit Republicà. Per això ha dit que no havia fet una campanya política sinó que havia creat un moviment. No ha servit de res que moderats republicans li giressin l’esquena, ni que vint premis Nobel d’economia, conservadors inclosos, expliquessin les raons per les quals creien que Trump no era apte per ser president.
Les conseqüències a Europa
El populisme avança inexorable després del Brexit i de la victòria de Trump. La qüestió és quina influència pot tenir en els moviments populistes europeus, en particular a França, a Alemanya i a Itàlia. Le Pen és més a la vora del poder. Donada l’experiència dels anys trenta, Alemanya hauria d’estar vacunada. El que és evident és que l’elecció de Trump augmenta enormement la incertesa tant en l’àmbit polític com en l’àmbit econòmic. Barack Obama va dir que és preocupant que una persona que tingui el control del botó nuclear no pugui controlar ni tan sols el seu Twitter. Esperem ara que la proverbial continuïtat de la política internacional americana en diverses administracions segueixi (i ho dic malgrat ser molt crític amb moltes actuacions internacionals dels Estats Units). Cal tenir en compte, però, que el sistema de checks and balances que caracteritza el sistema polític dels Estats Units no té un equivalent a nivell internacional. Segurament, Trump pot fer més mal fora que dins dels EUA.
En la seva primera declaració, Trump va parlar dels veterans i d’invertir en infraestructures. És possible que la combinació de rebaixes d’impostos per als rics (quina ironia per a la classe treballadora que l’ha votat) i inversió en infraestructures dispari el dèficit públic. Ens recordaria els temps de Reagan.
La globalització està en qüestió. El comerç internacional crea riquesa però no s’ha compensat els perdedors, els obrers que han perdut la feina al Rust Belt per llocs de treball que han anat a Mèxic, que pot ser el gran perjudicat de la presidència de Trump. El mateix capitalisme s’ha financeritzat i ha incrementat les desigualtats. L’adveniment de la crisi ha fet esclatar el sistema i ha permès que receptes simplistes, i moltes vegades directament enganyoses, hagin guanyat el favor popular. La conseqüència pot ser el desmantellament d’institucions i polítiques valuoses, com la independència dels bancs centrals (tant Trump als Estats Units com May al Regne Unit han posat el dit a l’ull al banc central), i un món molt més desigual i insegur.
