"Les esquerres espanyoles han anat sempre per darrere de les independentistes. Podem les posa ara en dificultats"

PalmaSantiago Alba Rico (Madrid, 1960) és un dels escriptors i filòsofs referents de l'esquerra alternativa espanyola. Fill de la creadora i directora del mític espai infantil de TVE La bola de cristal, actualment Alba Rico viu a Tunísia, després d'haver passat set anys a Egipte. No amaga el seu suport a Podem, l'organització que l'ha convidat aquest diumenge Palma per parlar sobre la islamofòbia, juntament amb IniciativaVerds d'Artà, el municipi on serà aquest dilluns vespre per parlar sobre política, sentit comú i dret a decidir.

¿Podemos seguir siendo de izquierdas? és el títol pregunta del vostre darrer llibre. Dubtau que avui en dia, a casa nostra, no sigui possible continuar sent d'esquerres...¿Podemos seguir siendo de izquierdas?

Avui és més important que mai ser-ho, sempre que això impliqui el reconeixement de l'altre, el respecte, la universalització de l'educació, la cultura i la sanitat, la distribució de la riquesa... La qüestió és si ara és necessari definir-se així. El llibre es remet a la Revolució Francesa per explicar l'origen dels conceptes d'esquerra i dreta. Es tracta d'una divisió espacial que es pot substituir per una altra, com els de dalt i els de baix. Ara comença a plantejar-se aquest canvi de conceptes. Si prenem en consideració el passat i el present de l'enfrontament entre dreta i esquerra i el significat que han adquirit, potser és el moment de canviar aquests conceptes.

Podem és una de les entitats que us ha convidat a Mallorca, una organització que evita qualificar-se com a esquerra, malgrat que la majoria política i mediàtica la identifica com a tal. Vós enteneu que la "nova" esquerra, per guanyar, ha d'evitar dir que és d'esquerres?

No es tracta només d'una qüestió estratègica, sinó també d'assumir les diferents històries que arrossegam al darrere. D'entrada, la història parla d'una esquerra sense capacitat per engendrar majories socials; unes majories que, a més, han estat àmpliament influïdes i manipulades pels mitjans de comunicació de masses i per un relat molt concret de la realitat. L'única manera de posar en contacte les esquerres i les majories socials és resignificant el concepte de ser d'esquerres. No es tracta d'aferrar-se als conceptes, sinó als principis. Si per avançar hem de renunciar a la closca, a la part superficial, no hi ha motiu per no fer-ho.

També heu estat convidat a Mallorca pels Verds d'Artà, que podríem incloure dins la 'vella'esquerra. Creis que tot aquest magma de formacions progressistes clàssiques i de nova creació acabarà trobant punts en comú?

Jo crec que l'horitzó ha de ser aquest. La vella esquerra, a la qual també pertany, ha fet grans coses i ha lluitat molt, però ha quedat fora de joc. No sé com s'aconseguirà, però l'horitzó de convergència hi ha de ser. Tot i així, ara els principis en comú no són els que fins ara coneixíem, sinó el rebuig a la corrupció, el trencament amb el règim del 78 i la democràcia interna. La convergència, a més, caldrà plantejar-la al marge de les direccions de la vella esquerra.

Almenys aquí a Mallorca, com a la resta de l'Estat, i guardant les diferències, la qüestió nacional, sobiranista i independentista sovint impedeix també molts acords... Com es pot resoldre això?

És una qüestió delicada. La majoria social de l'estat espanyol ha estat educada per rebutjar qualsevol proposta que no passi per la unitat patriòtica i imperial espanyola. Aquí hi tenen una gran responsabilitat els mitjans de comunicació sorgits de la Transició, que han exacerbat el sentiment nacional espanyol enfront de les reclamacions legítimes d'altres pobles o nacions de l'Estat. Podem proposa ara un projecte que, per primera vegada, planteja una Espanya diferent, que reconeix l'autodeterminació dels pobles. Crec que és bo que existeixi un projecte d'Espanya en comú que permeti que els pobles i nacions escullin el seu propi camí.

De fet, en part, vós heu vingut a Mallorca a parlar de dret a decidir. Però és possible fer pedagogia sobre aquesta qüestió dins l'esquerra espanyola?

Per motius històrics i propagandístics, la cultura política de l'esquerra espanyola és poc sensible a aquesta qüestió i ha hagut de lluitar molt per introduir sensatesa. Podem és el primer projecte polític d'esquerres que reconeix el dret a decidir. Cal tenir present que l'esquerra espanyola ha anat sempre per darrere de les esquerres independentistes. Per això, Podem posa ara en dificultats les esquerres independentistes, perquè algunes persones que veien la independència com l'única possibilitat de desfer-se de l'estat centralista de dretes ara podrien reconsiderar la seva posició. Crec que si no garantim que els pobles puguin decidir, no resoldrem mai un problema que ja fa 500 anys que és damunt la taula i que fa impossible la democràcia a Espanya. Jo don suport a Podem perquè crec en la seva proposta democràtica: el model del 78 ha de ser qüestionat immediatament.

Llavors, i més enllà del suport incondicional al dret a decidir, vós creis que són les esquerres sobiranistes/independentistes que han de convèncer l'esquerra espanyola... o és al revés?

Hem d'aplicar el sentit comú. Un projecte d'Estat ha de partir del dret a l'autodeterminació i d'escoltar totes les nacions i projectes que considerin prioritari exercir aquest dret. No es tracta, doncs, de fer cap esforç per convèncer ningú que no se'n vagi. Ara, al País Basc i a Catalunya hi ha més gent que s'inclina per la independència. Però també ara Podem ofereix un projecte interessant i inèdit per a tots, també per al País Basc i Catalunya. El model que fins ara havíem defensat ja no val.

Canviem de qüestió. Vós també heu vingut a Palma aquest diumenge a parlar sobre islamofòbia. Sou dels qui creu que els musulmans són els jueus del segle XXI?

Jo acostum a explicar-ho així perquè crec que és una manera de cridar l'atenció dels perills dels corrents que exclouen sectors de la població marginats i castigats econòmicament i socialment. Si durant la II Guerra Mundial es va poder assassinar sis milions de jueus fou per la persecució de jueus i antisemita prèvia, que havia estat naturalitzada dins la societat europea. Si avui som sensibles a la qüestió jueva és perquè van morir sis milions de jueus i els van matar a causa de la insensibilitat que hi havia hagut. Malgrat que pugui resultar provocatiu o exagerat, els immigrants musulmans a Europa juguen un paper semblant als jueus, per la seva consideració com una unitat negativa, bruta i incivilitzada, com també sovint ha passat, salvant les distàncies, amb les dones, els homosexuals o els jueus. Contra aquests col·lectius tot està (o ha estat) permès. Això és bàsic per entendre la islamofòbia.

Creis que és una malaltia dels estats, de determinats corrents polítics o del conjunt de la societat occidental?

De les tres coses al mateix temps. El cas espanyol, justament, és particularment favorable, en el sentit que la societat espanyola és menys racista i islamòfoba que d'altres societats europees, com per exemple la francesa. No només perquè la pressió migratòria és més lleu, sinó també perquè a l'estat espanyol no hi ha un corrent intel·lectual actiu i islamòfob que sigui rellevant. A França sí, i a més cal afegir-hi lleis com les de l'etapa de Nicolas Sarkozy, i també ara amb Manuel Valls, de caràcter excloent vers els musulmans o per exemple prohibint el vel. Això genera islamofòbia i també respostes a aquesta islamofòbia. La islamofòbia i la respostes a aquesta es retroalimenten. Ara és prioritari desactivar aquesta dinàmica per evitar la fer realitat la profecia de l'enfrontament entre cultures.

De ben segur que fenòmens com l'Estat Islàmic o els atemptats contra 'Charlie Hebdo' han fet créixer l'odi cap a l'islam i els prejudicis cap a l'immigrant. Considerau que és una causa-conseqüència lògica?

Hi ha molta manipulació i cal veure que tot això és el resultat de les revolucions fallides de 2011, que han estat respostes amb contrarevolucions. Com deia Gramsci, tot feixisme és conseqüència d'una revolució fallida. Les pressions internes i internacionals han ajudat molt a radicalitzar els joves que protagonitzen aquests fets. Allò menys importants és que siguin islamistes: és normal que es reivindiquin així, encara que els seus actes no hi tinguin res a veure. Cometríem un greu error si interpretàssim aquest conflicte en termes culturalistes. Tot plegat té més a veure amb les agressions imperialistes en aquests països o amb la marginació dels musulmans als estats occidentals, però també com una pressió que es veu com a intolerable als joves europeus que se'n van a fer la jihad a Síria o a l'Iraq. Pot resultar sorprenent, però allò cert és que ells se senten com el Che Guevara. Jo visc a Tunísia i allà hi ha 3.000 joves que han partit. Alguns són pobres, però també n'hi ha de classe mitjana i fins i tot alta. Són els mateixos sectors juvenils que van participar en les revolucions de 2011 i que ara han vist que no tenen sortida. Seria tranquil·litzador pensar que són mercenaris, però no és així: són voluntaris que recuperen l'autoestima mitjançant la violència. I alguna cosa va molt malament en el món quan l'autoestima es converteix en inseparable de la violència.