Alcaraz, el banquer de les mil vides

L’executiu de CaixaBank torna als focus any i mig després d’haver qualificat els desnonaments de “llegenda urbana”

“Els desnonaments formen part de la llegenda urbana, nosaltres no hem desnonat ningú”. Són paraules pronunciades per Juan Antonio Alcaraz el gener del 2018. L’exabrupte era una falsedat molt fàcilment demostrable i va causar un gran rebombori social que es va estendre al banc que dirigia, CaixaBank.

Durant molts dies es va especular amb la dimissió de qui ja era director general de l’entitat insígnia del grup La Caixa. Finalment, Alcaraz es va disculpar, el tema es va oblidar i fonts financeres van ser rotundes: “Els que diuen que va arribar a presentar la dimissió no el coneixen”.

Per a l’executiu madrileny no era el primer cop. Temps enrere havia lamentat que CaixaBank “havia rebut zero cartes d’agraïment” per la rendibilitat de les seves preferents. Però després de negar l’existència dels desnonaments, la seva agenda es va buidar i el número tres del banc va desaparèixer d’actes on solia ser habitual. Alcaraz, sobtadament, havia deixat de ser-hi. Fins dimarts passat.

El responsable de la xarxa comercial del banc va tornar als focus mediàtics per presentar la megaoficina de 3.000 m2 de CaixaBank a la plaça Francesc Macià de Barcelona. Durant l’acte, l’executiu va defensar la filosofia de les grans i modernes oficines i va tenir temps de deixar anar una petita nota autobiogràfica: “És la culminació d’una transformació de dotze anys; ho sé perquè la setmana vinent farà dotze anys que soc a l’entitat”.

Alcaraz es va formar al Banco Central Hispano, on va coincidir amb una figura clau en la seva carrera: el financer català Joan Maria Nin. Tots dos s’hi van forjar una fama i van desembarcar l’any 2002 al Banc Sabadell. Eren el tàndem amb què Josep Oliu volia convertir l’entitat en un dels grans bancs espanyols. Quan el 2007 Nin va fer el salt a La Caixa s’hi va endur el seu segon.

Història d’un supervivent

Al Sabadell Alcaraz és molt recordat pel seu alt nivell professional i les seves exigències. A l’àrea de recursos humans en destaquen certes particularitats: “Era de l’Opus Dei, tenia una família molt nombrosa i era molt exigent en matèria de sous, de despeses i de dietes”.

El salt a La Caixa no va ser directe. “Per mantenir les formes”, recorden al sector, va fer una escala prèvia a Astroc com a conseller delegat. Un triple mortal: faltaven només setze mesos per a la fallida de Lehman Brothers i la remor de la crisi ja se sentia, també a la immobiliària valenciana. Les seves accions havien començat a caure en picat, un espectacular desastre borsari. Un empresari que el va tractar llavors no va trobar ni rastre de l’optimista executiu de sempre: “Era un altre, tot el dia es queixava de la situació”.

El purgatori va durar només sis mesos. Després es va endur la seva proverbial energia a La Caixa per modernitzar-la, i hi va provocar uns quants xocs amb una cultura allunyada de la banca pura i dura. “És molt bo, pragmàtic i intel·ligent, però també expeditiu”, diuen al sector. “Era el clàssic home simpàtic que alhora podia ser dèspota i tractar la gent a batzegades”, afegeix un exdirectiu.

Nin i Alcaraz van ser la dupla que va signar la posada al dia de CaixaBank, i per això va sobtar que Alcaraz es quedés al banc quan el primer va plegar en ple enfrontament amb Isidre Fainé, encara president de l’entitat.

En efecte, han passat dotze anys i pocs directius podrien assumir l’actual encàrrec que té Alcaraz: fer rendible el banc en una època adversa, una feina que té una incòmoda particularitat. El nou credo aposta per les grans oficines store com a centres de venda de tota mena de productes i serveis, en detriment de les tradicionals. I això corregeix un dels grans llegats de Fainé, la capil·laritat i una gran xarxa comercial.

Alcaraz, supervivent de crisis, lleialtats i frases desafortunades, és el múscul d’un banc que lluita per mantenir el perfil social. Ho deia el seu president, Jordi Gual, aquesta setmana: “Fer banca responsable és l’única manera de generar valor en societat”.