El model Barcelona de comerç

L’empresa catalana Eixos Economic Observatory envia cada any un equip de col·laboradors a recórrer diverses ciutats de la península Ibèrica per documentar tots els locals comercials i la seva activitat. La informació es complementa amb dades fiscals i del registre mercantil. El resultat és un informe exhaustiu - Informe Ibèria 2016 - amb dades de primera mà que fa llum sobre aspectes que no controlen ni els mateixos ajuntaments, com ara quants locals comercials hi ha tancats. Una radiografia de l’impacte de la crisi econòmica, de l’avanç de les multinacionals enfront del comerç tradicional o de l’aparició de nous eixos comercials i el retrocés d’altres.

Dos tipus de ciutats

Una altra de les revelacions d’aquest treball de camp és que l’urbanisme determina dos models diferents de ciutat pel que fa al comerç. D’una banda, hi ha el model d’eix ample, que és el de la ciutat de Barcelona, amb edificis residencials que tenen espais als baixos per fer-hi locals comercials i que configuren un model de malla, en el qual les botigues s’escampen homogèniament pel traçat urbà. “Això passa a ben poques ciutats”, explica Carles Carreras, catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona. L’altre model és el del pal de paller, on l’activitat comercial es concentra en pocs carrers, que també tindran preus de lloguer més elevats per l’elevada demanda i la poca oferta.

L’anàlisi de dades també se centra en el tipus d’activitat dels diferents comerços de les ciutats. “Segons aquesta activitat, conviuen dues pràctiques: la compra comparada i la de conveniència”, explica David Nogué, fundador i director d’Eixos Economic Observatory. La compra de conveniència és aquella que es fa a prop del lloc de residència o de feina i està “vinculada a la compra quotidiana i a l’alimentació, sobretot”, diu Nogué.

En canvi, la comparada fa referència a compres d’un cert import i consistiria, per exemple, a “anar a buscar electrònica a la ronda de Sant Antoni o roba al Portal de l’Àngel, on hi ha diverses botigues semblants per comparar”, assegura Nogué.

En aquest sentit, l’estudi mesura el nombre de comerços de productes no quotidians (equipaments per a la llar, la persona o la cultura) en relació al nombre total de comerços del carrer i determina el grau d’especialització en venda de béns comparats de cada via i, per tant, es pot calcular l’índex d’atracció comercial. Segons el rànquing elaborat per Eixos, la primera posició l’ocupa l’avinguda Portal de l’Àngel, amb una elevada presència d’equipament per a la persona (gairebé un 87% de la seva oferta). En conseqüència, també és el carrer més car de tota la Península, amb lloguers de 250 euros el metre quadrat. El segon eix comercial més car és el carrer Preciados, a Madrid, amb 245 euros el metre quadrat, però ocupa la vuitena posició en el rànquing, perquè bona part de la seva oferta és gastronòmica o de serveis, i reserva per a equipaments de la persona, de la llar o la cultura un 67% dels seus locals. El carrer Portaferrissa, Boqueria o Rec també apareixen en el rànquing dels 10 eixos comercials més atractius. Mentre que Barcelona té quatre carrers en el rànquing, Madrid només en té un.

Carrers com el Portal de l’Àngel són molt atractius, però poc diversos, per tant, “un dels perills que s’observa és el de la clonicitat”, diu Nogué, que també reconeix que aquest fenomen és molt més present als països anglosaxons que a casa nostra. “Els preus pugen molt en alguns eixos per la capacitat d’atracció que tenen. Les grans cadenes comercials són les úniques que els poden pagar i desplacen el comerç independent i autòcton. Es produeix una situació de monocultiu, amb carrers on, per exemple, només hi ha botigues de roba”, afegeix.

“Al centre comercial de La Maquinista no hi ha quatre botigues de la marca Zara, però en canvi al centre de Barcelona n’hi ha més de quatre a poca distància les unes de les altres”, es lamenta Gabriel Jené, president de l’Associació Barcelona Oberta, que també demana que es reguli l’espai des de les administracions. “L’espai privat es regula de manera diferent que el públic. Hi ha mecanismes legals pels quals es podrien administrar de manera similar, perquè hi pugui haver un mix comercial equilibrat”, assegura. Jené també reclama que es protegeixi “la convivència de la gran cadena comercial amb la botiga singular autòctona, clau de l’atractiu turístic de la ciutat de Barcelona”.