FINANCES

Crèdits al consum cars i baixos salaris no s’avenen

Les raons de l’enduriment dels criteris de concessió es deuen a una menor tolerància al risc per part dels bancs i a un empitjorament de la solvència dels consumidors

Els resultats de l’enquesta sobre préstecs bancaris de juliol (a partir de les respostes dels 10 principals bancs espanyols) mostren, per tercer trimestre consecutiu, que els criteris d’aprovació dels crèdits al consum continuen endurint-se. I alhora la demanda dels consumidors segueix disminuint per una menor despesa en béns de consum duradors.

Les raons de l’enduriment dels criteris de concessió es deuen a una menor tolerància al risc per part dels bancs i a un empitjorament de la solvència dels consumidors. Com a conseqüència, augmenten les sol·licituds de préstecs denegades. Contràriament, les condicions dels crèdits concedits es suavitzen novament, com a resultat d’una major pressió de la competència d’altres entitats financeres.

La política monetària del BCE no funciona

¿De què serveixen, doncs, les mesures del Banc Central Europeu (BCE) orientades a estimular el crèdit, al constatar-se un cert estancament tot i amb un excés de liquiditat? Els bancs espanyols mantenen un volum de finançament de l’Eurosistema de gairebé 170.000 milions d’euros, equivalent a una quarta part del total de la zona euro. Aquest finançament el podran renovar fins a un màxim del 30% del saldo de la cartera de préstecs.

Ja es veu que la política monetària del BCE serveix de ben poc. Una possible raó és financera. Mentre el rendiment de l’estalvi a la vista o a termini (tant se val) és d’entre el 0,04 i el 0,05%, el tipus d’interès mitjà ponderat a juny del pagament ajornat i crèdit revolving de les targetes de crèdit és del 19,81%, i del 8,18% el del crèdit al consum. El diferencial entre el crèdit al consum i l’estalvi és de gairebé dues-centes vegades més. ¿Us imagineu si el tipus d’interès anual del dipòsit d’estalvi fos només d’un 2%, equivalent a l’objectiu d’inflació i el tipus del préstec al consum fos de més del 400%? Impensable!

L’altra raó, al meu parer la més significativa, és el baix nivell salarial endèmic de la classe treballadora, i això circumscrit en una situació crònica de baixa o nul·la inflació. Segons l’INE, el salari mitjà és de 1.889 euros. Segons la Cambra, el salari real a Espanya no s’ha incrementat en els darrers cinc anys i del 2000 al 2017 només ha augmentat a raó del 0,4% anual. L’OCDE adverteix d’un estancament salarial inaudit a Espanya malgrat la creació de llocs de treball. Entre els millors i pitjors països per treballar, sobre una puntuació de 10 punts en base al temor a perdre l’ocupació, l’atur de llarga durada i la taxa d’ocupació, així com la renda per càpita, Espanya suspèn estrepitosament amb una puntuació de 2,4 sobre 10, només superada per Grècia amb 1,5 punts, quan la mitjana de l’OCDE és de 6,6 punts.

En aquestes circumstàncies laborals, ¿té sentit endeutar-se amb crèdit al consum?