Draghi no s’immuta

BarcelonaL’economia europea no pot presumir d’una enorme fortalesa, però aquest 2017 es podrà permetre l’alegria de celebrar el creixement més fort en tota una dècada. El Banc Central Europeu va revisar ahir a l’alça el creixement i la inflació de l’eurozona i, per al 2017, l’entitat pronostica que el PIB s’accelerarà un 2,4%. Una xifra que comença a tenir un aspecte presentable, tot i que encara disti del ritme del 3% que es va registrar el 2007.

Previsiblement, la millora (de dues dècimes respecte a les previsions anteriors) donarà munició als que demanen al president del BCE, Mario Draghi, que torni a la normalitat com més aviat millor. És a dir, que comenci a apujar els tipus d’interès, tal com ha fet la Reserva Federal nord-americana, que aquesta mateixa setmana ha tornat a apujar tipus i ha deixat el preu del diner en el rang de l’1,25%-1,50%. A Europa, en canvi, els tipus segueixen al 0% i, per molt que senti queixes i crítiques, Draghi no s’immuta.

Preguntat per aquestes mesures, ahir Draghi va admetre que hi ha polítiques monetàries diferents “a l’altra banda de l’oceà”, però que això s’explica perquè Europa i els Estats Units estan en posicions molt allunyades en el seu camí cap a la recuperació. “L’etapa en què es troben els EUA és més avançada, especialment pel que fa a l’augment dels salaris”, va explicar el banquer italià.

De fet, la gran pregunta és quina seria la situació de l’economia europea si el Banc Central Europeu retirés els estímuls extraordinaris que aplica actualment. No només té els tipus d’interès en mínims històrics, sinó que també aplica una compra mensual de milers de milions en deute públic i privat i la imposició de càrrecs a la banca que aparca els diners al BCE (per impulsar les entitats a prestar diners en comptes de guardar-se’ls a la caixa). Així, amb tota l’artilleria desplegada el BCE ha aconseguit que el PIB europeu creixi només un 2,4%. El creixement més fort en una dècada, és cert, però amb l’economia dopada.

El gran dubte

Draghi tem que la pujada de tipus que li demanen des d’Alemanya i des de sectors com la banca pugui enfonsar l’encara tènue recuperació. Tènue perquè de moment no es preveu que el creixement s’acceleri l’any vinent (la nova estimació és que el PIB augmenti un 2,3%, cinc dècimes més del que es preveia fins ara, però en tot cas per sota del que s’haurà crescut aquest any). I tènue perquè la inflació no superarà l’1,5% fins al 2020, quan se situarà en l’1,7%. El mandat del BCE l’obliga a situar l’IPC just per sota del 2%, i sembla que la tendència és a acostar-se a aquest objectiu però, un cop més, gràcies a uns estímuls extraordinaris que no es poden mantenir eternament i que ningú sap quan desapareixeran.

“El risc de deflació ha desaparegut”, va proclamar Draghi. “I la possibilitat que la inflació se situï en nivells baixos al voltant del 0,5%, com en mesos passats, és més escassa”, va afegir abans de sentenciar: “Però jo no aniria més enllà d’això”.

La veritat és que Draghi està demostrant ser poc complaent. És cert que la inflació està guanyant velocitat, però el president del BCE no es cansa de recordar que la inflació subjacent (que exclou els elements amb preus més oscil·lants, com l’energia i l’alimentació) segueix sent dèbil. És a dir, que si per algun motiu ara baixés el preu del barril de petroli, per exemple, la resta de productes no tenen prou vigor per mantenir els preus al ritme que la institució considera saludable, l’esmentat 2%.

“Un ampli grau d’estímul monetari és necessari perquè la inflació subjacent continuï augmentant”, va afirmar el banquer italià. Traduït en llenguatge planer: Draghi desconfia de la solidesa dels resultats que està obtenint i, per ara, manté els seus plans immutables.

Això significa que seguirà comprant deute públic a un ritme de 30.000 milions d’euros mensuals entre gener i setembre de l’any vinent, com a mínim. La porta està oberta per si cal allargar encara més el final d’aquestes compres.

LES CLAUS

1. Quina és la situació de l’economia europea?

Les dades mostren que el creixement d’aquest any serà el més pronunciat des del 2007. Amb tot, un augment del 2,4% com el que es preveu difícilment es pot considerar la panacea, sobretot tenint en compte que aquests registres s’obtenen gràcies a uns estímuls mai vistos abans a la zona euro, com els tipus al 0% i la compra de desenes de milers de milions de deute públic i privat. Per tant, la situació és d’una creixent fortalesa, però encara lluny d’una situació que es pugui considerar sòlida.

2. Per què els Estats Units ja tenen els tipus a l’1,5% i Europa segueix mantenint-los al 0%?

Els tipus baixos serveixen per estimular l’economia, i si Europa els manté al 0% és perquè les autoritats veuen que l’economia encara és feble. En canvi, als EUA el creixement és més robust i, tal com va apuntar Draghi ahir, “especialment pel que fa a l’augment dels salaris”. Una economia forta també comporta pujades de sous, però això no s’està observant a l’eurozona. Un increment salarial repercutiria en el creixement econòmic, perquè els ciutadans tendirien a consumir més. Si aquests augments salarials es produïssin, per a Draghi seria més fàcil començar a retirar els estímuls artificials que està aplicant a l’economia. Però per ara això no passa.

3. Què passaria si el BCE apugés tipus?

Que accedir al crèdit seria més car i, per tant, es frenaria el creixement. Si Draghi ho fes, podria engegar a rodar els últims progressos de l’economia.