INVERSIÓ

Dubtes al fons sobirà més gran del món

Noruega debat sobre si cal dedicar més recursos de la seva guardiola a les polítiques internes

Dues dècades després que el govern de Noruega fes el primer ingrés en el seu fons sobirà d’inversió, el país encara està aprenent a gestionar un autèntic gegant. Aquest vehicle pensat per invertir a l’estranger els resultats de les vendes del petroli i el gas del país ha acumulat una fortuna més gran del que mai ningú s’hauria imaginat, gràcies a uns preus del petroli excepcionals. A mesura que els beneficis directes del petroli es vagin reduint -al voltant d’un 46% del total esperat dels guanys pel petroli i el gas de Noruega no s’ha realitzat- la importància del fons creixerà. Els ingressos anuals que genera actualment sobrepassen de manera regular els guanys per la venda de petroli.

Aquesta setmana el valor del Pension Fund Global era de 7,3 bilions de corones (uns 800.000 milions d’euros), més del doble del PIB nacional. No hi ha cap fons sobirà que sigui més gran. És propietari de més del 2% de totes les accions que cotitzen a Europa i de més de l’1% mundial. Les participacions més grans -entre les més de 9.000 empreses en 78 països- les té a Alphabet, Apple, Microsoft i Nestlé. A l’hora de dissenyar el fons, Noruega la va encertar. No té garantida la independència a la Constitució, però està protegit com una unitat separada en el si del banc central, supervisat pel ministeri de Finances i controlat pel Parlament. Es gestiona de manera transparent i cada inversió queda explicada a la seva web.

Altres fons poden intentar copiar aquestes estructures, però se’ls faria molt difícil imitar els valors nòrdics que les inspiren. Yngve Slyngstad, director del fons, diu que el creixement els va arribar “més ràpid del que qualsevol s’hauria pogut imaginar”, i que una certa cultura de confiança política va propiciar que el fet d’estalviar el màxim possible no suscités cap controvèrsia.

Els valors nòrdics

Hi ha una regla pressupostària que impedeix que el govern retiri més del rendiment anual previst del fons (actualment fixat en 4% l’any). Teòricament, el capital no es toca mai. Martin Skancke, que solia supervisar les operacions del fons des del ministeri de Finances, atribueix aquesta confiança de què gaudeix la institució als nivells relativament alts d’igualtat i homogeneïtat cultural. El fet que moltes zones rurals tinguin molt present la pobresa en què vivien fa només dues generacions també hi ha ajudat.

Amb tot, les expectatives del fons poden canviar, com també està canviant la mateixa Noruega. Els noruecs que condueixen Teslas són avui menys tímids a l’hora de parlar de la seva riquesa. Els que tenen menys de 50 anys només han conegut un món en què els 5,2 milions de noruecs figuren entre els més rics del món. La immigració és més alta que mai, sobretot després de l’arribada de refugiats sirians. Progress, el partit populista i antiimmigració, fa temps que demana que s’inverteixin més diners provinents del petroli en temes interns. Com a soci menor de la coalició de govern des del 2013, i encarregat del ministeri de Finances, ha moderat les seves urgències malbaratadores.

Però en la primera meitat d’aquest any el govern per primera vegada ha tret més diners del fons dels que hi va ingressar procedents del petroli: n’ha retirat uns 5.000 milions d’euros. La baixa rendibilitat dels últims temps ha implicat que el capital del fons també es reduís lleugerament.

És massa d’hora per intuir la tendència a llarg termini, però alguns es mostren preocupats. “És molt difícil saber que tens una gran quantitat de diners a la tauleta de nit i estrènyer-te el cinturó a la vegada”, explica algú molt proper al fons. Slyngstad és optimista, però reconeix que hi ha poques democràcies al món que mantinguin fons sobirans: els polítics sempre prefereixen gastar més i rebaixar els impostos. I nega que mai hagi sentit cap pressió política.

Però els desitjos d’alguns creixen de manera evident -si no per gastar més, almenys per utilitzar el fons de manera diferent-. Una de les queixes és que el relativament modest benefici sobre inversió en dòlars (5,5% anual des del 1998) reflecteix una excessiva prudència entre els gestors del fons.

Sony Kapoor, un dels principals crítics del fons, argumenta que “ha fallat” l’última dècada, ja que no ha sabut invertir en els mercats emergents, i ha ignorat actius que no cotitzen, com són les infraestructures. Diu que, de resultes d’això, el fons ha deixat escapar “de 100.000 a 150.000 milions de dòlars”. I el que és pitjor, afirma, és que aquesta suposada prudència, de fet, l’ha exposat a un alt risc per haver concentrat els seus actius en les economies riques.

Inversió ètica

Els defensors de l’estratègia del fons rebutgen aquesta crítica, i defensen que els països més pobres sovint ofereixen poques oportunitats d’inversió. Però aquesta no és l’única crítica de Kapoor i d’altres. En una democràcia, els valors morals compten. L’ètica de la inversió cada vegada es debat amb més intensitat. Polítics, ONG i d’altres afirmen sovint que les consideracions morals haurien de pesar més que qualsevol altra, fins i tot que la dels beneficis. El fons es nega a invertir en empreses de productes considerats poc ètics, com el tabac o les armes. També s’està tornant molt activista en la manera d’enfocar la cartera, i es va desprenent de les empreses considerades obertament corruptes i assenyala aspectes sobre el mal ús que algunes empreses fan de l’aigua i de l’energia, o apunta qualsevol risc que alguna empresa es pugui estar aprofitant del treball infantil.

A més, cada vegada té menys pèls a la llengua a l’hora de denunciar els alts sous dels executius. Recentment ha anunciat que se sumarà a les demandes judicials contra Volkswagen arran del Dieselgate. El fons ha rebut indicacions del Parlament perquè col·labori en la lluita contra el canvi climàtic. Per tant, l’1% de la seva cartera són inversions en empreses considerades verdes i s’ha tret de sobre empreses molt contaminants.

Aquest tipus de restriccions creen dilemes. El fons segueix invertint en petroli, per exemple: Royal Dutch Shell és un dels seus hòldings més grans. Els assessors ètics del fons diuen que pot aconseguir més resultats amb la promoció de bones pràctiques entre les empreses del sector del petroli. Però un exassessor reconeix que les instruccions sobre el canvi climàtic del fons fan que aquestes inversions siguin una “paradoxa”.

El fons exporta els valors i també el capital noruec. En el futur, també podria girar l’esquena a alguns productes més -el sucre i el menjar ràpid, posem per cas, per l’obesitat-. De moment, els gestors del fons no temen que confegir una llista negra amb 100 empreses o més tingui costos financers seriosos. Però no neguen que algunes decisions ètiques comporten situacions en què caldrà fer equilibris. Els seus accionistes, els mateixos noruecs, no sempre els deixaran fer el que està bé per damunt del que aporta beneficis.

Més continguts de