ENTREVISTA

Eloi Badia : “Sobta que una concessió franquista es mantingui en ple segle XXI”

Entrevista al regidor d’Emergència Climàtica i Transició Energètica i vicepresident de l’AMB

Eloi Badia és regidor de l’Ajuntament de Barcelona pels comuns i vicepresident de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), entitat que és accionista amb un 15% de la societat mixta d’abastament l’aigua a 23 municipis metropolitans que aquesta setmana ha sigut avalada pel Tribunal Suprem.

Sorprès amb la sentència?

Realment no ens esperàvem que es pogués fer aquesta esmena a la totalitat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè era l’àmbit de la cassació. Sembla que es torni a obrir el judici, que es torni a analitzar la prova sense que hi hagi hagut la compareixença de les parts. Per tant, aquí no hi ha hagut dret de defensa de ningú. Sorprèn.

A què es pot atribuir?

La sentència s’havia de pronunciar sobre la lliure concurrència en la licitació d’un servei fonamental. Els defensors de la lliure competència crec que no han d’estar ara mateix gens contents. Valida que aquesta adjudicació pugui ser a dit, fins a l’any 2047, en un negoci valorat en 1.000 milions d’euros. La sentència havia de dirimir si la companyia Agbar podia mantenir un negoci que li reportarà beneficis. Sobta que aquí ens aparegui una concessió franquista que ja en el seu dia no complia la legislació, que no compleix tampoc les legislacions actuals i que es manté en ple segle XXI. Malauradament, el Suprem ha dictat aquesta sentència, en què és sorprenent que una concessió de captació del Llobregat permeti gestionar un servei a l’àrea metropolitana durant 95 anys.

L’alcaldessa Ada Colau ha estat molt dura amb el Suprem.

Han tardat molt, ha passat per tres sales, i no sé si és casualitat o curiós que hagi acabat a la sala que va atribuir als ciutadans el pagament de les despeses hipotecàries, defensant els interessos privats. A diferència del Tribunal Superior, que intentava introduir el punt de vista de l’interès general, el Suprem ara només determina si hi ha interessos privats consolidats. És molt més dolosa en aquest sentit.

I què creu que ha passat?

No ho sabem. Però que els interessos econòmics treballen és evident. I segurament l’administració pública no té tanta capacitat. Portem dos anys en què hem vist tota mena de congressos on es parlava de la sentència, hi ha acords anòmals amb el Consell General del Poder Judicial. Que les multinacionals formin els jutges en temes en què estan implicades amb un clar conflicte d’interessos és anòmal.

Com afecta la municipalització?

La sentència del Tribunal Superior ens permetia anul·lar tots els acords i això ens situava en el punt de sortida. D’alguna manera teníem més fàcil la municipalització. Ara ho tenim més difícil, però ni molt menys impossible. Si la ciutadania volgués una municipalització i hi hagués aquesta majoria en els consells municipals i el consell metropolità, ho iniciaríem demà mateix. Hi ha una enquesta de Gesop que diu que el 80% dels ciutadans volen la gestió pública, però un 80% de la gent té el subministrament amb gestió privada. La municipalització seria factible, segurament per la via del rescat, com va ser el cas de Berlín. Aquí estem pagant un servei que dona uns dividends que van a parar a uns accionistes, però podem tenir un servei públic que obté uns beneficis que van a rescatar una concessió. Si agafem els números que va donar en el seu dia Agbar, podem pagar 1.000 milions en beneficis, que són els que s’embutxacarà amb aquesta concessió, o dedicar-los a rescatar la concessió. Jo ho tindria clar. Però és veritat que les majories són les que són i no és clar que ara en tinguem.

Què faran sense majoria? L’alcaldessa parlava de canvis legals...

Evidentment cal una reforma del poder judicial, no només per aquesta sentència. Cada cop és més evident que s’han de fer canvis legislatius per aclarir, per exemple, el lucre cessant d’un servei a futur. Ara és més costós defensar que un servei públic s’ha de donar públicament que privatitzar-lo. Cal una legislació que permeti als ajuntaments exercir la sobirania i complir el mandat ciutadà. Això són reformes legals, i després hauríem de fer un estudi del que suposa remunicipalitzar el servei.

Però caldria una consulta popular?

Les eleccions ja són una consulta. La privatització no es va fer amb una consulta, i en canvi la gestió pública sembla que s’hagi de fer amb la multiconsulta. No cal consultar que un servei públic es presti públicament. Potser sí que externalitzar un servei bàsic pot requerir ser referendat. No és normal que es produís l’inici d’aquesta privatització un 8 d’agost i no es donés audiència als municipis. Sabíem que en la consulta que es va fer a l’Ajuntament de Barcelona els informes desaconsellaven fer aquest procés. Va ser una privatització que ens va costar 200 milions d’euros que s’hauran de tornar d’aquí a dos anys.

La tarifa de l’aigua ha baixat els últims quatre anys, però l’empresa continua donant dividends.

S’havia arribat a uns beneficis anuals de 40 milions d’euros. Costa pensar que surtin d’un servei com l’aigua. D’aquí que nosaltres busquem estalviar sobrecostos en el servei i també costos sumptuaris, a part d’ajustar el marge. A més no hi ha risc, els beneficis estan assegurats. Hem aconseguit rebaixar un 9% la tarifa en quatre anys. Amb un model públic hi hauria dos conceptes a retallar: el marge, parlem de fins a 40 milions, i el cànon de coneixement, valorat en 10 milions a l’any. Uns 50 milions que no caldria pagar i que podríem dedicar a abaixar el rebut, fer inversions o millorar el gust en boca.

¿Que s’hagi tombat el reglament de participació ciutadana evidencia la gran influència que té Agbar?

Ens han posat 22 contenciosos, dues querelles, ens han impugnat el reglament de participació... Actuen a tots els nivells. Hi ha una pressió per terra, mar i aire per defensar uns interessos privats en un servei que és públic.