L'Europa petita: no són dues velocitats, és una esquerda en tota regla

BarcelonaLa vella Europa ho està tornant a fer: decebre. La cimera del tot o res encara no ha acabat, li queden llargues hores de negociació, però els senyals de fractura enviades ja des de Brussel·les pels socis del club són inquietants. En essència, sabem tres coses: que a la Unió s'obre camí un nucli dur de països regits per una major disciplina fiscal sota amenaça de sancions creïbles, que el Regne Unit lidera una petita però significativa facció rebel que baixa del vaixell de la major integració i que no s'ha pogut fins ara construir un mur prou sòlid per contenir la crisi.

Els mercats s'han llevat escèptics. Al cap i a la fi, els principals actors que participen a la cimera estan complint exactament amb el que havien dit que farien: el Regne Unit ja havia avisat que vetaria qualsevol pas endavant que no deixés a banda de certa regulació financera la poderosa City londinenca, Alemanya havia avisat que la unió econòmica i fiscal estaria oberta a tothom però que els estats que no volguessin una major integració no podrien evitar el salt endavant, França havia insistit que la via intergovernamental era l'única possible sota la pressió dels mercats i Espanya havia promès fer tot el que li diguessin a canvi d'ajuda per no caure en l'abisme d'un rescat.

A Brussel·les es consagra l'Europa de les dues velocitats, però el sentit del terme no sembla adient: els membres del club no avancen cap al mateix objectiu, al qual uns hi arriben abans i els altres més tard, sinó que parlem d'una Europa a la carta, que deixa el Regne Unit, Hongria i qui sap si més països (txecs, suecs), fora d'un dels cercles concèntrics de la construcció europea. Els euroescèptics britànics podran brindar, contents. L'horitzó de fons del projecte europeu s'aclareix, a falta de com es plasmi el nou nucli dur que pilota l'eix franco-alemany.

El repte immediat, com desactivar la virulenta crisi del deute sobirà, no sembla haver aportat fins ara gaires novetats: hi ha tallafocs que talli de soca-rel el contagi. Sí, veiem avenços en el control sobre la gestió dels comptes dels estats membres sota amenaces de sancions que guanyen en automatisme, però els objectius d'austeritat pressupostària i de contenció del deute al cap i a la fi ja són a Maastricht, i de multes per incompliment mai no se n'ha pagat cap. El fons de rescat temporal inventat a corre-cuita per la UE i el mecanisme de rescat permanent que s'avança a l'any que no estan prou nodrits de recursos. Els missatges que arriben de Brussel·les només incideixen en la disciplina fiscal i en l'embolic jurídic de com reinventar-la. No ha arribat cap senyal clar que el Banc Central Europeu (BCE) pensi sortir a escena, ni que sigui amb una promesa d'actuació contundent a canvi de tanta austeritat, per ajudar a què els estats més castigats puguin finançar-se, i en condicions raonables. El president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi, va escampar el desencant ahir mateix quan va tancar-s'hi en banda. Ens queda el recurs al Fons Monetari Internacional (FMI), que arran d'aquesta crisi ha deixat de ser un cos estrany a la Unió Europea.