Economia 25/09/2016

Europa torna a posar sobre la taula la creació del contracte únic

La sentència europea sobre els interins aboca Espanya a una nova reforma laboral, la tercera en sis anys

Elena Freixa
7 min
Europa torna a posar sobre la taula la creació del contracte únic

Barcelona“La decisió del tribunal europeu obliga a fer una reforma legislativa a Espanya, el que està per veure és fins on arribarà”. Aquesta sentència de Jordi Puigbó, coordinador laboral del bufet Cuatrecasas, és unànime entre els advocats i experts laboralistes consultats per l’ARA després que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hagi instat a equiparar la indemnització per acomiadament d’una treballadora interina a la d’un empleat fix a Espanya. “Aquesta assimilació entre indemnitzacions de temporals i fixos obligarà a replantejar altres coses”, avisa Puigbó.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Els futurs canvis legislatius que imposa el tribunal de la UE poden conduir a la tercera reforma laboral que entoma el mercat laboral en sis anys i, com en les dues precedents del 2010 (amb el PSOE) i el 2012 (amb el PP), la possibilitat que s’implanti un contracte únic plana sobre el debat que haurà d’afrontar el pròxim govern central. La fórmula d’unificar els contractes revifa cada cop que es plantegen alternatives per acabar amb la dualitat laboral i redreçar l’actual desigualtat del mercat laboral, en el qual els treballadors fixos estan més blindats davant una eventual pèrdua de la feina mentre que el col·lectiu de temporals (que creix amb força des de fa dos anys) viu condemnat a l’encadenament de contractes, cada cop més fugaços i amb menys drets en cas de quedar-se al carrer.

Alguns experts veuen en la decisió judicial d’Europa una mostra clara que el mercat laboral s’encamina cap a aquest nou escenari, ja sigui un contracte únic estricte (que no existeix enlloc del món, esclar que la taxa d’atur d’Espanya pràcticament tampoc) o algun tipus de fórmula succedània que redueixi el ventall actual. Marc Carrera, del bufet Sagardoy, defensava aquesta setmana que el contracte únic reapareix a l’horitzó perquè la sentència del TJUE posa en qüestió la raó d’existir de bona part dels contractes temporals a Espanya, que era justament la seva indemnització més baixa per acomiadament.

Puigbó, de Cuatrecasas, no descarta que aquesta fórmula estigui en discussió en la pròxima reforma legislativa: “Caldria trobar un equilibri entre un marc flexible però que garanteixi seguretat al treballador”.

Caiguda agredolça de l'atur

La idea de contracte únic que reapareix periòdicament va néixer d’un grup d’economistes que plantejava un sol contracte amb una indemnització progressiva per acomiadament lligada a l’antiguitat del treballador. La proposta parlava d’una indemnització inicial de 8 dies per any treballat que anés creixent fins als 20 dies per any treballat o bé els 33dies per any en funció de si l’acomiadament té causa o no que el justifiqui. De tota manera, això només era una proposta i potser es podrien establir indemnitzacions diferents, siguin més altes o més baixes. La clau del contracte únic és que tothom tindria les mateixes condicions i no hi hauria dualitat.

Ciutadans va incloure aquesta proposta al seu programa electoral en les últimes eleccions i ha sigut damunt la taula en les negociacions -fallides- per formar govern amb el PP o amb el PSOE. En canvi, els agents que hauran de discutir una eventual nova legislació amb el govern (tant la patronal CEOE com els sindicats CCOO i UGT) no en volen ni sentir parlar.

Per als sindicats, la sentència que arriba d’Europa és una esmena a la discriminació que campa al mercat laboral, però adverteixen que això “no té res a veure” amb impulsar el contracte únic. Han avisat que s’oposaran a qualsevol intent d’“igualar per baix” les indemnitzacions dels acomiadaments i retallar els drets i protecció actuals dels treballadors. El secretari de la UGT, Josep Maria Àlvarez, ha avisat que una reforma laboral que anés en aquesta direcció seria interpretada com una “declaració de guerra”.

La CEOE també és contrària al contracte únic, tot i que amb arguments diferents. Des del seu punt de vista, l’estacionalitat d’alguns sectors de l’economia espanyola, com el turisme, fa impossible prescindir del contracte temporal i, per tant, tenir un sol tipus de contracte no és un model vàlid.

Efectes immediats

Mentre els canvis a la llei segueixen el seu curs lent per adaptar-se al que dicta la sentència europea, les conseqüències poden començar a visualitzar-se abans. Els treballadors interins, essencialment els que treballen per a l’administració pública a la sanitat o l’ensenyament, són els primers interpel·lats a recórrer als tribunals per reclamar una indemnització quan se’ls acabi el contracte. Els bufets d’advocats auguren un increment dels litigis amb la decisió del TJUE. La professora de dret laboral de la UB Núria Pumar sosté que els tribunals espanyols no tenen gaire marge: “Les decisions del TJUE estan per sobre de la llei estatal”, recorda.

Els sindicats també insten els treballadors temporals amb contractes eventuals o per obra i servei a reclamar aquesta igualtat quan se’ls acabi el contracte. Els que hagin patit aquesta situació en els últims dotze mesos també són a temps de dur el cas davant d’un jutge per cobrar la diferència d’indemnització que no han percebut.

LES CLAUS

1. ¿La sentència de la UE proposa el contracte únic a Espanya?

No esmenta en cap moment aquesta mesura directament, però experts laboralistes diuen que el tribunal condueix a aquest escenari a Espanya després d’haver sentenciat que els empleats interins han de cobrar la mateixa indemnització per acomiadament que els fixos.

2. En què consisteix aquesta fórmula d’un sol contracte?

La filosofia és crear un contracte que acabi amb les diferències entre fixos i temporals i que funcioni amb una indemnització per acomiadament progressiva, és a dir, que creixi a mesura que augmenta l’antiguitat. La proposta d’un grup d’economistes de fa uns anys proposava un punt de partida de 8 dies per any treballat que anés augmentant fins als 20dies per any que cobra ara un treballador indefinit a qui s’acomiada per una causa objectiva.

3. En quins països existeix aquesta situació contractual?

Si mai s’arriba a aplicar a Espanya, seria el primer país a implantar un contracte únic. El professor d’economia de la UB, Raül Ramos, reconeix que seria “un experiment” del qual no es poden predir els resultats a priori. També assegura, però, que la dualitat rècord del mercat laboral espanyol (molt més alta que la dels països de la UE) convida a explorar “solucions innovadores” per combatre la precarietat i l’atur actuals.

4. Què passa si no es canvia la llei actual?

Encara que el canvi legislatiu no serà immediat, els jutges hauran d’emetre sentències tenint en compte la decisió del tribunal europeu. Els experts auguren que els treballadors eventuals que recorrin tenen números que els jutges els donin la raó i els millorin les indemnitzacions per acomiadament.

La proposta dels experts

A FAVOR

Sergi Jiménez: “Si es fa bé, només té avantatges”

La sentència del tribunal europeu sobre l’equiparació d’indemnitzacions d’empleats temporals i fixos deixa un escenari confús sobre les implicacions que tindrà. En primer lloc, no queda clar si afecta només els interins o també la resta de temporals. Tampoc queda clar que el que s’estigui imposant sigui la creació del contracte únic. Hi ha risc que acabem caient en un nou bunyol.

El contracte únic, si es fa bé, només té avantatges. El problema és que hi ha interès a pintar el contracte únic com si fos el diable: tothom el tem tot i que ningú l’ha vist. Això pot forçar a anar cap a legislacions força enrevessades en el futur per evitar aplicar-lo.

La proposta desenvolupada per un grup d’economistes l’any 2009 passa per un sol tipus de contracte amb una indemnització creixent lligada a l’antiguitat i amb una doble escala segons si l’acomiadament és objectiu o no. Pot ser una solució per corregir l’alta temporalitat i les diferències entre temporals i indefinits. A la funció pública és especialment flagrant perquè un terç dels efectius de la sanitat tenen contractes temporals.

És cert que avui aquest marc laboral està poc testejat i en el sentit més estricte del terme no existeix enlloc més del món, però mantenir una postura radical contrària a explorar aquesta via està injustificat. D’entrada no implica l’abaratiment de tots els acomiadaments perquè els treballadors actuals no es veurien afectats. En canvi, el que sí que s’aconseguiria seria acabar amb la desprotecció que tenen avui els empleats eventuals (que són els que estan trobant feina al mercat laboral majoritàriament) envers els fixos.

Posar en marxa el contracte únic comportaria dubtes sobre si funcionaria o no, però és que fa 30 anys que arrosseguem aquest problema de la dualitat sense que res del que s’ha fet hagi funcionat. Ara tenim una legislació que propicia una alta rotació -fins i tot més elevada que als EUA, que és el mercat laboral més flexible-, on creixen els acomiadaments i les feines són inestables. Com ho resolem? La solució ha d’incloure la flexibilitat però ha de contribuir que la inestabilitat baixi, i el contracte únic pot ser una bona opció.

EN CONTRA

Núria Pumar: “Pot suposar més precarització”

La fórmula d’instaurar el contracte únic a Espanya per corregir la dualitat laboral té alguns riscos. Per començar, la seva discussió s’ha de deslligar del contingut de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE i que el que estableix és la no-discriminació d’empleats temporals i els indefinits amb l’argument que la durada determinada d’un contracte no és motiu perquè la compensació sigui més baixa en el cas dels interins.

El contracte únic, però, és una altra cosa i posar-lo en marxa és arriscat. D’entrada pot conduir a més precarització al mercat de treball. Si acomiadar en el primer any d’antiguitat en una empresa és més econòmic que fer-ho en el cinquè, el que s’està fent és igualar els drets d’indemnització per baix, de manera que els estables perdrien els drets adquirits.

Amb un contracte únic (amb indemnització progressiva) es legitimaria fer fora un treballador per qualsevol motiu i això aniria en contra dels compromisos assumits internacionalment per Espanya. No oblidem que la llei -després de la reforma laboral del 2012- ja preveu uns motius amplis per acomiadar amb justificació, per exemple, quan una empresa redueix ingressos sostingudament, tot i que no tingui pèrdues.

A més, la fórmula podria tenir un efecte pervers sobre el treballador, sotmès a una mena de període de prova etern i a una pressió constant perquè seria un treballador fix només fins que l’empresa volgués acomiadar-lo.

D’altra banda, igualar les indemnitzacions a 20 dies per any treballat tal com pot desprendre’s de la sentència no té per què frenar la contractació perquè no hi hauria una gran diferència. El cost laboral no s’ha de valorar només tenint en compte el cost de l’acomiadament. Hi ha altres factors que hi incideixen: els salaris han baixat durant els anys de crisi i ara hi ha bonificacions que ja abarateixen, per exemple, la contractació d’un treballador fix.

Segons el meu parer, és prioritari a Espanya establir mecanismes per evitar el frau que hi ha en bona part dels contractes eventuals i d’obra i servei, que sovint tenen durades que no s’expliquen i això és especialment greu en el cas de l’interinatge a l’administració pública.

stats