La cúpula de Caixa Catalunya, imputada per la ruïna immobiliària
La fiscalia estima en 721 M€ les pèrdues de l’entitat en projectes d’arreu de la Península i a Polònia
Barcelona"Hi ha caixes que tenien una immobiliària, però nosaltres érem una immobiliària que tenia una caixa”. Aquesta és potser una de les frases més cèlebres de Narcís Serra, expresident de Caixa Catalunya, per explicar com l’entitat es va embarcar en el boomdel totxo abans d’entrar en la crisi que va derivar en la fusió, intervenció, venda i desaparició de la que havia sigut la segona gran caixa d’estalvis catalana.
El jutjat d’instrucció número 2 de l’Audiència Nacional ha decidit posar la lupa sobre la manera com Caixa Catalunya operava en el negoci immobiliari, un mannà dels primers anys del segle que va acabar agreujant els efectes de la crisi financera a Espanya. Així, fins a 15 membres de la cúpula de l’entitat estan imputats en la causa per un presumpte delicte d’administració deslleial. Entre ells destaquen tres noms: Narcís Serra, expresident de la caixa entre el 2005 i el 2010 i símbol de l’antic poder socialista a Catalunya -que el va portar a ser conseller, alcalde de Barcelona, ministre de Defensa i vicepresident del govern espanyol-; Josep Maria Loza, el seu director general, assenyalat internament com a gran responsable de l’aposta immobiliària de la caixa, i Adolf Todó, que va substituir-lo en el càrrec i va dirigir l’entitat entre el 2008 i el 2013, quan la bombolla ja havia esclatat i l’entitat ja flirtejava amb el naufragi. Aquesta és la segona imputació a la cúpula, després de la que ja hi ha oberta per les pujades de sous a l’entitat.
Entre els imputats també hi ha Antoni Llardén, que des del 2007 és president d’Enagás, l’empresa de l’Íbex-35 que és propietària de la xarxa estatal de gas. Llardén era vicepresident de Caixa Catalunya en representació de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, històric feu socialista.
La decisió de l’Audiència Nacional qüestiona l’activitat immobiliària de Caixa Catalunya des de tres punts de vista. En primer lloc, posa en dubte la idoneïtat dels projectes en què es va embarcar; en segon lloc, qüestiona com va afrontar-ne la gestió, i en tercer lloc, recorda que en molts casos no es van complir ni tan sols les normes internes de l’entitat.
Falta de rigor
El jutjat exposa dos períodes diferenciats. Així, entre el 2000 i el 2007 es van prendre “decisions d’inversió i adquisició de compromisos econòmics rellevants”, mentre que entre el 2008 i el 2013 (quan l’entitat va passar a ser controlada pel FROB) “les decisions adoptades es refereixen als pactes de separació dels socis” en les aventures immobiliàries que havien emprès.
Caixa Catalunya, fins al 2005 presidida per Antoni Serra Ramoneda, es va llançar al negoci immobiliari amb totes les conseqüències, disposada a guanyar amb el totxo el que en el sector bancari costava més d’obtenir. En la denúncia de la fiscalia s’assenyalen 14 societats immobiliàries amb què participava en 28 projectes, entre els quals destaca l’aventura polonesa de l’entitat i on també figura el macroprojecte de Fuente Álamo, a Múrcia, objecte d’una investigació que va avançar l’ARA.
El modus operandi de l’entitat era sempre similar. Buscava un soci (que li oferia un terreny) i hi constituïa una societat per tirar endavant una promoció. I aquí començaven els problemes. “Van acometre les inversions confiant en la paraula del soci, sense informes externs previs independents del projecte i sense realitzar anàlisis exhaustives d’aspectes com la solvència i la capacitat dels associats”, diu l’Audiència.
Això va fer que Caixa Catalunya (a través de les seves múltiples immobiliàries) cometés errades de principiant, com ara no assegurar-se que els terrenys que adquiria eren urbanitzables. “Pràcticament tots els projectes immobiliaris tenien condicionat, en el moment de la seva aprovació, el seu desenvolupament a la consecució de tràmits urbanístics ineludibles i de resolució incerta”, explica la providència. A això s’hi afegeix que les immobiliàries de l’entitat compraven els terrenys als seus socis sovint sense preguntar-se quant n’havien pagat aquests i sense imposar cap clàusula de conflicte d’interessos, per la qual cosa es convertia en el company de viatge perfecte: tenia accés a liquiditat pràcticament il·limitada, poca experiència i no es blindava davant de possibles problemes. “Les operacions es van materialitzar sense la inclusió de clàusules resolutòries que cobrissin els interessos de l’entitat”, lamenta l’Audiència.
Les normes internes, ignorades
La investigació també determinarà per què es van tramitar operacions amb execució anterior a l’obtenció de l’autorització de la comissió executiva de la caixa, per què d’altres es van fer abans de ser ratificades pel consell d’administració i per què, finalment, algunes van ser aprovades per la comissió executiva per imports superiors al límit que podia decidir aquest organisme.
Fonts del sector explicaven ahir que caldrà veure com valora la justícia el que pot considerar-se una simple mala praxi en un sector que, en aquells anys, corria tant com podia per aprofitar el boom. Però la fiscalia té clar que Caixa Catalunya, rescatada amb 12.500 milions d’euros públics, en va perdre en aquelles operacions més de 720.
