Publicitat
Publicitat

Guillem López Casasnovas: "El finançament autonòmic només pot anar a pitjor"

Entrevista al catedràtic d’Economia de la UPF i expert en finançament autonòmic, membre de la comissió d’experts per abordar una reforma del finançament creada per Montoro
 

Quan Cristóbal Montoro va crear el 2016 una comissió d’experts per abordar una reforma del finançament amb representants de totes les comunitats i cinc savis triats per Hisenda, la Generalitat es va negar a enviar-hi ningú perquè va considerar inútil l’organisme. Per seguir-ho va confiar en el representant de les Illes Balears, el catedràtic Guillem López Casasnovas, que ara fa un balanç cru de la proposta que han acabat presentant els experts.

¿Diria que ha sigut un fracàs la comissió d’experts per reformar el finançament?

No s’ha plantejat com un problema d’estat sinó com un poc més del mateix. Les comunitats, cadascuna defensant el seu punt de vista, i l’Estat, dirimint disputes en la batalla dels diners a repartir; no donava per més. Amb aquest plantejament només pot anar a pitjor.

La proposta final perpetua un sistema que s’ha demostrat que no satisfà a gairebé ningú.

El manteniment d’una compensació transitòria afavoreix l’ statu quo de les comunitats sobrefinançades. L’anivellament, que ara podrà ser total i per a tots els serveis, va bé a les comunitats que, sense vocació d’autogovern, no volen saber res de responsabilitat fiscal. I l’absència de compromís per millorar la suficiència financera del sistema satisfà l’Estat, que és qui continua amb la clau de la caixa. L’invent de l’IVA col·legiat no és factible, pel consens que exigeix, i és absurd, ja que la recaptació que suposaria es mutualitza entre tots en lloc de revertir a cada comunitat segons les seves bases. Això afavoreix els recentralitzadors, que així poden dir que si les comunitats volen més diners, que apugin totes alhora els copagaments i els impostos indirectes, i així assumeixen la mala premsa d’una cosa que hauria de fer l’Estat, que s’ho estalvia. I no comprometre’s a quitances permetrà que, quan el ministre les doni, es vegi com una mostra de magnanimitat i se supediti encara més l’autonomia dels afectats. Tot això amb una geometria variable en què de vegades depèn del partit que mana i moltes altres de la necessitat dels governs d’arribar a final de mes. Els experts, d’una manera molt poc sàvia, s’han prestat a aquest joc.

¿Amb aquesta proposta queda dinamitat el principi d’ordinalitat?

El que es perd per sempre és la referència d’ordre de les diferents capacitats tributàries de cada comunitat. Això permetia contrastar les contribucions ordenades en el rànquing amb les transferències rebudes, a manera de balança fiscal del component autonòmic entre el que una comunitat aporta i el que rep. Això es deu al fet que ara els impostos indirectes participats no s’imputaran com a capacitat fiscal pròpia de cada comunitat amb els coeficients de consum relatiu que donava l’INE, sinó que es distribuiran per població corregida. Això és un disbarat. En tot cas, l’ordinalitat restant que doni la recaptació per renda espero que sí que es respecti malgrat els vots particulars en contra d’Andalusia i Extremadura.

¿Es perpetua la dualitat entre les comunitats del règim comú i el País Basc i Navarra?

Sí. Al forat d’encaix martellejat que deixa ara la reforma a les comunitats de règim comú és impossible reencaixar-hi les comunitats ara desencaixades (les forals) o les que ho pretenen. S’ha perdut una oportunitat de mostrar amb fets i no amb paraules que es vol afrontar la plurinacionalitat i que es camina cap a un estat federal de veritat.

Com s’hauria d’abordar una reforma integral? Quins elements hauria d’incorporar?

Reconeixent la realitat de la diversitat d’Espanya. Ni Catalunya és Extremadura ni les Illes són la Rioja. Voluntat d’autogovern, llengua, cultura i aspiració nacional difereixen notòriament. El que la mateixa Constitució reconeixia com a comunitats de via ràpida i via lenta, “ nacionalidades y regiones ”, hauria de traduir-se en el finançament en comunitats que accepten la via de la capacitat fiscal, a la basca, però amb solidaritat, i aquelles a les quals ja els va bé la via de les transferències sobre la base de les necessitats fiscals estimades per l’Estat. Tractar igual els desiguals és injust i imprudent, a més d’erroni, ja que no podrà canviar les realitats.

Fins on ha d’arribar la solidaritat de les comunitats més riques? ¿Hi ha d’haver un anivellament total o només dels serveis fonamentals de l’estat del benestar?

Queda clar que si l’anivellament és total i per a tots els serveis, ens podem demanar quins incentius hi haurà per exercir la responsabilitat fiscal. Jo no veig més solidaritat que la personal, que és la que s’expressa sobre el territori amb la diferència entre el pes del PIB de cada comunitat i la seva recaptació. Fora de la progressivitat fiscal per ajudar a finançar serveis bàsics, les polítiques de desenvolupament regional són una qüestió més de política econòmica que de finançament autonòmic.

¿És bo un sistema basat en una participació en una cistella d’impostos? ¿S’hauria de tenir més en compte l’esforç fiscal de cada comunitat o de cada ciutadà?

Esclar, i l’IRPF és el que millor l’identifica. En els indirectes, excepte per a la fase minorista, és lògica la seva harmonització, i l’impost de societats algun dia hauria de ser europeu, més que estatal o autonòmic.

¿S’haurien d’introduir factors correctors, com el cost de la vida, els preus i la inflació, o fins i tot els serveis rebuts en cada comunitat?

Certament. És una evidència que un euro no permet accedir a una mateixa cistella de serveis sobre el territori. La meva insistència ha aconseguit el compromís que el tema s’estudiï en una comissió futura.

¿És vàlid un sistema basat en unes bestretes en funció d’unes previsions d’ingressos i una liquidació real dos anys i mig després?

No ho és. Hi ha problemes per buscar alternatives, especialment si es manté l’exclusivitat recaptatòria de l’agència estatal tributària.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT