L’impost sobre actes jurídics documentats (IAJD) ha estat l’últim peó en la batalla per saber qui ha de pagar les despeses associades a la hipoteca, si el banc o nosaltres. La qüestió no és menor, perquè estan en joc milers de milions d’euros que els bancs hauran de tornar als seus clients, o bé se’ls quedaran. Potser per això sembla que al Tribunal Suprem les cames li fan figa a l’hora de dictar una sentència definitiva: en va emetre una el 28 de febrer a favor de la banca, i el 17 d’octubre se’n va desdir, després d’un recurs de les associacions de consumidors.
Tanmateix, i no tenint-ne prou amb aquests canvis de parer, l’òrgan judicial novament es va contradir l’endemà per veu del president de la sala del contenciós administratiu, Luis María Díez-Picazo, que va deixar en suspens l’última sentència. Després, enmig de l’enrenou social i les protestes, el president del Suprem va anunciar l’ajornament de la decisió final fins a un ple el 5 de novembre. Aquesta mena de coitus interruptus que ha practicat el Suprem ha deixat nombrosos consumidors hipotecaris amb cara de pallús i amb la sensació que la maniobra està destinada a donar oxigen a les entitats financeres perquè redissenyin la seva estratègia en els productes hipotecaris, segurament encarint-los.
És molt possible que sigui així; sembla que la sentència final serà la mateixa que es va emetre el dia 17, a favor dels clients. De fet, no va ser una sinó tres les sentències que van dictar els jutges del Suprem en el mateix sentit, potser per reforçar-se davant les pressions dels bancs o fins i tot del mateix Díez-Picazo, que vigilava el tema molt de prop. A més, el president de sala es va queixar d’haver-se assabentat de la sentència per la premsa.
La impressió general, però, és que Díez-Picazo ha volgut obrir un període durant el qual la banca pugui pressionar a gust la judicatura. S’ha publicat que aquest magistrat va ser imposat com a president de sala amb pressions del president del Suprem, Carlos Lesmes, i també que ha impartit classes de dret a alts executius bancaris. Les sospites de vincles semblen inevitables encara que no han sigut demostrades. Podem ha posat a Díez-Picazo una querella per prevaricació.
Un temps que val or per als bancs
Què hi pot guanyar la banca amb aquesta marxa enrere del Suprem? Molt: si aconsegueix fer la pressió efectiva, podria forçar una solució suposadament salomònica: a partir d’ara l’IAJD el paguen els bancs, però la mesura no té caràcter retroactiu. És a dir, que no haurien de tornar als clients els 6.500 milions. Ja hi ha una sentència de l’organisme en aquest sentit que podria establir jurisprudència. Un mal menor per a les entitats seria que el caràcter retroactiu es fixés en només quatre anys. El 5 de novembre sabrem qui ha collat el Suprem amb més força, si els drets dels consumidors o el lobi bancari.
