Immigració: com fer que tothom hi guanyi
Tant els migrants com els països receptors poden veure’s beneficiats si tenen clar què han de fer
Imagineu-vos que us ofereixen una feina pel triple del vostre sou actual, però abans heu de traspassar una porta i els que en tenen la clau es neguen a obrir-la. Potser estaríeu disposats a pagar-los perquè us deixessin passar. Si això és just o no, són figues d’un altre paner. Ells tenen la clau i vosaltres no. Si els donéssiu una part de l’increment del vostre sou, tant els uns com els altres hi sortiríeu guanyant.
Aquesta és una analogia de la política migratòria mundial. Quan els immigrants es traslladen d’un país pobre a un de ric, solen passar a guanyar entre tres i sis cops més que abans. Si es permetés migrar a tothom que volgués, el món seria el doble de ric, segons un estudi. Tot i això, aquest augment considerable no es pot acomplir perquè s’obliga la majoria d’emigrants potencials a quedar-se allà on són. La porta està tancada i els votants dels països rics en tenen la clau.
¿Hi ha alguna manera d’obrir la porta? No s’ho planteja gairebé ningú. Als països rics el debat oscil·la entre catastrofisme i moralisme. Nacionalistes com Donald Trump o Viktor Orbán presenten els immigrants com una amenaça per a la cultura, els sous i la vida autòctona.
Seria més pragmàtic pensar en termes de costos i beneficis i de la seva distribució. Els principals beneficiaris de la immigració són els mateixos immigrants, que passen a guanyar molt més i, en molts casos, fugen de l’opressió o el sexisme. Els seus llocs d’origen es beneficien dels diners que envien a la família i dels coneixements que hi porten quan hi tornen.
Els beneficis per als països
Els països d’acollida també obtenen beneficis considerables de la immigració. Els immigrants qualificats prenen el pols dels pacients, fan de programadors informàtics i ajuden les empreses locals a fer negocis amb el seu país d’origen. La probabilitat que els immigrants muntin un negoci dobla la dels autòctons. Els immigrants que fan feines manuals abarateixen serveis com la lampisteria o la missatgeria. Encara que els immigrants puguin arribar a fer baixar els sous dels treballadors autòctons amb una qualificació similar, aquest efecte és tan modest que els economistes no estan segurs que existeixi.
El cost més important de la immigració és el més difícil de mesurar. És cultural. A molts ciutadans els agrada la seva societat tal com és. Alguns es crispen quan senten llengües estrangeres a l’autobús o quan una mesquita substitueix una taverna. Com que els immigrants tendeixen a agrupar-se en zones concretes, hi ha llocs que es transformen amb una rapidesa incòmoda. Els demagogs exalten aquests sentiments exagerant desaforadament l’amenaça que representa una irrisòria minoria d’immigrants, en particular en relació amb la delinqüència.
Sobreposar-se a aquestes objeccions serà difícil. Però no impossible, sempre que els dirigents polítics respectin quatre principis. En primer lloc, el control de les fronteres és important. En segon lloc, els immigrants han de pagar a la seva manera. La majoria ja ho fan, però és determinant dissenyar polítiques que ho fomentin facilitant-los que treballin i dificultant-los, almenys temporalment, que reclamin prestacions socials.
El tercer principi és que cal ser creatius. Sovint s’elogia el sistema de punts d’Austràlia, que dona preferència als immigrants joves, que parlen anglès i tenen competències útils. És ràpid, transparent i acollidor. Però, alhora, Austràlia exclou despietadament a tothom qui intenta entrar sense permís. El sistema té el suport de la majoria dels australians perquè senten que tenen el control.
També val la pena provar més sistemes basats en el funcionament del mercat. Els països podrien subhastar visats entre els aspirants adinerats a immigrar. A més, per als qui encara no es puguin permetre entrar a la subhasta, es podria permetre l’entrada de més immigrants però aplicar, durant un cert temps, un gravamen addicional al seu salari i transferir els diners recaptats a la ciutadania. Si aquest és el preu que cal pagar per entrar, molts immigrants es decantaran per assumir-lo. D’altra banda, si els votants veuen que obtenen un benefici econòmic de la immigració, potser la construcció d’una mesquita deixarà de resultar-los tan molesta.
La importància del ritme
I el quart principi: el ritme és més important que no pas els nivells absoluts. L’oposició política a la immigració es dispara amb els increments sobtats de l’afluència d’immigrants. El 2015, a Alemanya, la immigració neta es va més que duplicar, fins a arribar a 1,2 milions de persones, cosa que va suscitar una reacció en contra. Tot i això, a Alemanya el percentatge de població nascuda a l’estranger és del 16%, que podem comparar amb el 29% d’Austràlia. Això demostra que un país amb unes polítiques assenyades pot estar el doble d’obert a la immigració que Alemanya sense que hi hagi el més mínim indici del desastre que pronostiquen els nativistes.
