IGUALTAT

Islàndia obliga per llei a demostrar que homes i dones cobren igual

Les empreses s’hauran de sotmetre a auditories externes per provar que no discriminen per sexe

En una freda tarda d’octubre, Frida Ros Valdimarsdottir, una antiga assistent social convertida en defensora dels drets de la dona, va sortir de l’oficina a les 14.38 hores i va anar a la principal plaça de Reykjavík, on s’havia aplegat una multitud de dones. El motiu: volien tenir el mateix sou per la mateixa feina que els homes.

La protesta formava part d’una onada de queixes per la igualtat d’ingressos que havia mobilitzat desenes de milers de dones en aquesta petita nació isolada, on les protestes sovint produeixen canvis. “Durant dècades vam dir que arreglaríem el problema”, diu Valdimarsdottir, la presidenta de la Associació Islandesa de Drets de la Dona i organitzadora de la manifestació. “Però les dones continuen cobrant menys, i això és una bogeria”.

El govern vol canviar aquesta dinàmica, i per això dimarts passat es va convertir en el primer país a introduir lleis que obliguen les empreses a provar que estan pagant igual als homes i les dones.

Ja fa mig segle que Islàndia té lleis que obliguen a la igualtat salarial, que pressionen les empreses i el govern a reduir la distància gradualment. Però els polítics islandesos consideren que si no es fa de manera més coercitiva, el desequilibri no es tancarà mai. “Volem eliminar l’última de les barreres de gènere a la feina”, defensa Thorsteinn Viglundsson, ministre d’Afers Socials i Igualtat. “La història demostra que, si vols progrés, l’has de forçar”.

Amb una població de 330.000 persones, Islàndia és pionera en la protecció de la igualtat de gènere. Els països nòrdics lideren la majoria de la resta de països en polítiques d’igualtat que inclouen quotes als consells d’administració i generoses baixes per paternitat i maternitat. Amb tot, la igualtat salarial i la inclusió en els alts càrrecs empresarials és una assignatura pendent a Islàndia. Segons el mateix govern, les dones de l’illa guanyen entre un 14% i un 20% menys que els homes.

Segons l’Organització Internacional del Treball, el desequilibri salarial per sexe no es tancarà en 70 anys si no es fan més esforços. Islàndia vol que aquesta distància desaparegui en cinc anys.

Frida Ros Valdimarsdottir va descobrir que un comptable de l’Ajuntament de Reykjavík cobrava quatre cops més que ella com a responsable d’un equip de deu assistents socials, la majoria dels quals eren dones. Més endavant, la ciutat va ajustar el sou del seu antic lloc de treball per pràcticament equiparar-lo al d’un comptable, i va apujar els salaris de la resta de l’equip.

Moltes empreses de l’illa ja reconeixen voluntàriament un acord d’igualtat salarial firmat entre les patronals i els sindicats. Però les organitzacions empresarials creuen que no s’ha d’imposar, sobretot tenint en compte la càrrega burocràtica que suposa, especialment per a les petites empreses. “Les empreses haurien de fer-ho per al seu propi benefici i el dels seus treballadors”, afirma Halldor Thorbergsson, director general de la Confederació d’Ocupadors Islandesos. “Però no s’hauria de convertir en llei”.

Recels a la intervenció pública

Les empreses d’altres països també recelen de la intervenció governamental, inclòs el Regne Unit, on recentment s’ha obligat les empreses de més de 250 treballadors a fer públiques les seves diferències salarials per gènere. Àustria i Bèlgica tenen normes similars. Als EUA i Suïssa, les empreses que s’adjudiquin un contracte federal han d’informar el govern dels seus salaris per gènere.

El 1974 un 90% de les dones islandeses van deixar les seves feines i les seves llars per demostrar com la societat es veuria afectada si elles no treballessin. Aquell punt d’inflexió va acabar amb el nomenament de la primera dona escollida democràticament com a presidenta. Va ser Vidgís Finnbogadóttir, el 1980. Avui, al voltant de la meitat dels diputats del Parlament són dones, un 80% de les dones treballen i, gràcies a les quotes obligatòries, gairebé la meitat dels consellers empresarials també ho són. Tot i així, les dones encara tenen menys poder econòmic que els homes. Els alts directius i càrrecs intermedis són majoritàriament homes, i la distància salarial és especialment persistent per a les mares treballadores.

Les noves normes requeriran que les grans empreses i les agències governamentals facin -a partir de l’any vinent- auditories i obtinguin un certificat de compliment de les normatives d’igualtat salarial. Les empreses de més de 25 treballadors ho hauran d’aplicar el 2022. Les empreses hauran d’avaluar cada lloc de treball, des del personal de neteja fins als alts directius, per identificar on hi ha una diferència de més del 5% en el salari entre homes i dones.

Tot i que el procés requereix temps i diners, les empreses que faran les auditories asseguren que els costos no seran insalvables. “¿La qüestió és: les empreses estan compromeses?”, es pregunta Arni Kristinsson, director general de BSI Iceland, una empresa que farà alguna d’aquestes auditories. “A les empreses que ho estan ja estem veient que la distància salarial es redueix” fins a un 3%.

A Catalunya la bretxa salarial és del 26%

A Catalunya el problema de la bretxa salarial no només també existeix, sinó que en els últims anys s’ha ampliat. En concret, les dones cobren de mitjana un 26% menys de salari a l’any que els homes, segons un estudi de la Generalitat basat en les últimes xifres disponibles, del 2014. El repunt supera fins i tot els nivells del 2008, quan la bretxa salarial entre gèneres era del 24%.

L’estudi també revelava que la diferència es nota més en les remuneracions més baixes, on la bretxa arriba al 42,6%.

Per al Govern, hi ha tres motius clau que expliquen aquestes diferències: la infravaloració de la feina feta per les dones, l’escassa presència en els llocs directius -i, per tant, que tenen un salari més alt- i el repartiment desigual entre homes i dones a l’hora de conciliar la vida professional i la familiar.