MACROECONOMIA

Itàlia, la gran perjudicada per l’arribada de l’euro

El país transalpí ha vist caure el seu PIB per càpita des de l’arribada de la moneda única

“El malalt d’Europa” és el dubtós títol que a la premsa anglosaxona es disputen regularment França i Itàlia. Els dos països són membres del G-7. Però, a diferència de França, Itàlia ha patit un acusat declivi econòmic en els últims 20 anys i, com la resta de la perifèria de la zona euro, no ha superat del tot l’anterior crisi.

De fet, Itàlia és la gran damnificada per la moneda única, fet que la converteix en la baula feble de la UE i en el país amb més incentius per tornar a la seva moneda anterior. A què es deu aquest declivi?

Una de les raons principals és la productivitat, entesa com l’eficiència a l’hora de produir béns i serveis. Com es veu en el gràfic adjunt, des de l’entrada en vigor de l’euro el gener del 1999, el producte interior brut per càpita d’Itàlia ha crescut a un ritme molt inferior al d’altres països -inclòs Grècia-, i en alguns moments fins i tot va arribar a estar per sota. El PIB per càpita serveix per comparar la riquesa de cada país, però -tot i que hi ha indicadors millors- també mostra la productivitat (quant produeix cada habitant).

La productivitat italiana s’ha mantingut plana o negativa des de principis d’aquest segle, mentre que la del nord d’Europa i, sobretot, la d’Alemanya ha crescut a un ritme constant. De fet, el 2017 el Fons Monetari Internacional ja va avisar en un informe que “els països de la zona euro van experimentar convergències constants del PIB per càpita en les dècades precedents a la introducció de l’euro, però aquesta convergència s’ha aturat des de llavors”. La manca de convergència, segueix, “reflecteix que la productivitat es va quedar enrere” en els països amb rendes més baixes, com Itàlia. El resultat és que Alemanya és cada cop més competitiva mentre que la perifèria s’estanca. I, abans de l’euro, les caigudes de competitivitat d’un país es podien compensar abaratint els productes propis amb devaluacions de la moneda, però ara això és impossible.

Itàlia va importar 76.000 milions de productes germànics el 2019. Tanmateix, aquesta situació no era habitual fins que es va crear l’euro, és a dir, mentre controlava la seva moneda, la lira. Fins a finals dels anys 90 Itàlia era un país netament exportador, a diferència d’Alemanya (vegeu el gràfic inferior). Amb la moneda europea, els papers es capgiren i Alemanya passa a ser el primer exportador del món, mentre que a Roma veuen com se’ls van acumulant els dèficits comercials fins ben bé el 2012.

Aquesta caiguda productiva del país transalpí es deu a diversos factors. Alguns són interns, com és el cas de la poca inversió en tecnologia i telecomunicacions en comparació amb els estats veïns o el sobrecàrrec que pagaven els contribuents en el sistema de pensions (el 16% del PIB, una xifra elevadíssima). D’altres, però, tenen a veure amb el disseny de l’euro.

Falta d’integració real

Tot i que els tractats de la UE parlen de lliure circulació de béns, serveis, capitals i treballadors, la realitat és que l’únic comerç real que funciona de manera fluida dins de la UE és el de béns. L’intercanvi de serveis i el moviment de capitals dins del mercat comú no va créixer amb l’arribada de l’euro, però el comerç de productes físics sí, segons el mateix estudi de l’FMI. Així mateix, a diferència del que passa en altres unions monetàries com els Estats Units o el Regne Unit, la mobilitat de treballadors és molt baixa. Si un fuster de Texas perd la feina es pot traslladar a un altre estat, però si un fuster italià se’n va a Alemanya li costarà homologar la seva formació.

Aquestes restriccions han impactat durament en una economia industrial i exportadora com la italiana. Per als treballadors italians no és fàcil emigrar a altres indrets de la UE i el país no pot reinventar-se concentrant-se, per exemple, en l’exportació de serveis, perquè les traves encara existeixen. Així mateix, no hi ha un govern federal europeu que transfereixi diners dels estats que més creixen als que pateixen més, com passa als EUA.

La indústria era el motor d’Itàlia i ha sigut el sector més tocat del país, sense tenir cap possibilitat d’intentar compensar la competitivitat perduda per l’euro mitjançant rebaixes salarials i acomiadaments. A falta d’acords entre països que millorin l’encaix de la zona euro, sembla que, amb la nova crisi, la recepta serà la mateixa, sense que ningú ni a Brussel·les ni a Berlín pensi en les conseqüències polítiques i socials de mantenir-ho tot igual.