Economia 28/04/2012

Jaume Gil Aluja: "Triomfa qui s'equivoca poc, no qui l'encerta"

PerfilLa seva vida ha estat lligada a la recerca i la universitat. Jaume Gil Aluja (Reus, 1936) és el pare de la teoria de la incertesa, aplicada a la gestió. Doctor honoris causa per 24 universitats, presideix des del 2002 la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (RACEF), l'única de l'Estat amb seu a Barcelona. Gil Aluja, president de la comissió de control de La Caixa, té com a batalla aconseguir que la RACEF formi part de l'Instituto de España.

Ariadna Trillas
6 min
JAUMEGIL ALUJA: "Triomfa qui s'equivoca poc, no qui l'encerta"

Com creu que el va influir ser un nen orfe que no va conèixer el pare?

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Vaig néixer el 1936. Jo tenia 11 mesos quan el pare va marxar a la guerra, on va ser ferit i després va morir. La meva vida va ser la meva mare i jo. Sols. Crec que tot això em va fer una persona, ja de nen, més sensata, tranquil·la i reflexiva, conscient de les limitacions per menjar i viure. La mare era modista. El pare va lluitar amb els republicans; d'ajuda, cap.

Un context no gaire adient per acabar nominat per al premi Nobel.

Ho dec tot als sacrificis de la mare. Realment em va dedicar la vida. Em va protegir. Va treballar molt i em va ensenyar a haver de triar. Recordo molt bé el dia que m'esperava a casa amb una pilota en una mà i un llibre a l'altra. Devia tenir 16 anys. Jugava a futbol, de porter, i ho feia bé. Volien fitxar-me al Reus Deportiu. Ella va dir: "Tria. Tot no pot ser". I vaig triar el llibre, estudiar a Barcelona.

Ja li agradava l'economia?

Pensava més aviat a fer enginyeria, però era llarg i car. Em van parlar d'una nova carrera que es creava a Barcelona, econòmiques. Ningú no sabia què era. Però em va interessar molt. De seguida hi vaig veure aplicacions per millorar la vida en societat. I vaig ser de la primera promoció. M'hi vaig quedar com a professor, per 300 pessetes a l'any, el 1959. Després vaig tenir la sort de conèixer el professor Arnold Kaufmann.

Amb ell va fer tàndem científic.

Jo crec que ell es trobava molt sol. De fet, l'investigador se sent sempre una mica sol. Té molts dubtes.

És el pare de la teoria de la incertesa. Com hi va arribar?

Jo explicava unes coses a classe, i alhora em guanyava la vida a Seat. És a dir, tocava la realitat. I constatava que, mentre que a classe explicava que hi havia uns mecanismes i unes equacions la resolució de les quals ens faria obtenir uns resultats, a la pràctica n'obteníem uns altres.

Teoria i realitat no casaven. Per què passava?

Perquè el que mou el sistema econòmic és l'ésser humà, no una màquina! L'ésser humà pren decisions i, tal com s'entenia aleshores, la ciència econòmica només tenia en compte la part racional d'aquestes decisions, però hi ha un component no racional. A més, s'establia la hipòtesi prèvia que el sistema econòmic d'avui té una projecció en el futur que no canviarà o que ho farà poc. Una linealitat que no encaixava amb la realitat.

Aleshores la docència no era útil.

L'activitat docent ha de servir per formar, però també ha de preparar la gent per afrontar la realitat. I si la realitat és canviant, has de preparar ments flexibles i adaptatives. En canvi, creàvem cervells mecànics.

I va dir prou.

No. En parlava sovint amb en Kaufmann, que em va enviar el 1965 el treball del professor de l'Azerbaidjan establert als EUA Lotfi Zadeh. Encara el guardo. Va ser la base del que buscàvem. Parlava dels subconjunts borrosos, els fuzzy sets . I Kaufmann i jo, ell com a enginyer matemàtic i jo com a economista, vam començar a treballar plegats, fer articles, anar a congressos, investigar, sensibilitzar la gent sobre una nova manera de concebre l'economia. I vam publicar el primer llibre d'economia sobre la incertesa. Introducción de la teoría de los subconjuntos borrosos a la gestión de la empresa. Traduït al rus, al romanès i no sé quantes llengües. Vam fer-ne onze junts.

Segons la lògica fuzzy una cosa pot ser certa i falsa alhora. M'ho explica?

Un dels principis essencials de l'activitat científica des de fa 2.000 anys és el del terç exclòs: una proposició és veritat o és mentida, però no pot ser veritat i mentida alhora. A partir d'aquí, s'ha construït tota una lògica booleana que ens ha permès, per exemple, tenir ordinadors. Una matemàtica binària. Veritat, 1. Mentida, 0. Però el principi no serveix per a tot. No per a les reflexions de l'ésser humà. Tot no és blanc o negre del tot. T'estimes algú, d'acord, però... fins on te l'estimes?

Vol dir que l'economia funciona com l'amor? Increïble!

Sí, en economia passa igual. Vaig gosar enunciar un principi nou, de la simultaneïtat gradual, segons el qual una proposició pot ser alhora veritat i mentida, amb la condició de donar un grau a la veritat i un grau a la mentida. Per exemple: ser alt. La ciència diu que ets alt a partir d'1,80 metres. A qui fa 1,79 la matemàtica li posa un zero. I si fa 1,81 li posa un 1. Però són gairebé iguals! Jo vaig dir: busquem el més petit del món i li posem un 0. Al més alt li posem un 1. I anem donant valors graduals a la resta a mesura que s'acostin a un o a l'altre.

Sembla tan lògic el que diu...

Sí? Doncs va ser terrible, ha costat que molts ho acceptin. Ha pesat tant el principi del terç exclòs! I això que encara no hem parlat de com hi intervé la subjectivitat. Perquè per als alts d'1,90 metres, els d'1,82 són baixets! I torna a aparèixer certa incertesa. Què ens diferencia de la ciència tradicional? Que aquesta vol encertar-la. Per a mi triomfa qui s'equivoca poc, no qui l'encerta.

Els devien considerar uns heretges.

Sí! En un congrés internacional es va aixecar algú i va dir: "Vostè no és cap científic i no mereix ser entre nosaltres. Marxi". I vaig haver de marxar. Sàpiga que avui és un dels principals defensors de la teoria, que avui té un lloc en l'àmbit de la ciència.

Per què els economistes acadèmics no van preveure la crisi?

En la concepció mecanicista de l'economia tota causa té un efecte, i s'encadenen. Com es va muntant l'engranatge? Amb els elements que coneixes en aquell moment. Preveus un futur amb projeccions del passat. Contra això, hem lluitat. Creiem que no es poden fer projeccions lineals. El món no avança linealment sinó en zig-zag, en direccions no predeterminables. Sempre passa alguna cosa no prevista que canvia la perspectiva de futur. L'error dels economistes ha estat no tenir en compte la incertesa.

Fins i tot amb la projecció lineal, ¿no és impossible el pelotazo etern?

Certament el gap entre el que podíem fer i el que fèiem era massa gran. Va arribar un moment en què per una causa, potser les subprime dels EUA, es trenca aquest dinamisme i arriba el desconcert total. Sí que es podia preveure la crisi. No se'n podia preveure la intensitat. Però sí que es veia a venir. Es podien prendre mesures.

Hem tocat fons?

No. Sincerament crec que no hem tocat fons. Ni tan sols el veig. Va per llarg. 2017... Li parlo de trobar-nos en una situació confortable.

De què serveixen els economistes?

La ciència econòmica ha d'intentar que els cicles siguin menys durs, menys amplis, que la depressió sigui menys depressió, a costa que l'expansió sigui menys expansió. El passat ens ha de servir com una idea de futur, com a experiència. El futur no és una translació automàtica del passat.

Es pot ser més austers i créixer?

Tenen raó els que diuen que una total austeritat produeix la recessió, amb menys ocupació i menys consum. Però en un país on només et mous dins del país la generació de mitjans és molt limitada: hem de sortir fora perquè entrin mitjans que ens ajudin a pagar el que devem. És molt difícil l'expansió i l'austeritat alhora, però és possible. Altre cop, és qüestió de graus.

Per què la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, que presideix i és a Barcelona, no és membre de l'Instituto de España?

Perquè les acadèmies no ens hi volen! Els estatuts vigents de l'Instituto de España eren franquistes, del 1947, i deien que només podien ser part de l'Instituto les reials acadèmies amb seu a Madrid. Però l'anterior govern (socialista) per fi els va canviar en un reial decret. Ara al president ja no l'elegeixen els acadèmics, sinó que el proposa el ministeri. Serà un acadèmic i anirà rotant. I un secretari s'encarregarà de les qüestions administratives. L'ingrés de les acadèmies a l'Instituto el decideix el ministeri, després d'escoltar via informe les acadèmies. Ara era l'Instituto, a través de les acadèmies.

L'anterior president de l'Instituto de España es va enfadar molt.

Sí. I va presentar un recurs davant la secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem. Però hi ha una bona notícia. S'acaba de desestimar el recurs!

I així ja poden ser part de l'Instituto?

Vam tornar a demanar l'ingrés després del reial decret, però el parer que es va demanar a les acadèmies va ser un no. No volien més acadèmics.

¿La principal oposició sempre venia de la de Ciències Morals i Polítiques?

Sí, vam oferir-los integrar membres de la seva acadèmia, que té una secció d'economia, a la nostra, però ni així. Argumenten que no actuem com ells. No ens volen. El ministeri ens dóna la raó. El rei Joan Carles també. Però abans de les eleccions hi va haver un altre escrit terrible de l'Instituto de España en què s'hi negava del tot. Ara hi ha un nou govern a Madrid. A veure. Però hi acabarem entrant. Miri la llista dels nostres acadèmics. Ningú fa el que fem nosaltres. La nostra projecció internacional és magnífica. Caurà pel seu propi pes. Perquè sóc tossut. I perquè és una causa justa.

stats