MACROECONOMIA

L’origen del dogma de la inflació al 2%

Un antic productor de kiwis neozelandès va ser el primer a fixar l’objectiu que segueixen BCE o Fed

De vegades les decisions que modelen el futur econòmic del món es fan amb gran pompa i obtenen una atenció massiva. D’altres, es prenen amb un ràpid i unànime vot fet per membres del Parlament de Nova Zelanda que tenien ganes d’anar-se’n cap a casa a celebrar el Nadal.

Això és el que va passar fa 25 anys, quan Nova Zelanda es va convertir en el primer país a establir un objectiu formal de quant haurien de pujar els preus cada any -del zero al dos per cent-. La pràctica va tenir tant d’èxit per fer oblidar l’alta inflació de la dècada dels 70 i els 80 que totes les nacions més avançades del món l’han emulat d’una manera o altra. Un objectiu d’inflació del 2% és ara la norma a gairebé tot arreu: s’ha convertit en pràcticament una religió econòmica.

Una part central de l’estratègia del govern japonès per tornar la seva economia a la vida és fer “el que calgui” per arribar a aquest màgic nivell d’inflació del 2%. Als Estats Units, el mateix raonament ha portat la Reserva Federal a mantenir les taxes d’interès pràcticament a zero durant sis anys i a bombejar gairebé quatre bilions de dòlars en l’economia mitjançant la compra de bons. El Banc Central Europeu sembla a punt d’esmerçar un enorme esforç a acostar la inflació al 2%.

Però malgrat que la idea d’una meta del 2% s’ha convertit en l’ortodòxia, una possibilitat preocupant està guanyant pes: i si això és dolent? Què passa si és una de les raons per les quals l’economia global s’ha estancat en cinc anys de creixement lent?

Alguns economistes s’estan començant a plantejar la possibilitat que la inflació del 2% deixa massa poca flexibilitat als bancs centrals per lluitar contra les crisis econòmiques profundes.

Per entendre-ho, paga la pena veure com l’objectiu del 2% neozelandès es va fer tan fort en el món econòmic. La història comença en aquell país, l’estiu del 1989, amb un productor de kiwis i banquer anomenat Don Brash.

Remei contra l’alta inflació

En passar de dirigir l’Autoritat del Kiwi de Nova Zelanda a dirigir el banc central del país l’any 1988, Brash va rebre el timó d’una economia que havia passat dues dècades dures, amb una inflació alta i un creixement fluix. Brash explica la història d’un oncle que es va vendre un camp de pomeres el 1971 i va posar els diners en uns bons del govern a llarg termini per pagar-se la jubilació, i que va veure com la inflació s’enduia el 90% dels estalvis de la seva vida en el moment del venciment.

Abans que Brash agafés el timó del banc central, el seu predecessor havia avançat en la tasca d’abaixar la inflació i en la de fer el banc més independent dels capricis dels polítics. Però aquella independència no estava regulada per llei. Això és el que la llei del banc central del 1989 havia d’aconseguir.

Brash va escriure a les seves memòries: “Un important promotor immobiliari va demanar públicament que digués quan pesava, per poder saber quanta corda necessitaria per penjar-me d’un fanal a Lambton Quay”, en referència al centre de Wellington, la capital de Nova Zelanda.

Tot i la resistència inicial, a última hora els dirigents del partit majoritari al Parlament van decidir retirar les esmenes. Hi va ajudar que un dels principals opositors a la llei estigués ingressat a l’hospital. I les festes de Nadal estaven a punt d’arribar.

Un cop aprovada la llei, quedava el delicat tema de quin seria l’objectiu d’inflació. Zero? Dos? Cinc?

Roger Douglas, antic ministre de Finances, havia intentat dissuadir els neozelandesos de pensar que el banc central estaria satisfet amb una inflació alta, i en una entrevista va dir que volia assolir una inflació d’entre el 0% i l’1%.

Amb aquells números com a inici, Brash i Caygill -el ministre de Finances del moment- van estar d’acord que el millor seria ampliar l’interval per poder tenir més marge de maniobra, però només una mica. Nova Zelanda tindria un objectiu d’inflació del 2%.

Contagi mundial

No és estrany que la història d’una llei que reformava la governança del banc central d’un arxipèlag de 3,4 milions de persones no sortís als principals diaris americans. Però es va estendre pels diferents bancs centrals del món, i la gent es va anar assabentant de l’experiment dels kiwis.

L’objectiu d’inflació va crear una mena de màgia. Només anunciant-lo, i donant al banc central independència per assolir-lo, Nova Zelanda va convertir-lo en realitat. La inflació era del 7,6% a finals del 1989, quan la llei es va aprovar. A finals del 1991 era del 2%.

Un darrere l’altre, més països van anar adoptant la mesura. El Canadà, que tenia una alta inflació tossuda, va fixar l’objectiu d’inflació del 2% el 1991. Països com Suècia o la Gran Bretanya el van seguir aviat. Aquesta última s’ho pren tan seriosament que el governador del Banc d’Anglaterra s’ha d’explicar per escrit quan la inflació queda més d’un punt percentual lluny del 2%.

Janet Yellen, l’altra figura clau

Quan l’objectiu del 2% es va començar a estendre, hi havia un altre punt de vista que deia que calia buscar una inflació zero. Qui es va oposar a aquest altre punt de vista amb més força a la Reserva Federal va ser una governadora anomenada Janet Yellen.

A Yellen, que ara dirigeix la institució, li preocupava que anunciar l’objectiu d’inflació pogués despistar la Fed d’altres responsabilitats en matèria d’ocupació i creixement. I li preocupava que una inflació zero pogués paralitzar l’economia, particularment durant les depressions. Creia que una mica d’encariment dels preus era necessari.

“Una mica d’inflació permet que els tipus d’interès reals puguin ser negatius en les rares ocasions en què cal afrontar una recessió -va afirmar Yellen l’any 1996-. Això podria ser important”. Ni ella ni els seus col·legues del món dels bancs centrals es podien imaginar la raó que tenien.

L’argument de Yellen va prevaldre, i el 2% es va convertir en un objectiu d’inflació estès entre els bancs centrals de tot el món. Malgrat tot, alguns economistes llestos es pregunten ara si els banquers centrals es van equivocar de xifra. Si hagués sigut més alta, del 3% o el 4%, podrien haver lluitat millor contra la Gran Recessió.